9 d'Octubre: la dissort de l'emir Zayyān

Dimarts vinents serà 9 d’Octubre. Ara fa un any, arribats a aquesta data, us parlí de Jaume I, el vencedor, el de l’estàtua del Parterre. Efemèride de celebracions, no està de més, en una data tan manyuclejada per la fauna política de les «nuevas glorias a España» fins a convertir-la en un esperpent, recordar el contrincant del rei català, l’emir Zayyān. A ell li tocà bregar contra els invasors que li volien prendre el regne i alhora fer front als qui, pusil·lànimes, traïen el seu país per les engrunes que el conqueridor cristià els oferia.

Zayyān (Zaén o Zaién en àrab dialectal valencià) rendí València el 28 de setembre i l'abandonà el 8 d'octubre. L'endemà entrà Jaume I. El primer que feren els conqueridors fou convertir en església -en catedral- la fastuosa mesquita major valenciana, comparable a la de Còrdova, que havia estat reconstruïda pel mestre d'obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd a inicis del segle XII, després que València s'alliberara de l'opressió del Cid.

No fou el 9 d’octubre, sinó el 28 de setembre, vespra de Sant Miquel, quan l’emir Zayyān, Zaén o Zaién en àrab dialectal valencià, rendí València a Jaume I. A partir d’ací s’establí un termini de deu dies, que conclogué el dia huit, perquè els valencians, els d’aleshores, que no eren pas els que venien amb les senyeres d’or i gules desplegades, abandonassen la ciutat amb les pertinences que poguessen carregar. L’últim a eixir fou Zayyān, que marxà a l’exili forçat aquell dia atziac 8 d’octubre. Ja no tornaria mai a veure València. A l’endemà, Jaume I, en una ciutat buida d’andalusins, entrà a València. L’acompanyaven els arquebisbes de Narbona i Tarragona, Pèire Amiel i Guillem de Montgrí, i els bisbes de Barcelona (Berenguer de Palou), Saragossa (Bernat de Montagut), Osca (Vidal de Canyelles), Tarassona (Garcia Frontín), Albarrasí (Eiximén), Tortosa (Ponç de Torrella) i Vic (Bernat Calbó). És a dir, la plana major de l’Església de Catalunya i Aragó era present, amb llurs respectius contingents, en la conquesta de València. La gran mesquita de València, la reconstruïda pel mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd quan la ciutat fou alliberada dels castellans del Cid, fou convertida en església. I —vaja!— com el que va davant va davant, els capellans s’afanyaren a convertir la mesquita aljama de València en església ipso facto, que dic església!, en catedral, i hi nomenaren un bisbe, Berenguer de Castellbisbal, primer prelat de la ciutat conquerida. Bé, el nomenà el rei i ja aleshores Espanya —ai Espanya!— començà a tocar els nassos, que l’arquebisbe de Toledo, el Rodrigo Jiménez de Rada, pretengué fer la seu de València sufragània de la capital carpetovetònica i apel·là al papa. Així que plet a la vista i el papa Gregori IX que, de moment, no reconegué el nomenament.

Ibn al-Abbār d'Onda, secretari i ambaixador de  Zayyān escrigué des de l'exili: «On són València i els seus habitatges, les branques i els parrups dels coloms? On són els ornaments de Rusāfa, de Jisr, de Manzil ‘Atā [Mislata], i de Manzil Nasr [Massanassa]? On són els ombratges plens de frescor i els prats brillants de verdor? On són els rierols desbordants i les arbredes? Que dolorós és pensar que la seua gola està desposseïda dels collarets de les flors, que l’Albufera i el mar queden privats dels raigs assolellats dels matins! Hi ha alguna estratègia per recuperar València? No! Res no pogué evitar la seua pèrdua ni pot evitar el pas del temps!».
L'alzireny Ibn ‘Amīra escrigué: «oh, funest dimarts de safar», en referència al 16 d'eixe mes de l'any 636 en què caigué València en mans de Jaume I. Intel·lectual i home de l'administració de l'emirat valencià acabà, com tota la intel·liguèntsia valenciana, exiliat a Tunis.

