Em flipes

30 setembre 2018 01:00h

                                                                                                             8 de noviembre del 2017

Dijous.

Saps què? Em flipes. 

No sé si alguna vegada t’ho he dit així, obertament, iradament, però m’agaradaria que ho saberes i, com que no crec que mai t’ho diga en persona, m’agradaria, almenys, escriure-t’ho.

Ets una d’eixe persones de les que una es queda penjada. Ets difícilment oblidable, honestament autèntic. 

Tens eixa capacitat de fer que tot el món deixe de girar quan parles amb eixe to de veu tan teu, tan, diguem-ne, radiofònic. Per no parlar de la teua mirada color caramel, amb eixe gest tan teu, tan musical.

Sí, decididamente em flipes.

Per no parlar de la teua manera d’actuar, la teua valentia davant de les adversitats. Si em pare a pensar, m’impressionà el dia que, motu proprio, vas decidir mudar-te a ma casa, i com, des d’aleshores, vas decidir que jo era la teua “poma escollida”, amb qui voldries envellir si la vida ens ho permetia.

Vàrem aprendre a conviure perquè a riure ningú aprén, se suposa que la vida, igual que les desgràcies, t’ofereix moments feliços i de rises regalades, però clar, aquestes últimes són molt més fàcils de dur. Les adversitats, ai! Ja són altra cosa.

Per això mateix, em flipa com vas fer front a elles. Com sense pensar-t’ho dues voltes vas decidir posar fi a la nostra tranquil·la convivència en el precís instant en què les relacions deixen de ser de color de rosa per a convertir-se en una carrera d’obstacles.

Com, tal com vas decidir mudar-te a ma casa, vas decidir anar-te’n d’ella, així, pràcticament sense badar boca. Amb un obrir i tancar d’ulls ja no estaves. La teua part de l’armari em parlava de la teua absència, a pesar que t’olorava per allà on anara.

Però tothom sap que aquestes coses passen. L’amor passa, s’acaba, cansa i un munt de verbs que posen de manifest la disolució d’un sentiment (autèntic o no, això ja depén de la persona). 

Després d’açò, el sentiment de desolació passa per un llarg procés fins arribar al dia de hui. El dia en què t’armes de valor i li escrius a qui un dia et va flipar perquè te adones que “el flipat” en qüestió no ha estat capaç, ni tan sols, de felicitar-te en el dia del teu aniversari. Després d’haver-ne compartit innumerables amb ell, quan un aniversari sense ell no era aniversari, quan els dies de festa ho eren, tan sols si ell hi era.

Així que gràcies. Avui m’he adonat que he recuperat la vida que, voluntàriament, et vaig regalar un dia. 

He recuperat la felicitat i les ganes de somriure. Avui he sigut jo la protagonista del meu aniversari.

Així que gràcies per no estar, per no cridar, per marxar…

Regina Colomer

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next