Comentava tot escandallant ‘la Transición’ ací mateix, a Diari La Veu, amb pinzell gros, la situació viscuda –al meu minso entendre– en aquells anys, pel que fa a l’estat espanyol, i ara així mateix, com ho vaig viure pel que fa al País Valencià…
Les meues referències inicials giraven a través de la visió del meu pare, militant “trentista” de la CNT, però el fet era que aquesta organització una i cent vegades represaliada i desmantellada en acabar la guerra, als anys 60 no tenia presència activa i influent a l’interior, llevat de petits grups més o manco autònoms. Com que havia estat el moviment social i revolucionari amb més afiliació, estadísticament fou el que numèricament va patir més la repressió… Això fou brutal i pel que vam viure i vore a casa nostra, després dels primers anys de terror, afusellaments, presons i exilis, els que van eixir més o manco indemnes d’aquesta tragèdia es dedicaren a sobreviure, ajudant-se uns i altres com pogueren… En una altra dimensió és més o manco el que passà amb els socialistes i els republicans de “l’interior”, pràcticament, als anys 60 el franquisme havia aconseguit deixar sense estructures “internes” a tot plegats. Per altra part estava l’exili que ben poca cosa podia fer llevat de mantindre vells ideals i utopies. Una altra cosa eren els comunistes que, per pròpia idiosincràsia del sacrifici i amb el mite soviètic com a referent –tela marinera de final– mantingueren estructures tant a l’interior com a l’exili, disciplinades, organitzades i dirigides amb mà de ferro.
Fou als anys 60 quan, noves generacions que no havien fet la guerra –la majoria– començaren a organitzar-se clandestinament per combatre aquella vergonyant dictadura que patíem. El nostre paradigma fou el maig francés del 68 on ens emmirallarem però l’estat espanyol no era França i Europa mirava cap a un altre costat quant a la situació a l’interior d’Espanya. Els resultats foren ben magres per a les novelles organitzacions, partits, sindicats, associacions que, amb moltes dificultats i sense massa experiència, havien format les primeres estructures ben minoritàries, un poc organitzades, d’oposició al franquisme.
Pel que fa al País Valencià, llevat de la sempre presència del PCE, l’any 1964 es va fundar el PSV, bàsicament sobre dues potes: estudiants de la UV majoritàriament i els joves de Lo Rat Penat, amb una “ideologia” –per a mi, aleshores– d’un socialisme un poc difús i cristianisme de base, amb el lligam definitori i reivindicatiu del “valencianisme”. En aquells anys, jo treballava a la indústria naval, a Elcano (Manises) i em van sorprendre aquelles pintades de “Valencians unim-nos” o “Parlem valencià”, fou com una sotragada a la meua consciència i rebel·lia innata que em feu apropar-me als joves de Lo Rat Penat. No vaig militar al PSV perquè bàsicament ho veia com un partit d’universitaris, un partit d’una altra “classe social” a la meua, amb un “discurs” un poc diferent del del món obrer que era el meu. En els pobles, anaven a la universitat –amb contades excepcions– els fills de les forces vives i per això. Tot i que em resultava xocant, amb els anys puc ben dir, per experiència, que tampoc m’era tan alié però amb les trifulques del 68-69 el PSV desaparegué, potser entre altres coses per la difícil convivència “d’ideologies”, objectius i mètodes de lluita, en un partit tan xicotet –possiblement apenes un centenar de militants a tot estirar.
Sindicalment, per altra part, es van fundar així mateix CCOO i l’USO en aquesta mateixa dècada. Els anys 68, 69 i 70 un seguit de detencions, condemnes i repressió sistemàtica paralitzà d’alguna manera el poc o molt aconseguit però aquell procés ens deixà un llegat ben important que cristal·litzà als anys posteriors en l’aparició atomitzada de nous partits ideològicament més compactes per afinitats, com ara Germania Socialista (GS), els GARS (Grups d’Acció i Reflexió Socialista), PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels PPCC), el Partit Socialista Unificat del PV (PSUPV), el Moviment Comunista del PV (MCPV), la Unió Democràtica del PV (UDPV), Nova Germania…, i el PSPV primigeni que és el que conec en profunditat, doncs vaig participar directament en les converses que propiciaren la seua fundació i desenvolupament de la mà de Vicent Ventura i JJ Pérez Benlloch, potser el més important de tots i malgrat la seua fagocitació final pel PSOE, encara perviu diluït en ell, amb un paper importantíssim, més o manco discutible pel que fa a la ‘Transición en el PV’.
Ací cal dir que tots aquests partits i partidets van eixir i van ser impulsats a espentes d’aquell PSV i els joves de Lo Rat, ara ja amb una certa experiència, tot va eixir d’aquell vell casalot de la plaça de Manises, on ens formaren en petites assemblees i debats permanents, i em ve al cap aquelles paraules de Churchill: “Nunca tantos debieron tanto a tan pocos”, amb motiu de l’anomenada batalla d’Anglaterra que, amb el pas dels anys han esdevingut parèmia.
Potser és el moment ja de deixar el pinzell gros i contar amb ets i uts, pèls i senyals com fou la ‘Transición al PV’ tan rigorosament com siga possible, cadascú des del partit, sindicat, organització on s’incorporà i posar-hi noms a aquella petita munió –si em permeteu l’oxímoron– de nous d’almogàvers.