El 9 d’octubre de 1238 Zayyān i els seus ja eren lluny de les vistes de València. Eren escortats pels homes de Jaume I fins a Cullera, convertida en límit de l’estat de Zayyān per set anys, temps de treva negociada en la rendició. Tota la terra fins al Xúquer restava per a Jaume I. El secretari —kātib— de Zayyān, Ibn al-Abbār d’Onda, present en la desfeta final de València, enyorà des de la distància la pàtria perduda: «On són València i els seus habitatges, les branques i els parrups dels coloms? On són els ornaments de Rusāfa, de Jisr, de Manzil ‘Atā [Mislata], i de Manzil Nasr [Massanassa]? On són els ombratges plens de frescor i els prats brillants de verdor? On són els rierols desbordants i les arbredes? Que dolorós és pensar que la seua gola està desposseïda dels collarets de les flors, que l’Albufera i el mar queden privats dels raigs assolellats dels matins! Hi ha alguna estratègia per recuperar València? No! Res no pogué evitar la seua pèrdua ni pot evitar el pas del temps!». Ibn al-Abbār escrivia, però, anys després, a la Tunis que l’acollí, i que també acollí a Zayyān i a un altre kātib valencià, l’alzireny Ibn ‘Amīra, que escrigué: «oh, funest dimarts de safar». Efectivament, el 16 de safar de l’any 636 de l’hègira, dimarts, o sia, el 28 de setembre de 1238 fou un dia dissortat per a Alandalús, per a València i els valencians, els d’aleshores. Una cosa així com el Dia de la Catàstrofe, el Yawm an-Nakba que commemoren els palestins cada 15 de maig, l’endemà de la constitució de l’estat d’Israel (14 de maig de 1948). Per a la part derrotada en la guerra que seguí, la palestina, significà l’èxode massiu, com el dels valencians l’octubre de 1238. Els jueus vinguts d’Europa constituïren en 1948 un estat confessional hebreu a Palestina, una terra àrab. Els catalans i aragonesos de Jaume I actuaren de la mateixa manera set segles abans a Xarc-alandalús, tot constituint un regne confessional cristià sobre terra àrab i musulmana. Més a occident, castellanolleonesos i portuguesos feien igual.

Per a un andalusí valencià, el 28 de setembre o, si preferiu, el 9 d'octubre, és una efemèride catastròfica, una cosa així com el «Yaum an-Nakba» (Dia de la Catàstrofe) dels palestins, cada 15 de maig, rememorant l'exili forçat després de la proclamació de l'estat d'Israel (14 de maig de 1948). La imatge dels palestins marxant de les seues terres en maig de 1948, com la de la foto de dalt, és semblant a la patida pels àrabs valencians en octubre de 1238. Jaume I crea un nou estat i els sionistes feren el mateix set segles després.

Bé, la història és la successió d’esdeveniments que tenen com a conseqüència la realitat present. La diferència entre els valencians —balansiyīn— del segle XIII i els palestins d’ara és que els primers fa segles que deixaren d’existir, definitivament esborrats del mapa quan l’expulsió dels moriscos en 1609, mentre que els segons encara continuen ben vius i remenant la cua. I ara —vatua!— si no ens espavilem, els descendents d’aquells que vingueren amb Jaume I en 1238 correm el risc de ser fagocitats per eixos de la «unidad de destino en lo universal». Ep, poca broma! La dreta carpetovetònica espanyola coincideix, en el nacionalisme que practica, amb eixos que se’n diuen d’esquerra i es proclamen no-nacionalistes, però que branden igualment la bandera borbonicofranquista o si s’escau l’edulcorada tricolor amb morat, que té igual, tot exhibint el mateix esquema mental nacionalista que José Antonio Primo de Rivera. No ho dic debades. Si no fóra així, el Pedro Sánchez no tindria cap problema a negociar cap referèndum d’autodeterminació, el Ximo Puig no soltaria tanta bajanada cada vegada que obri la boca per a parlar dels catalans del Principat, la Sra. Oltra i els seus confrares no serien tan escandalosament equidistants, que fan feredat, i el Sr. Estañ, el de Podemos, parlaria valencià.

