La batalla del Puig

Batalla campal èpica, que ha quedat en l’imaginari col·lectiu valencià. A l’ara municipi del Puig (l’Horta Nord) s’enfrontà l’exèrcit catalanoaragonès de Jaume I contra l’exèrcit format a corre-cuita per l’emir de València Zaén (Zayyān). Els xarc-andalusins, els valencians d’aleshores, perderen. La derrota obrí el camí a la definitiva conquesta de la ciutat de València per Jaume I, que no era al Puig quan moros i cristians s’estovaren de valent als pendents de la Muntanyeta de la Patà.

El Puig, localitat de l'Horta Nord. A la Muntanyeta de la Patà s'alçava el castell, derruït per Zaén però reconstruït per Jaume I. Per al rei de catalans i aragonesos la possessió del Puig era clau per a conquerir València.

La batalla del Puig és un d’eixos esdeveniments patris que resten en la memòria d’un poble; en un poble amb voluntat de ser, que assumeix la seua identitat i vol que perdure en el futur. D’aquí que el valencianisme —el catalanisme nostrat— convertís l’Aplec del Puig en una data assenyalada del calendari de reivindicacions des de 1915, encara que eixe any se celebrà el 20 de juny. Ara bé: el que fou un esdeveniment feliç per a uns i hui dia encara es commemora, no el fou per als altres, els derrotats. Però en el camp dels guanyadors —ep!— tot no foren tot flors i violes, car la batalla del Puig, o d’Anīxa en àrab, no significà la immediata claudicació de la València andalusí, i Jaume I, val a dir-ho, suà la cansalada per a mantenir l’exèrcit en campanya i endreçat per a aguantar al Puig, posició clau per a escometre la ciutat de València. Diners hi havia els que hi havia, pocs, i si la gent es deixava la pell pel seu rei era a canvi de traure’n benefici; en aquest cas de l’empresa de la guerra, un autèntic negoci en els segles medievals. Si no cobraven —ni rei ni pàtria ni hòsties!— se’n tornaven a casa.

 Abans de començar la descripció dels fets que hui pertoquen, permeteu-me un incís. Amb aquesta «memòria històrica» són cinquanta-dues les setmanes —els diumenges i al començament algun dissabte— que he tingut l’oportunitat d’adreçar-me als lectors de La Veu, i espere continuar fent-ho. Comencí ara fa un any i, setmana rere setmana, he procurat mostrar la història dels valencians, una història tantes vegades negada, oblidada quan no descaradament tergiversada, i una història que vull explicar a la valenciana, sense lligams amb la ideologia supremacista a l’ús, la que s’embafa la boca amb el mot Espanya a tort i a dret. Divendres passat ací a Diari La Veu, per sorpresa, rebí un homenatge, a manera de poema, signat per Vicent Mengual. Gràcies. M’agafà —efectivament— desprevingut i de debò, com no pot ser d’una altra manera, el valore i l’agraïsc de cor. Amic Vicent: de debò, llegir els teus versos m’ajuda a perseverar en la per a mi noble tasca de divulgar la història del meu país, que vull fer-ho, i procurar perquè la paraula escrita desperte l’interès del lector a qui va adreçada o al que s’hi acosta; no debades, com la definia Ciceró (De legibus, 1, 5), la història és «l’obra màxima de l’oratòria». Cal explicar la història i explicar-la bé: importantíssim! I, altrament, com també deia Ciceró (De oratore, 2, 36), la història «és testimoni dels temps, llum de la veritat, vida de la memòria, mestra de la vida, missatgera de l’antiguitat». Per això ens sedueix la història, a l’historiador i al lector en general, i per això els pobles han de procurar per conservar-la, enriquir-la i dignificar-la, perquè si la perden corren el risc de deixar de ser pobles. Mentre els valencians tinguem història, la nostra, i llengua en què explicar-la, ja poden bramar tot el que vulguen els supremacistes carpetovetònics de ponent i els moniatos autòctons assimilats, que el País Valencià continuarà sent País Valencià i el «valencià-valencià», com li agradava dir al pròcer del valencianisme Faustí Barberà, no serà un poble extint.

Zaén era l'emir de València quan l'exèrcit de Jaume I s'instal·là al Puig. Militar de prestigi, que per això conquerí el poder en 1229, no pogué evitar la severa derrota que l'infringiren els catalanoaragonesos liderats per Bernat Guillem de Montpeller (o d'Entença).

