La caiguda d'un imperi

23 setembre 2018 01:00h

Un cop, en un viatge llampec a la Terra, vaig sentir una famosa llegenda del Pont de les Cadenes de Budapest. Un escultor hongarès, János Marschalkó, va esculpir unes estàtues d’uns lleons perquè custodiessin els accessos al pont. L’home estava molt orgullós de la seua obra mestra i va presumir davant de tothom que la seua feina havia estat impecable i que, per molt que s’hi escarrassessin, era impossible que hi trobessin cap tara o imperfecció. Tanmateix, en aquell mateix instant, un jove aprenent de sabater va cridar que els lleons no tenien llengua. Tenia raó. L’escultor, avergonyit per aquella ofensa davant de tota la ciutat, es va llançar al Danubi des del pont mateix, on l’únic que queda viu ara és la seva pròpia obra.

No m’hi puc sentir més identificat.

Jo soc aquell escultor. Jo també gallejava, altiu, de la meua construcció. Era tan perfecta, tan preciosa, tan insuperable... La creia la millor de tota la galàxia, el projecte que em faria l’arquitecte més respectat de l’univers. I per un temps, així va ser. Les condecoracions, felicitacions i ovacions no paraven d’arribar-me i jo amb prou feines donava l’abast per poder-les agrair totes. La meua obra era l’orgull de tot l’imperi. Fins que tot se’n va anar en orris de cop i volta.

Què haig de fer ara? Seguir l’exemple de l’escultor hongarès i enfonsar-me juntament amb la meua vanitat? Potser és el millor abans d’enfrontar-se a la fúria de l’imperi. He estat un ingenu. Però és que qui es podia arribar a imaginar mai que la majestuosa Estrella de la Mort podria esclatar per un estúpid sistema de ventilació?

Edgar Cotes i Argelich

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next