Zayyān, líder independentista valencià

Zayyān era un militar, d’una nissaga de militars autòctona que havia arribat al poder a València i Múrcia a mitjan segle XII. El seu nom complet era Abū Jumayl Zayyān ibn Mudāfi‘a ibn Yūsuf ibn Sa‘d ibn Mardanīx (pronunciat en andalusí valencià, Abo Jomail Zaién ben Modéfia ben Yosef ben Saad ben Mardanix, o potser «Mardonés», cognom d’origen romànic). Era fill d’Abū l-Jamlāt Mudāfi‘a, que morí jove, quan Zayyān encara era un xiquet petit, en lluita contra els cristians. No podem precisar la data de naixement de Zayyān, però degué ser abans de l’entrada del segle XIII. L’avi de Zayyān era Abū l-Hajjāj Yūsuf, el ra’īs de València en els temps del regnat del seu germà Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d, el Rei Llop, emir de Xarc-alandalús (València i Múrcia) des de 1147 fins a 1172. Poc abans de la mort del Rei Llop, Abū l-Hajjāj Yūsuf pactà amb els almohades, amb la qual cosa assegurà el futur polític de la seua prole, que continuà políticament ben situada a la regió de València (de Peníscola a les muntanyes d’Alcoi).

Però València i el Xarc-alandalús eren una província del califat nord-africà dels almohades (al-muwahhidīn), un imperi estranger i religiosament heterodox —tenien califa propi— que sotmetia Alandalús. Els andalusins, però, els suportaren mentre des de Marràqueix, la capital almohade, hi hagué força per a mantenir l’imperi. Quan no, se’n deseixiren prest. Corria l’any 1227 quan, entre rivalitats per qui ocupava el tron, a Marràqueix esclatà la fitna, la guerra civil, entre els partidaris d’Idrīs al-Ma’mūn i els de Yahyà al-Mu’tasim. Això, a Múrcia, l’aprofità un militar autòcton, que se’n deia descendent dels reis de Saragossa del segle XI, Muhammad ibn Hūd al-Mutawakkil alà Al·lāh, que es rebel·là contra els almohades en maig de 1228, amb la intenció de crear un soldanat que abraçara tota Alandalús. A València governava llavors un sayyid (pronunciat sid o seid), membre de la família califal, de nom Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān (Seit Abu Ceit al Llibre dels feits), que envià el seu exèrcit a lluitar contra Ibn Hūd i fracassà. En conseqüència Alzira i Xàtiva s’escindiren de València i s’integraren a Múrcia. Vatua, quin embolic! El sayyid valencià començà a sentir el descontentament andalusí i decidí fugir a Sogorb. A Onda estant, el cap de la frontera Zayyān, de la poderosa família dels Banū Mardanīx, s’havia pronunciat contra el sayyid. El 25 de gener de 1229, dijous, Zayyān ibn Mardanīx, entrà triomfant amb els seus thagriyīn —soldats de la frontera— a València i proclamà la independència, dels almohades i d’Ibn Hūd, fent esment solemne del califa bagdadí Abū Ja‘far al-Mustansir bi-l·lāh a la khutba —sermó— de la pregària pública de l’endemà divendres. Home d’acció, prometé victòries i el reviscolament de la València del seu besoncle el Rei Llop. Tanmateix, no aconseguí adherir Alzira i Xàtiva al seu emirat naixent, però sí que arribà per l’oest fins a la fortalesa de Chinchilla, límit del Xarq —l’orient andalusí— amb el territori de la Manxa, aleshores terra en disputa ambicionada pels castellanolleonesos, que des de Conca escometien les fronteres valencianes.