S’acosta una edició més del 9 d’Octubre, amb folklorades institucionals variades, encara que de forment, la veritat, ni un gra. L’únic requisit que val, i portem un fotimer d’anys, dècades, des que morí Franco, és el del castellà, així que total fava, igual estic que estava. Veges tu, doncs, què ens han d’explicar del 9 d’Octubre el Ximo Puig o la Mónica —«ó» a la castellana per a tocar els dídims— Oltra. Genuflexió a Espanya, un a la de Pedrito i l’altra a la del Pablito, i a passar el dia entre àgapes i fauna diversa de personalitats vividores de la política convencional encara que no sàpiguen fer la «o» amb un canut, com ha demostrat a bastament la madrilenya Universidad Rey Juan Carlos on es tragué un màster per la cara una exconsellera i exministressa sociata del Montón. Vaja penya Déu meu! Espanya imperant, l’esperit de Jaume I, de la terra d’almogàvers indomables, precisament, no el trobarem en la cohort de politicastres autòctons que persevera a «ofrendar», siga amb el Sánchez, l’Iglesias, el Ribera o el Casado, «nuevas glorias a España». No obstant això, esperem que el ministre espanyol Grande-Marlaska tinga paraula —jo ho dubte en un ministre de la monarquia borbònica— i si més no, per higiene, pose fre a la pesta feixista que cada 9 d’Octubre empudega la plaça del País Valencià (recordem-ho, així dita oficialment fins que els del PSOE-pspv li canviaren el nom en 1987) pel matí i per la vesprada defeca violència a la de Sant Agustí.

Fer ço que el nostre llinatge no pogué acabar

L’esperit de Jaume I, eixe que li manca a la nostra elit política convencional, la dels partits a l’ús, és el que, segles després, permet que els valencians commemorem el 9 d’Octubre. No ho dic debades. Jaume I tenia una espina clavada, heretada dels seus avantpassats: València. Des de Ramon Berenguer IV —català catalaníssim— la ciutat de la desembocadura del Guadalaviar era pretesa pels catalans. Tant era així que, en 1151 (tractat de Tudillén), Ramon Berenguer IV arribà a un acord amb Alfons VII de Lleó i Castella (aleshores primer Lleó i després Castella), que li garantia la possessió de tot el Xarc-alandalús (València i Múrcia), l’emirat de Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx «el Rei Llop». Eh!: i Castella l’acceptà; i ací pau i allà glòria. No isqué cap energumen d’eixos de les teles del regim vociferant que es trenca Espanya. Senzillament, Espanya aleshores no existia. Bé, no exactament és així, car «Espanya» era el nom que els cristians del nord de la Península donaven a Alandalús des de temps immemorials. «Rei d’Espanya», per als catalans dels segle XII, era el Rei Llop, per ser rei —emir— de Xarc-alandalús. Ramon Berenguer IV, com València havia de ser per al seu llinatge, exigí paries al Rei Llop per valència i Múrcia. El seu fill Ramon, a qui la mare canvià el nom pel d’Alfons a la mort del pare, rei dit «cast» i «trobador», com no li pagaven la paria atacà València en 1172, només saber de la mort del Rei Llop. En 1179, Alfons I arribà a un altre acord, el de Cazola, amb el rei castellà (ara Alfons VIII de Castella solament), pel qual València era reconeguda per sempre per al casal regnant a Catalunya i Aragó, sense cap lligam a una senyoria major. A canvi, però, el sobirà català reconegué Múrcia per a Castella. Aquest conveni arribà fins a Jaume I. Més endavant, Pere I, dit «el Catòlic», escometé les terres del Racó d’Ademús en 1210 i poca cosa més. L’home tenia massa problemes a Occitània, que li costaren el regne i la vida, i anava esquifit de diners. I així arribem a Jaume I, el fill de Pere I. Una qüestió sobre la numeració dels reis: la Corona de catalans i aragonesos es formà quan Ramir II d’Aragó cedí regne i filla al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en 1137, cessió ratificada pels hereus legítims d’Alfons I «el Bataller», els ordes jerosolimitans, en 1140. De la unió de catalans i aragonesos nasqué un nou estat i d’aquí que s’aplique la numeració tradicional, la pròpia del casal de Barcelona regnant. Alfons «el Cast o Trobador» fou el primer rei de la unió de catalans i aragonesos, d’aquí que siga Alfons I. Al segle XVI, les corts aragoneses encomanaren a l’historiador aragonès Jerónimo Zurita la confecció d’uns Anales o història oficial d’Aragó, en què l’annalista emprà una numeració alternativa tot incloent els reis aragonesos abans de la unió amb Catalunya. I d’aquí ve l’embolic en la numeració dels reis catalanoaragonesos, citats amb la numeració tradicional (la catalana) o bé amb l’alternativa (la de Zurita). Podria haver-ne, si voleu, una de valenciana, puix que Alfons I i Pere I mai no regnaren a València. Els espanyols, no cal dir-ho, fan servir la de Zurita a dretcient, només faltaria!: la catalana és «manipuladora» i «separatista». I a València —ai València!— hi ha de tot: si hom escriu història amb el cap posat a la riba del Manzanares només existeixen Aragó i els aragonesos, que la resta és prescindible.

