Sembla que de bell nou i tradicionalment, diuen, en setembre, com cada any, comença el nou curs polític. Tento, per una part agafeu-vos bé les carteres que, en els temps que corren, això sona a amenaça latent (lloguers, llum, benzines, gas, pensions, impostos…) i per una altra, aquest curs políticament es presenta ben calentet, no debades a l’horitzó proper tenim un panorama electoral ben mogut: municipals, autonòmiques, europees i potser generals, segons i com vagen les coses.
Per diversos motius, coses de com és de complicada la vida, allò de la fragilitat de la mateixa en què incideixen tota mena de factors que no controlem, inesperats, angoixants…, i que dissortadament ens arriba a totes i a tots en moments determinants que, arribats ací ens fan tornar al Politzer i al seu esquemàtic i brillant Principis elementals de la filosofia en el qual, si encara tenim el cap un poc lúcid i una certa capacitat de discerniment, hem d’optar entre “la qüestió principal i la secundària”. Ací cadascú s’ho apanya com pot, personalment, entre altres coses, vaig optar per limitar les meues ‘columnes’ i col·laboracions, momentàniament, per a centrar-me en compromisos adquirits, d’altres sobrevinguts i, sempre, dintre de les meues possibilitats de temps.
Diguem-ne que he passat un any i escaig un poc sabàtic pel que fa a ‘opinió’ en premsa, tot seguint els esdeveniments des de fora però amatent.
Han passat moltes coses i passen cada dia. Hi ha un debat latent –entre molts altres– que ve de la cacarejada ‘Transición’ i els pactes i renúncies que la propiciaren –en açò hi ha molt a parlar, analitzar– i la condicionaren: “De aquellos polvos vienen estos lodos” i és sobre açò mateix que vull fer una reflexió:
En aquelles ‘negociacions’ –per anomenar-les d’alguna manera–, vistes des de la distància de més de quaranta anys, participaren els poders fàctics interns del postfranquisme (polítics, religiosos, econòmics i militars) i els externs com els EUA i les ‘democràcies formals’ sorgides a Europa després de l’anomenada guerra freda que sota la ‘vigilància’ dels EUA autoerigits com ‘guardians de l’ordre occidental’; el padrinatge de les aleshores influents ‘democràcies cristianes’ sobre les dretes espanyoles; la intervenció de la II Internacional donant aixopluc a la reconstrucció d’un PSOE d’escassa presència i dispers a l’interior, dividit, esgotat i amb el rellotge de la història rovellat, a l’exili.
Compte, era el PSOE que necessitaven, ensinistrat i dependent, per donar color al drap, per una part, i llevar-li el paper de ‘pal de paller’ de l’esquerra al PCE, que sí que estava ben estructurat políticament i sindical tant a l’interior com a l’exili.
Tots plegats prepararen i negociaren el postfranquisme sobre les runes de la dictadura.
Això de la ‘memòria històrica’, que ara genèricament volen posen en solfa, és una cosa que ‘funciona’ i en aquell procés que ells ventaren, havien arribat a la conclusió que, arribats a una ‘democràcia formal’ i passades les pors ancestrals, la gent tornaria a votar els partits històrics, i fundaren la UCD per a aglutinar les dretes (en açò no hi ha problema de noms); ajudaren a la reconstrucció del PSOE i la UGT, en primer lloc, per cobrir el camp polític i el sindical; li donaren protagonisme al PNV, el veritable partit històric d’Euskadi, de dretes i d’anar a missa, per tant, negociable i fonamentalment imprescindible per parar el moviment Abertzale i el pes polític que tenia, malgrat la tragèdia de la violència persistent que, al remat, ha estat la seua llosa.
El PCE, isolat, i per pura supervivència s’afegí finalment al gran acord. Quin remei.
En els darrers anys de la dictadura franquista, havien aparegut multitud de partits i partidets de filiacions socialistes i comunistes en totes les versions, pelatges i doctrines…, que foren foragitats de la vida política en passar les primeres eleccions i els seus quadres dirigents, a poc a poc, han estat fagocitats a tongades i han esdevingut ‘quadres’ dels partits hegemònics com ara PSOE i PP –que de tot i ben significatius n’hi ha–, això alguns, i d’altres ben desencisats se n’anaren a casa a vore-les vindre.
En aquest esquema ben elemental, però, tingueren dos problemes: La CNT (el moviment social i sindical més nombrós a l’Espanya republicana) i ERC, el partit històric més important de Catalunya, partit que mai renuncià al seu republicanisme, al seu tarannà d’esquerra ni a la lluita per les llibertats nacionals catalanes.
La CNT, per la seua pròpia idiosincràsia i estructura, mai haguera entrat en aquest tipus d’avinences però…, els hi fou ben fàcil infiltrar-la i amb l’afer Scala desnonar-la del procés obert i deixar-la en standby d’alguna manera.
El problema gros fou ERC, per a la qual cosa tenien el ‘succedani’ adient, el ‘pujolisme’, igualment de dretes, de missa i negociable, com el PNV que, igual que els bascos, han configurat cíclicament ‘la closa necessària’ per a mantindre la monarquia i el ‘bipartidisme pactat’, tot i que ara de moment no compten amb ells per raons ben obvies.
Malgrat tot, ERC va resistir l’embat i després d’una llarga marxa d’anys i panys –més encara que la de Mao– ha estat capaç de mantindre la flama i l’espill del republicanisme fins a recuperar el paper històric de primera força política d’esquerra i fonamental en aquests moments a Catalunya i conseqüentment, ser un referent a seguir. És un partit consolidat, renovat, ben estructurat que, pot liderar i propiciar el renaixement del republicanisme a tot l’estat.
Actualment, endemés del debat esquerra-dreta, els demòcrates comencen obrir els ulls al debat monarquia-república. El desprestigi d’aquella reinstauració monàrquica pel seu comportament i la de l’anomenat ‘règim del 78’, incapaç de resoldre els problemes territorials de l’estat per la seua falta de respecte a els pobles i les cultures que el configuren –el problema de Catalunya els deixa en evidència extrema– deixen com a única possibilitat de futur, unes eleccions constituents amb llibertat, respecte i democràcia real, cap a la proclamació de la III República.
I això els té nerviosos.