El 25 de gener de 1229, dijous, Zayyān ibn Mardanīx, entrà triomfant amb els seus «thagriyīn» -soldats de la frontera- a València i proclamà la independència, dels almohades i d’Ibn Hūd, fent esment solemne del califa bagdadí  Abū Ja‘far al-Mustansir bi-l·lāh a la «khutba» -sermó- de la pregària pública de l’endemà divendres a la gran mesquita de València.

Mentrestant, foragitat de València, l’almohade Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān tracta de cercar l’ajut del jove Jaume I, un rei de vint-i-un anys aleshores, que tenia posada la seua atenció a Mallorca. D’aquest tracte naixerà la vinculació del sayyid amb el rei catalanoaragonès, que acabarà en la submissió total d’aquest descendent del primer califa almohade. Mentre l’imperi nord africà s’ensorrava, ja veieu, cada cabdill territorial anava a la seua. Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān no fou l’únic capitost almohade que, per salvar els mobles i oimés la seua fortuna, feia i desfeia a conveniència, però aquest acabà traint la causa dels muwahhidīn, fins i tot la religió, que arribà a convertir-se al cristianisme i a adoptar el nom de Vicent, molt —diguem-ne— suggeridor, i el cognom Bellvís. Com veieu, de caragirats la història de la terra valenciana n’és plena.

El governant almohade foragitat de València, el «sayyid» Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān es refugià a Sogorb i demanà l'ajut del rei Jaume I de Catalunya i Aragó, que aviat intervingué a València, però per a acabar «ço que el seu llinatge havia començat», és a dir, amb el propòsit de conquerir la gran ciutat andalusina de la desembocadura del Guadalaviar.

Zayyān, gelós de la seua independència, hagué de fer front a l’ambició d’Ibn Hūd al-Mutawakkil alà Al·lāh de Múrcia, que mantenia el control sobre Xàtiva, governada per Yahyà ibn ‘Īsà, i Alzira, en poder d’un cosí de Zayyān, Abū ‘Abd Al·lāh ibn Abī Sultān ibn Yūsuf ibn Mardanīx; alhora que combatia el sayyid refugiat a Sogorb. Altrament, coneixedor de l’absència de forces catalanes a la frontera (eren totes a Mallorca), féu una correria per Amposta i Tortosa i s’atreví a atacar el castell d’Ulldecona. Temps a vindre, Jaume I li ho tiraria en cara. Aleshores, però, el rei català pretengué passar pàgina si Zayyān li pagava cent mil besants. Zayyān, però, regatejà i li oferí la meitat, i això fou el motiu —diu Jaume I a les seues memòries— del trencament de relacions definitiu. Possiblement, aleshores Zayyān, altiu, encara somniara en la possibilitat d’imposar-se als catalanoaragonesos amb les forces pròpies. El somni, però, s’esvaí aviat, quan els aragonesos de Balasc d’Alagó, amb la col·laboració dels fills d’Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, prengueren Morella en gener de 1232. Començava així la guerra per la conquesta de València.

L'emir valencià Zayyān prometé victòries als seus súbdits i, tot aprofitant l'absència de Jaume I, ocupat a Mallorca (1229), escometé el castell d'Ulldecona, a la imatge. Fou debades i la cosa no passà d'una mera cavalcada. Ara bé: Jaume I no s'ho perdonà i li ho retragué en les negociacions abans de la rendició de València.

La guerra de València

Ben bé Zayyān no volia problemes amb els cristians del nord, no disposava de la força suficient per a fer-los front, i haguera preferit, com el seu besoncle el Rei Llop, haver pactat la pau a canvi de diners, que era el que de debò volien. La dissort, però, li posà enfront un rei jove i brillant estrateg, Jaume I, que com indica al seu Llibre dels feits (cap. 242), aconseguida la gallina (en referència a València) així després tindrà els pollets. La noblesa aragonesa no era exactament d’aquest parer, si més no, es feia molt de pregar, i els catalans, d’antuvi, vivien en el seu particular país de les meravelles, ja tenien prou amb Mallorca. Ara bé: s’espavilaren i, posats a la faena, participaren de valent quan el rei els requerí a València.