Des de 1233 Jaume I treballà per "fer ço que el nostre llinatge no pogué acabar". Des de l'època de Ramon Berenguer IV els catalans reivindicaven València. Hagué de ser el seu besnét qui, finalment, conquerí la gran ciutat andalusina de la desembocadura del Guadalaviar.

Bé, és important tenir tot això en compte. La conquesta de València, val a dir-ho, fou una empresa personal de Jaume I, instigada, preparada i pagada pel rei, no pels aragonesos, com tant a la babalà s’ha dit per fer-nos combregar amb rodes d’espanyolíssim molí. Altrament, els catalans del Principat ja aleshores anaven a la seua, com ara, de «procés» en «procés», en els seus particulars «processos» de mai no acabar. Ep!: no ho dic debades. El que passa és que Jaume I era català, català de debò, i tirà del carro; d’aquí la conquesta de Mallorca en 1229 i a partir de 1233 el capteniment a enllestir allò que el seu llinatge no havia acabat, València. Així ho confessa el propi rei al seu Llibre dels feits (cap. 240): «volíem fer ço que anc [mai] hom de nostre llinatge no poc [pogué] acabar». Era un noi de dèsset anys encara quan ho intentà amb Peníscola a la fi de l’estiu de 1225. L’experiment, però, fou un fiasco. Quan ho tornà a intentar, a l’estiu de 1233, ara tenia ben apresa la lliçó i, contra vent i marea, es mantingué ferm fins que conquerí Borriana, tot i que els aragonesos de la seua host es conformaven amb el cobrament d’un tribut, com havien fet fins aleshores, i cap a casa. A la conquesta de Borriana bé estarà que li dediquem un monogràfic, però serà en el futur. Ara el que ens interessa és el que passà després de prendre Borriana i posar peu per primera vegada al Regne —així ja designat pel rei— de València.

El puig de Jubal·la (Cebolla) o Anīxa

A Borriana estant el rei, aviat se sotmeteren el Castelló de Borriana (ara de la Plana), Borriol, les Coves de Vinromà, l’Alcalatén i Vilafamés, i s’organitzaren ràtzies contra l’horta de València i la ribera del Xúquer, tot arribant fins a Cullera. Al poc se sotmeté també Peníscola, que decidí pactar la rendició a canvi de ser respectats els seus habitants en les seues lleis i religió. En aquestes correries Jaume I se n’adonà de la presència d’un castell en un tossal sobre la plana de l’Horta, fet servir en època del Cid Rodrigo Díaz (1099), que els andalusins autòctons anomenaven al-Jubayla («la muntanyeta», escrit per corrupció Cebolla al Llibre dels feits) o Anīxa (així a les fonts àrabs). Jaume I pensà, a Osca estant diu la seua crònica, en els beneficis de posseir-lo i convertir-lo en base d’operacions per a castigar l’horta valenciana. El Cid del segle XI ho féu i li eixí bé la jugada, que conquerí València. Així que, pensat i fet!, Jaume I decidí prendre el Puig (Llibre dels feits, cap. 206). Ah! Decisió que mantingué en secret perquè no es refiava dels seus consellers aragonesos, que, de segur, no la trobarien convenient, com ja li passà quan decidí conquerir Borriana. Bé, li feien la contra contínuament, cosa que ja s’havia convertit en costum. Sí que la digué a qui elegí per a comandar la host que ell deixaria al Puig d’al-Jubayla, al seu oncle Bernat Guillem de Montpeller, o d’Entença, puix que adoptà el cognom de la seua muller. Era el germà de la mare de Jaume I i allà era, a la vora del rei a Borriana, per si li queia en sort alguna prebenda o benefici; i com ell la resta. No eren allà, a terra de moros, debades. El rei li comunicà al seu oncle —precisament a ell!— que l’havia elegit per comandar la guarnició del Puig durant un any. L’oncle restà esbalaït d’una peça: però aquest paio que s’empatolla? —li vingué al cap. El Llibre dels feits (cap. 207) diu que restà sorprès, dubtant, sense saber què dir. Un any sencer a terra de sarraïns? Punyetes, això era massa! No, la campanya valenciana no era pas una excursió de plaer. El rei, que era molt espavilat i a qui no passà debades el rostre d’estupefacció del seu oncle, el conhortà a la seua manera, és clar!, dosi —diguem-ne— dosi d’ironia inclosa, que Jaume I en tenia i prou: oncle, de dues coses —li digué— heu d’estar segur, una que si reeixiu us faré un home ric, i l’altra que si moriu, morireu en servei de Déu i nostre, per la qual cosa anireu al Paradís. Així que passe el que passe sempre eixireu guanyant. Què més voleu? I, doncs, davant de tal argumentació, què penseu que contestà en Bernat Guillem? Bo...! Vaja...! Ep...! Si vós ho dieu...

