L’obra i el mestratge de Joan Pellicer ens van canviar la vida a molts de nosaltres. En l’època que es va popularitzar, gràcies a l’espai Les nostres plantes del programa dedicat al medi ambient de l’antiga RTVV, ja havia publicat molts dels primers llibres, ara com ara descatalogats: Herbes medicinals al País Valencià, Herbari breu de la Safor, Bellreguard, bell esguard, Castells de la Safor, De la Mariola a la mar, viatge pel riu Serpis, Flora pintoresca del País Valencià, Ullals de la vida: les zones humides del País Valencià… Pellicer aconseguí familiaritzar-nos amb una part de la nostra identitat que, cap als anys noranta del segle passat, començava a quedar oblidada: l’etnobotànica.
Llicenciat en medicina, va consagrar vida i esforços a estudiar i divulgar una branca de la saviesa humana sovint menyspreada, la saviesa popular. Ell sabia que les persones grans dels nostres pobles són els arxius vivents de la civilització, els guardians dels coneixements ancestrals que ens identifiquen i ens fan ser especials, una part única dins de l’univers. He de confessar que vaig descobrir Pellicer gràcies al programa Medi Ambient, en la meua època d’estudiant de batxillerat i al punt vaig quedar seduït per aquella manera d’enraonar, rica i senzilla, sàvia i popular alhora. Després, vingueren els cursos d’etnobotànica a la Seu Universitària de Cocentaina i unes quantes passejades guiades per paratges naturals. Camejant entre muntanyes i preguntant als nostres grans, va aconseguir aplegar un tresor fitoterapèutic i etnobotànic admirable. A més dels llibres, el seu camp d’estudi preferit era la natura, els pobles, les serres, les rieres i els llogarets. I el mètode de coneixement, en paral·lel a l’estudi, la conversa directa amb els habitants del món rural, amb iaios i iaies, amb masovers i camperols, custodis de la cultura oral. Pellicer no es conformava d’investigar, sinó que era conscient de la importància de divulgar tots aquells coneixements. Un entusiasme que comparteixen altres estudiosos, com ara Daniel Climent, autor de Les nostres plantes, un manual de referència al qual Pellicer va retre homenatge en el nom del seu programa. O Ferran Zurriaga, coautor, juntament a Climent, de l’Herbari. Viure amb les plantes.
La seua obra magna, més coneguda i monumental, són els tres volums del Costumari Botànic (Edicions del Bullent). Un tast de la seua tesi doctoral, amb més de mil pàgines, encara inèdita. Entre cites literàries d’Homer o Enric Valor, poemes i cançons, el Costumari ens parla, amb veu amable, d’antropologia, ecologia i etnobotànica a partir de vora quatre-centes plantes. L’univers de Pellicer, però, tot i abastar la totalitat cultural del Mediterrani, té uns límits precisos: Diània, les comarques centrals valencianes. És el nom d’un altre dels seus títols més populars, Meravelles de Diània (Edicions del Bullent), un recorregut pels paisatges de les serres de Xàtiva, el Benicadell, el Montgó, l’Aitana, la Mariola i tants altres paratges naturals. I també és el nom de dues iniciatives formidables que en conserven la memòria viva: Diània TV, una empresa comunicativa amb voluntat de vertebrar la informació de les comarques centrals, i el Projecte Diània, un moviment cooperatiu per impulsar la producció d’oli.
Som una generació de valencians que tenim un deute amb Joan Pellicer. Perquè amb el programa, amb els llibres, amb les xarrades i amb les excursions, ens descobrí una cultura que molts ignoràvem o no valoràvem. El nom, les utilitats, les històries de les nostres plantes, del timó, de la sàlvia, del setge, de la pinya de Sant Joan… veïns i companys que vam aprendre a mirar amb altres ulls, amb els ulls de l’observador que sap el nom de cada planta.
És per això que, entre els amics, surava la idea de promoure alguna classe de reconeixement, més enllà d’un homenatge puntual. Com a president de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat és per a mi una satisfacció anunciar la convocatòria del I Premi Joan Pellicer d’Etnobotànica. Un premi humil però amb il·lusió, dedicat a promoure els articles de divulgació etnobotànica en qualsevol vessant de la cultura popular (utilitats medicinals, jocs tradicionals, joguets naturals, llegendari, cançons, costums, etc.). Podeu consultar les bases completes en www.alcoiacomtatpelvalencia.org. El premi naix amb una vocació doble: d’una banda, afavorir la investigació etnobotànica i la publicació d’articles breus, d’unes dues pàgines com a màxim, en la premsa col·laboradora, i, d’una altra, retre un homenatge anual a Pellicer, amb el lliurament del guardó en una ruta etnobotànica per les terres de Diània. Si us animeu, teniu de temps fins a gener per a presentar algun article. El premi es lliurarà en primavera. A més de la Coordinadora pel Valencià, impulsora de la iniciativa, el certamen naix amb la col·laboració d’Escola Valenciana, la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, el Museu Valencià d’Etnologia i els ajuntaments d’Alcoi, Muro i Cocentaina.
Confiem que el premi ajudarà no solament a mantindre viu el record i l’interés etnobotànic de Joan Pellicer per les nostres plantes i la nostra cultura sinó també les reedicions imprescindibles de la seua obra descatalogada i de la seua tesi doctoral inèdita.
Francesc Gisbert
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià (Escola Valenciana)