Encara inexpert, Jaume I s’atreví a escometre la fortalesa de Peníscola en 1225. Fou un fracàs i més d’un se li rigué en la cara. En 1232, però, la iniciativa de Balasc d’Alagó havia aconseguit Morella, la vila més important, per l’interior, de la frontera valencianoandalusina. Fou per sorpresa i amb la col·laboració de traïdors, que assassinaren al qā’id governador quan encara dormia. Siga com vulga, això obligà Jaume I a actuar prest i obligar Balasc que li cedís Morella tant si volia com si no. A l’any següent, l’exèrcit de Jaume I, des de Terol, i sempre amb la col·laboració del sayyid renegat, assetjà Borriana, la ciutat andalusí més important al nord de València. L’aposta —val a dir-ho— era arriscada; si badaven la campanya se n’anava en orris. Els assetjants construïren un fonèvol amb el qual bombardejaren la ciutat, que aconseguí enderrocar una torre, mentre els sapadors cavaven caves per a fer caure les muralles. Hi hagué un assalt a la ciutat per la torre derruïda. Els borrianencs resistiren, però als dos dies d’estira-i-arronsa decidiren negociar la rendició. Borriana caigué en poder de Jaume I a la meitat de juliol de 1233. A l’igual que València quan arribe el moment, el rei català accedí a deixar marxar els habitants de Borriana amb tot el que poguessen emportar-se, protegits fins a Nules.

Zayyān, altiu, somniara en la possibilitat d’imposar-se als catalanoaragonesos amb les forces pròpies. El somni, però, s’esvaí de sobte quan els aragonesos de Balasc d’Alagó, amb la col·laboració dels fills d’Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, prengueren Morella en gener de 1232. Començava així la guerra per la conquesta de València.

Això de rei català no ho dic debades. Els àrabs deien a Jaume I «al-Barxilunī» (el Barceloní) i catalans, tot i que el primer contingent partí de Terol, eren la major part dels efectius que es concentraren contra Borriana, gràcies a les galeres de Pere Martell i Bernat de Santa Eugènia, que foren les que abastiren la host, d’homes i viandes. Mentrestant, des de la distància, Zayyān s’ho mirà impotent. No havia estat capaç de socórrer els borrianencs i això s’ho sentí de debò. No era un exèrcit qualsevol el que s’havia presentat davant Borriana, defensada per una guarnició que plantà cara i posà en més d’un compromís Jaume I i els seus homes. El setge durà dos llargs mesos i, finalment, es resolgué per exhauriment dels defensors.

Rendida Borriana, en condicions —diguem-ne— poc oneroses per als assetjats, això animà a altres localitats a evitar l’enfrontament i pactar directament amb Jaume I, manera de procedir que exasperà la noblesa aragonesa, que ras i curt feia la campanya pel botí a aconseguir. Jaume I, molt murri ell, provocà la deserció de bona part de les defenses valencianes, com Peníscola, que ara veié la possibilitat de pactar un encaix en el nou regne naixent a canvi de les engrunes de l’autonomia. I sí, eixí el tio llest de Peníscola, i pactà amb els cristians, tot deixant tota la frontera septentrional de l’emirat de Zayyān desguarnida. I diu Jaume I: «com Peníscola era el lloc més honrat que fóra en aquella terra i s’havia retut, els altres no tingueren afront i vergonya de fer el mateix».

Borriana fou conquerida, després de dos mesos de setge, a mitjan juliol de 1233. De seguida Peníscola, la gran fortalesa de la frontera i pàtria de la nissaga mardanīxí (allà nasqué el Rei Llop i molt probablement l'avi de Zayyān), demanà sotmetre's a Jaume I, la qual cosa precipità la submissió de tot el nord de l'emirat valencià. Com explica el rei a les seues memòries, «com Peníscola era el lloc més honrat que fóra en aquella terra i s’havia retut, els altres no tingueren afront i vergonya de fer el mateix».