Zaén formà un exèrcit amb els homes de frontera de la Plana fins a la Costera, els "thagriyîn". Confiava així poder fer front a l'exèrcit castellanoaragonès acampat al Puig, dit "al-Jubayla" o "Anîxa" en àrab.

Apa, decidit! Sorgí, però, un problema. L’emir Zaén (Zayyān en àrab clàssic) s’havia adonat de la perillositat del Puig si queia en mans dels cristians. Ja li havia passat als valencians en el passat, quan el salvatge castellà el Cid atacà València. Altrament, si Jaume I tenia problemes de diners, ell en tenia més, que les arques valencianes estaven escurades, tant que no arribava per a pagar un exèrcit decent. I sense pasta —vegeu!— Zaén havia estat incapaç de defensar la frontera. Bona part de culpa la tenia qui fou valí almohade de València, el sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān (el Seid Abú Zeid, com l’anomenaven en l’algaravia autòctona), que s’havia emportat gran part del tresor de València. Ara era refugiat a Sogorb, a l’empara de les armes catalanoaragoneses, puix que des de 1229, quan fou foragitat de València, tenia tractes amb Jaume I. Zaén no podia mantenir una guarnició al Puig de Jubayla o Anīxa com Déu —Al·lāh— mana i, doncs, decidí enderrocar-lo. Cras error! Jaume I el reconstruí i hi establí una poderosa guarnició. A la fi de juny de 1137 Jaume I era al Puig. Des d’allà, ràtzia per ací correria per allà, anava fent, mentre refeien el castell que Zaén havia tirat a terra. I el Zaén a aguantar-se, ell que tenia tanta fama de bon militar, com ens recorda l’historiador granadí Ibn al-Khatīb al seu Kitāb a‘mal al-a’lam. I tothom al Puig exclamant, ben alterosos: eh, Zaén, on ets? Vine, vine, que t’hi esperem. Xe, que el Zaén és a Puçol i vol batalla —corregué el rumor i tothom amatent. Però Zaén no s’hi presentà. Dos mesos trigaren a refer el castell del Puig i de Zaén ni rastre.

Zaén, però, no era babau. No podia fer front a l’exèrcit de més de dos milers d’efectius que era acampat al vessant de la Muntanyeta de la Patà. Preferí esperar, que ja tindria —esperava— ocasió de tornar el colp i rentar les humiliacions. No perdé el temps i amb el que pogué —amb el que pogué rascar, de diners, ací i allà— reclutà un exèrcit, al qual s’afegí una massa de voluntaris de la jihād, la guerra santa, delerosos d’acabar màrtirs, xuhadā (plural de xahīd), de la causa de l’islam. Aquests voluntaris, val a dir-ho, eren una tropa complementària de gent diversa, motivada pel fervor religiós, però no professional de la guerra i que resultava totalment inútil contra els cavalls armats cristians, que amb ells feien veritables carnisseries, com s’havia demostrat fefaentment a la batalla d’al-‘Iqāb («l’àguila») o de Las Navas de Tolosa (1212). Però Zaén —què més podia fer?— tenia el que tenia i Déu —Al·lāh— no havia proveït més. Ara bé: Zaén confiava cegament en els homes de frontera, els thagriyīn, ell mateix n’era un, avesats en la lluita contra els cristians, que reclutà des de les terres de la Plana fins a les de la Costera.

El 13 d'agost de 1237 tingué lloc la batalla. Temps després la victòria s'atribuí a l'aparició de Sant Jordi. A la imatge, detall de la pintura central del "Retaule del Centenar de la Ploma" de Marçal de Sax (segle XV), hui dia al Victoria & Albert Museum de Londres. Les banderes que llueixen els cristians són la senyera reial (òbviament sense blau), la de Sant Jordi i la dels Entença.

Zaén anava fent, tot procurant reclutar un exèrcit en condicions, i per la seua banda Jaume I també, que s’afartà de saquejar l’Horta. Ara calia esperar a Bernat Guillem, que havia promès incorporar-se a la host, amb els queviures necessaris per a un any, i així el rei podria marxar, que tenia un regne a governar, una nova esposa a atendre (li calia engendrar un hereu) i un exèrcit a reclutar, que València, una ciutat imponent, amb quatre gats mai no la podrien prendre. Bernat Guillem, finalment, arribà, alegria, però... Ai llas! Tot i els vitols, el tio callat. I què, mossèn Bernat Guillem, tot bé? —preguntava el rei. Però el tio salutació de cortesia i mut. Poques ganes tenia de parlar.

A tot això dinaren i feren la migdiada. Després d’això el rei el cridà i, ara sí, Bernat Guillem parlà, per a reconèixer que no portava les vitualles encomanades per a l’exèrcit del Puig. I com? —replicà el rei contrariat— Ara sí que m’heu ben fotut! —li etzibà. Poseu-vos en situació, com quan el Puigdemont s’assabentà l’any passat per aquestes dates, la proclamació de la República catalana a punt de caramel, que els seus consellers d’ERC i algun del seu partit li havien pres descaradament la seua profusa cabellera. Ei, i les estructures d’estat promeses per a tirar endavant la República? Tothom s’havia tirat la manta al coll i la casa, ras i curt, sense agranar. Doncs el mateix passà a la Muntanyeta de la Patà aquell setembre de 1237. Ah! I no perdeu-vos l’excusa que donà el Bernat Guillem: els queviures estaven, sí, a Tortosa, tres-cents cafissos de blat i cinquanta porcs, però —hòsties!— se’ls havien quedat en penyora de mil cinc-cents sous els creditors de Bernat Guillem. El rei indignat, replicà: xe, perquè sou el meu oncle perquè sinó, no sé que us faig.

Bernat Guillem plantejà la batalla jugant amb l'engany. Era conscient de la inferioritat numèrica i dividí l'exèrcit en dos cossos. El primer portaria el pes de la batalla, mentre que el segon havia d'aparèixer en el moment adient per a fer creure als sarraïns que el rei en persona venia a auxiliar el Puig. A la imatge, versió moderna del quadre de la batalla del Puig de Marçal de Sax realitzada per l'artista alacantí Vicent Iborra com a cartell de la representació del Tractat d'Almisrà de 2009.

Punyetes! El futur de l’exèrcit i la campanya de València en qüestió per mil cinc-cents sous. Per a Jaume I aquell era el moment propici, l’ocasió esperada, perquè jamai —pensava— se li presentaria una altra tan bona oportunitat de conquerir València. Estratègicament, tot passava per la possessió del Puig, que calia mantenir fóra com fóra. Després de l’1 d’octubre de l’any passat, que la independència del Principat estava a tocar, era l’oportunitat esperada de segles, calia lluitar, però... Els polítics convencionals, els de sang autonomista, s’escagassaren. Fins i tot hi hagué qui es pagà de la seua butxaca el viatge a Madrid perquè l’empresonaren. Els mancà un altre Jaume I, ressuscitar l’esperit del gran rei dels catalans. Jaume I, en 1237, no s’acoquinà per l’adversitat i li posà remei. Vet ací la seua grandesa, de la qual caldria que prenguera exemple eixa classe política enfonsada en l’autonomisme eixorc i alienador. Jaume I en persona s’encarregà d’aconseguir —no li ho encomanà al Santi Vila de pacotilla de torn— les vitualles per a l’exèrcit. Des de Tortosa envià al grau de Borriana quatre llenys carregats de viandes per al Puig, i confiscà els vaixells ancorats a Salou amb provisions per a Mallorca, que també envià a la tropa que tenia acampada al tossal d’al-Jubayla. De Lleida obtingué seixanta mil sous per a finançar la conquesta de València. Bé que s’espavilà Jaume I, amb energia i convicció, i l’exèrcit del Puig reeixí. Ep! Que aleshores també hi havia qui volia abandonar, els quintacolumnistes aixafaguitarres que volien deixar-ho estar, com eixos que sense rubor hui dia renuncien a la proclamació unilateral d’independència i, desvergonyits, ho proclamen als quatre vents per a mofa en les tertúlies espanyolistes. Jaume I volia València i lluità per aconseguir-la, i —ja veieu— no solament amb l’espasa, que d’eixos de la cantilena «els valencians ja s’ho faran» ja n’hi havia al segle XIII.