La conquesta del nord valencià fou així. Apareixia un o dos sarraïns que oferien lliurar la vila a canvi de prebendes. Molt sovint entraven els vestits en l’intercanvi. Volien —vatua!— vestir bé, amb robes de marca. Costum que, ja veieu, temps a vindre també practiquen la cohort de descastats de la més propera actualitat, que al Francisco Camps se li veié el llautó per quatre vestits. Val a dir que els obradors tèxtils de Barcelona ja marcaven tendència a l’època i els moros també volien vestir a la moda. A Almassora, però, amb l’excusa dels vestits, els cristians caigueren en un parany. Pensaren que amb quatre vestits els tenien comprats, com a Camps, i els féu figa l’estratègia.

Entre escaramusses d’uns i altres transcorregueren els anys 1234, 1235 (any de les noces del rei amb la princesa hongaresa Violant) i 1236. En 1237 Jaume I tingué la pensada d’ocupar el puig d’al-Jubayla o Anīxa, a l’Horta Nord, i amb aquest acte es precipità tot. Zayyān s’arriscà al tot o no res d’una batalla campal i perdé. Fou el dijous 13 d’agost de 1237 (19 de dhū l-hijja de 634). Bé, així s’esdevingué la batalla del Puig, de la qual us parlí el diumenge passat. Zayyān ara sí que veié clarament que el pillava el bou i envià el seu ambaixador Ibn al-Abbār a Tunis, a la recerca d’ajut. Renunciava a la independència formal del seu reialme, però confiava que amb l’ajut dels hàfsides tunisencs podria capgirar la situació.

En 1237 Jaume I tingué la pensada d’ocupar el puig d’al-Jubayla o Anīxa, a l’Horta Nord, i amb aquest acte es precipità tot. Zayyān s’arriscà al tot o no res d’una batalla campal i perdé. Fou el dijous 13 d’agost de 1237 (19 de dhū l-hijja de 634).

Els moros es rendeixen a canvi de vestir bé

No tot fou bufar i fer ampolles per a catalans i aragonesos. Després de la batalla del Puig, la resistència andalusí continuà donant sorpreses, com demostrà el qā’id Ibn Lūbb (Aben Llop), que vencé el comanador hospitaler d’Orpesa. Els homes de Zayyān anaven fent, el que podien, i Jaume I s’exasperava. No era fàcil mantenir la guarnició del Puig i fins i tot hi hagué qui pensà en marxar-ne. Contra això, Jaume I jurà solemnement que no travessaria l’Ebre fins que València no fóra conquerida.

Zayyān pensà aleshores en allunyar el perill amb una proposta que, ben mirada, el rei de catalans i aragonesos no podria menysprear. L’objectiu era mantenir València a qualsevol preu i, amb aquest propòsit envià un ambaixador a Jaume I, de nom ‘Alī al-Baq‘ā (Alí Albacà al Llibre dels feits). Era l’home de Peníscola i això que li anava a proposar al rei dels catalans ho sentia i molt: Zayyān oferí a Jaume I tots els castells entre el Guadalaviar i Tortosa i de Tortosa fins a Terol. Ah! I a més a més, per si no fóra suficient, Zayyān li construiria un palau a Jaume I a la vora de València, a la Saïdia, on havia existit l’antiga finca d’esbarjo del Rei Llop, i li pagaria deu mil besants cada any. Vaja, oferta insuperable! Jaume I s’ho rumià, que l’oferiment era temptador, però, finalment, contestà: «nós hem vingut ací a bona hora i a punt per a tindre València, i així tindrem la gallina i després els pollets». Genial! Ferran Dies, que feia de mitjancer entre el rei català i ‘Alī al-Baq‘ā, no se’n sabé avenir. I ara com punyetes li ho explique jo al sarraí? —es preguntà. ‘Alī al-Baq‘ā, desconcertat i amb la cua entre les cames se’n tornà a València, decebut.