L'estratagema de Bernat Guillem tingué l'efecte desitjat i provocà la desbandada sarraïna. De no res li servi a Zaén deixar-se la veu intentant recompondre les files andalusines.

La gran batussa del Puig

Jaume I era a Osca quan s’assabentà que al Puig hi havia hagut una batalla. Era el mes d’agost de 1237. El dijous 13 (19 de dhū l-hijja de 634) tingué lloc la gran batussa de moros i cristians. De bon matí l’exèrcit valencià de l’emir Zaén s’estengué per la plana que envoltava al-Jubayla. Els assetjats l’esperaven perquè havien tingut notícia de la concentració de la tropa sarraïna a València gràcies a un cristià fugit de la ciutat. Bernat Guillem, a despit de les bronques patides, era un bon estrateg. Estaven en inferioritat numèrica, però bé sabia el cap català que gran part de la tropa andalusí la componien voluntaris jihadistes, els quals resultaven inoperants sense la cavalleria i la infanteria professional. Zaén tingué la precaució de situar-los a la saga, darrere de la infanteria thagrī, composta de gent avesada en la guerra vinguda de la frontera: de Xèrica, Sogorb, Llíria i Onda. Aquests thagriyīn, molts d’ells almogàvers (mot que penetraria en el català) eren experts en la guerra contra els cristians, perquè no solament els cristians atacaven la frontera andalusí, que els andalusins també replicaven i atacaven les terres cristianes, font de botí i captius. Qui advertí Bernat Guillem dels moviments de l’exèrcit de Zaén seria un d’aquests presos convertits en esclaus, que havia aconseguit fugir dels seus captors.

Els homes de Xèrica, les terres de Sogorb (Sogorb, però, estava en mans del col·laboracionista Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān), Llíria i Onda formaven l’avantguarda de l’exèrcit, auxiliats per la cavalleria. Al darrere, doncs, l’altra «peonada», la dels voluntaris jihadistes, amb la missió de recolzar els de davant. Segons el Llibre dels feits (cap. 217 i 218), Zaén aconseguí reunir un contingent de sis-cents cavallers i onze-mil homes de peu, xifra exagerada. A tot estirar serien la meitat, amb majoria de milicians de la jihād, no militars professionals. Així i tot, eren més que els dos milers de catalans i aragonesos acampats al Puig i per això Zaén s’atrevia a desafiar-los en una batalla campal. Confiava en la vella tàctica almohade de sorprendre l’enemic posant sobre el terreny una gran massa d’efectius. Tot aniria bé —hauria d’anar bé— si no es trencava l’avantguarda i no es produïa cap desbandada a causa d’un contraatac cristià.

Bernat Guillem morí poc després de la batalla. Fou enterrat al Puig i hui encara podem veure el seu sepulcre al monestir de la localitat.

Contra això Bernat Guillem plantejà la batalla tot jugant amb l’engany. Era conscient que els andalusins els doblaven en nombre, però també sabia de la debilitat d’una tropa no acostumada al combat, com la formada pels voluntaris de la jihād, composta per un gran nombre de vells venerables, ulemes i alfaquins, que en la vida havien empunyat una espasa. Entre altres, perdé la vida a al-Jubayla l’alfaquí i erudit Abū l-Rabī‘ Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim al-Kalā‘ī, mestre del famós estudiós i home d’estat Abū ‘Abd Alāh Muhammad ibn al-Abbār d’Onda, secretari de l’emir Zaén. L’alfaquí al-Kalā‘ī, murcià de naixement, era un individu en la senectut de la vida quan decidí agafar les armes per l’islam, i com ell molts dels seus companys. Un home vell, òbviament, poc podria fer contra un peó professional cristià i menys contra un cavaller. Vet ací l’exèrcit de l’emir Zaén (Abū Jumayl Zayyān ibn Abī l-Jamlāt Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Mardanīx), nét de Yūsuf —o Yosef en andalusí— ibn Sa‘d, el germà del Rei Llop de qui he parlat més amunt.

Bernat Guillem —segons explica el cronista Bernat Desclot— féu aparellar els animals de càrrega com si foren cavalls de guerra i dividí les seues tropes: mentre que una cinquantena de cavallers recolzats per un miler de peons combatrien des de les altures del tossal, manà que l’altre miler esperara ocult en un promontori costaner amb els animals de tir guarnits com a cavalls de guerra, a prop dels llenys que els abastien de vitualles. La tripulació d’aquestes naus s’hi afegiria fent voleiar senyeres (senyeres, òbviament, sense màcula blava) per a donar la impressió que venia el rei amb tot el seu poder. Si l’estratagema funcionava, podria provocar l’estampida dels efectius andalusins.

Després de la batussa del Puig li tocà el torn a la capital de Zaén. A la imatge entrada del rei Jaume I a València, un any després de la batalla, representada a les pintures murals del castell d'Alcanyís. Com podeu veure, no hi ha cap taca blava a la senyera.

Zaén manà iniciar el combat, que no s’esperà a rebre una primera escomesa cristiana. Els andalusins havien de lluitar costera cap amunt i aconseguiren rebutjar amb èxit les envestides de catalans i aragonesos, que retrocediren. Eren els sarraïns a tocar de les muralles del castell, quan des de dins algú cridà «vergonya, cavallers, vergonya!». La «batalla» —filera— de cavallers catalanoaragonesos es precipità novament costera avall atropellant l’avantguarda sarraïna. De sobte, el contingent que esperava a prop de la costa es deixà veure amb les senyeres desplegades. Això provocà l’efecte esperat per Bernat Guillem. La saga sarraïna, en veure les senyeres i tant de cavall armat (els animals de càrrega disfressats), pensà que venia Jaume I en persona i fugí tot deixant l’avantguarda sarraïna sense recolzament davant les envestides de la cavalleria catalanoaragonesa. A partir d’ací, desastre total per als andalusins. De no res serví a Zaén, militar experimentat, deixar-se la veu intentant recompondre les seues línies. El pànic s’apoderà de les files sarraïnes. La desbandada de moros era ja imparable, empaitats pels cristians que acoltellaven a tort i a dret. El Llibre dels feits fins i tot diu que molts moriren d’esglai, sense haver rebut cap de colp. Una massa de cossos sense vida, des del vessant del Puig fins al barranc de Carraixet omplí la plana. Zaén fugí del lloc cames ajudeu-me i es tancà a València.

Després de la batalla

La batalla campal s’havia guanyat, però no tot foren flors i violes per als vencedors, tot i que les cròniques del bàndol cristià, sempre tan propagandístiques, amaguen les pèrdues pròpies. Segons, en un primer moment, el testimoni de Jaume I, del bàndol cristià moriren els cavallers Rui Ximenes de Llúsia, el seu fill Eiximèn Peres de Terga i el cavaller que portava la senyera de Bernat Guillem. Hi hagué —diu el rei— cavallers ferits però no morts. A continuació, però, Jaume I diu que «hi havien perduts molts cavallers» i per això calgué anar aviat al Puig amb reforços. Efectivament, els colps dels andalusins valencians no foren del tot debades i baixes causaren a l’exèrcit catalanoaragonès, bastants. Els cavallers del Puig li reconegueren al rei haver perdut huitanta-sis cavalls a la batalla. Jaume I, en saber-ho, es comprometé a rescabalar els seus cavallers de les pèrdues sofertes i així, es gastà seixanta mil sou en quaranta-sis cavalls (Llibre dels feits, cap. 220) i reforçà la posició amb quaranta més. Bé, diners i més diners esmerçats. El manteniment del Puig corria el risc de convertir-se en un pou sense fons.

La batalla del Puig és un esdeveniment decisiu de la història valenciana, d'aquí que haja estat commemorat pel valencianisme des de 1915. A la imatge el primer Aplec (21 de juny de 1915). El Penó de la Conquesta presideix l'acte.

Convé tenir en compte que la guerra medieval no era, ni de bon tros, com ens té acostumat el cinema. D’èpica la justeta. Si ara tindre un exèrcit en condicions necessita de grans inversions, en l’edat mitjana no era diferent. Penseu que un cavall de guerra equivalia, tot salvant les distàncies, a allò que hui dia seria un carro de combat d’última generació o a un d’eixos míssils de precisió que els espanyols —quina barra!— venen als saudites per a assassinar iemenites. Bé, i diran: ho fem pels llocs de treball, els d’Espanya. Hipòcrites! Que els ho pregunten als dissortats iemenites víctimes dels míssils intel·ligents espanyols. Venda consentida pel partit ara governant a Espanya, el PsoE, el mateix del president de la Generalitat del sud del rierol de la Sénia. Mentrestant, els altres del Botànic s’ho miren —doctrina vicepresidenta de la «ó» tancada— des de l’equidistància, o siga, els importa un rave els iemenites, com també el país que bastí Jaume I. Sense anar més lluny, aquesta setmana eixos de Compromís han boicotejat la inauguració d’una exposició del pintor alcoià Antoni Miró perquè hi havia quadres amb senyeres estelades i frases per l’alliberament dels presos polítics catalans. Què us diré? Retratats!

Però tornem al Puig de l’estiu-tardor de 1137. Jaume I s’havia proposat eixamplar pel sud el país dels catalans i es comprometé de valent. No era fàcil, tot i la victòria en la batalla campal. Encara hi havia molt a fer i calia el compromís —compromís de debò i no etiqueta de postureig polític— dels seus regnes en l’empresa. Zaén, mentrestant, restà arrecerat a València, atabalat per la desfeta del Puig, però no donava la guerra per perduda. D’Alandalús, però, poc ajut podia esperar, tampoc del Marroc. El califat almohade, tot i que encara hi havia un califa a Marràqueix, s’havia dissolt en principats territorials, el més important l’hàfsida de Tunis encapçalat per Abū Zakariyā’ Yahyà. A Tunis (Ifrīqiya) envià Zaén el seu ambaixador, el secretari Ibn al-Abbār. L’onder era una eminència de la retòrica i convencé el soldà hàfsida de la necessitat d’ajudar Alandalús. A l’estiu següent, ja assetjada formalment València, arribà una flota hàfsida a les costes valencianes, però no pogué, finalment, desembarcar.

Entre els actes de l'Aplec de 1915 s'organitzà una recepció solemne a la senyera, la senyera conservada a Sagunt, la qual, com veiem a la imatge, és senyera de debò, sense cap màcula blava que l'embrute.

Jaume I necessitava doblers i anà a cercar-los a Catalunya i Aragó. Prometé tornar al Puig a la Pasqua de 1238. En eixe període morí Bernat Guillem. La notícia li pesà molt al rei, pel grau d’afinitat que tenia amb el finat i també, i oimés, perquè això causà intranquil·litat a l’exèrcit, mentre que la noblesa aragonesa, encapçalada per Balasc d’Alagó, que féu de portaveu, demanava marxar del Puig. Raó, la que li la soltaren a la cara al rei: «vós no teniu aquella riquesa perquè vós tan gran messió com començada haveu la pugueu acabar». Nyas! I ara què? Efectivament, la corona de Jaume I tenia els diners justets, no era pas com la milionària monarquia saudita de hui que compra armes a pler i dilapida diners en luxe. Jaume I s’enfadà amb els rics-homes aragonesos, no li agradà el que li digueren i, altiu, els etzibà: a fer punyetes, que de bajanades ja n’estic fart. A la Pasqua que ve, tant si us agrada com si no, tothom al Puig. És la reial voluntat. I ara, a plorar a les palmeres, que jo me’n vaig al Puig. I se n’anà.

En arribar al Puig, una altra sorpresa. Sota l’aparent joia per l’arribada del rei, molts havien decidit marxar-ne. No aguantaven més. Ja ho he comentat abans: al Puig no tot eren flors i violes. Un frare dominicà de Lleida, fra Pere, fou el que s’atreví a comentar-li tals intencions al monarca. Quan Jaume I ho sabé no pogué dormir eixa nit, que es contornà més de cent vegades al llit i suava, que estava tan mullat com si fóra en un bany (Llibre dels feits, cap. 237). I ara què? —es preguntava. A l’endemà es presentà davant els seus cavallers a la petita capella bastida al Puig. Home de discurs —no és broma— a la manera del Henry V de Shakespeare, els soltà un discurs heroic com el Band of Brothers de l’Enric V shakespearià. Sí, no exagere, i els féu una promesa solemne: «nós prometem ací a déu i en aquest altar que és de la seua mare que no passarem Terol ni el riu de Tortosa fins que València hàgem presa; i enviarem per la reina muller nostra i per la nostra filla, que és ara reina de Castella, que vinguen per ço que entengueu que major voluntat hi tenim d’aturar i conquerir aquest regne, que siga a servei de Déu». I ho complí.

La presa del Puig i la batalla següent ha estat i és un esdeveniment decisiu en la història valenciana. D’aquí que el valencianisme naixent d’inicis del segle XX l’utilitzara com a referència patriòtica a celebrar. Atenció, una efemèride rescatada per un periodista regionalista d’arrels carlines, el sogorbí Joan Pérez Lúcia, un dels promotors del Centre de Cultura Valenciana, que des del seu periòdic La Voz de Valencia encoratjà la recuperació i restauració del monestir del Puig. Nasqué l’Aplec, el primer, el 21 de juny de 1915. Entre els actes, la recepció pública de la senyera, la de Sagunt, que, permeteu-me que ho diga com a colofó de l’article, de blau no en té res.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next