Després de la batalla d'al-Jubayla, Anīxa o el Puig, Zayyān ara sí que veié clarament que el pillava el bou i envià el seu ambaixador Ibn al-Abbār a Tunis, a la recerca d’ajut. Allà fou rebut per l'emir hàfsida Abū Zakariyā’ Yahyà. Zayyān renunciava a la independència formal del seu reialme, però confiava que amb l’ajut dels hàfsides tunisencs podria capgirar la situació i evitar la desfeta definitiva.

Mentrestant, el vestits per tothom circulà d’aljama en aljama. Ep! Que el Zayyān no ens dóna res, més aïna disgustos, i el Barceloní regala vestits. Doncs, a què esperem? Era març de 1238 quan a Almenara l’alfaquí, ni més ni menys que l’alfaquí, un individu d’aspecte vampiresc com el Camps, s’uní al festival fashion, que ell també volia un bon vestit. El que s’empescà el tracte amb els catalans era un sarraí «molt poderós», el tio «Marina d’Or» de l’època, que frisava per quedar-se la terra dels «alguebers», és a dir, la d’aquells que, per la guerra, havien abandonat Almenara. Molt senzill, les terres per a mi, i a més vull rossins, vaques, cabres i quaranta vestits per als meus parents; a canvi, Almenara per a tu. I la proposta arribà a Jaume I i aquest digué la cèlebre frase (cap. 244 del Llibre dels feits): «qui no da ço que dol, no pren ço que vol». El rei manà a Pere Ramon de Tortosa que enllestís el tracte, que prenguera els rossins, les vaques i les cabres i —ah!— que no s’oblidara dels vestits. A Borriana, convertida en una vila comercial, ja funcionaven obradors de draps, és a dir, sastres que confeccionaven a mesura i que ho feien molt bé, i Pere Ramon s’encarregà de prendre’ls el gènere. I així, d’aquesta guisa, com si fóra un comercial de Zara, Armani o Dolce & Gabanna, li obriren a Jaume I les portes d’Almenara. El qā’id del castell, un home de Zayyān, no en sabia res i oferí en un principi resistència. Bé, només una mica, la justeta per a quedar bé, que quan s’assabentà del repartiment de rossins, vaques, cabres i roba de moda, també s’apuntà a la festa i rendí el castell.

Jaume I comprà el sotmetiment d'Almenara gràcies a obsequiar vestits. Sí, cert, els sarraïns valencians volien vestir bé. Punyetes, ni que estigueren en un «boato» de les festes de moros i cristians! Els obradors de Borriana no donaven abast, com explica el rei al seu «Llibre dels feits». Així es rendí Borriana, la Vall d'Uixó, Nules... 

I a Almenara li seguí la Vall d’Uixó i Nules i... Sempre amb rossins, vaques, cabres i vestits pel mig. I és que —ostres!— això de vestir bé sempre ha agradat als valencians (i a les valencianes), té igual que parlen algaravia o el vulgar català, o que militen, cosa dels temps que corren, en l’acastellanament alienador. Vaja! A tot això, Jaume I es gastà un dineral amb tant de drapet, que ja li ho etzibaria a la cara a Zayyān quan arribara el moment. I després vingueren Paterna, Bétera i Bofilla (torre en terme de Bétera). I així arribem fins al dia de Sant Jordi de 1238. Eixe dia Jaume I es llevà del llit eixerit i decidí que ja n’hi havia prou d’estar-se al Puig. Marxem cap a València.

El setge de València

Diu Jaume I que només eren en aquell moment entre cent-trenta i cent-quaranta cavallers i un miler de peons. Tot això era l’exèrcit acampat al Puig que ara, a la valenta, anava cap a València. Zayyān el veié vindre però no li eixí al pas, prova que la seua situació era desesperadíssima. Ep! No penseu que Jaume I, que en tot moment havia donat mostres de ser un brillant estrateg, marxava cap a València a la babalà. Sabia dels problemes de Zayyān, controlava les comunicacions marítimes i terrestres i a més a més li venien tropes de totes les ciutats dels seus territoris, destacant sobretot Barcelona, que ella tota sola aportà un miler d’homes armats i se situà a l’avantguarda del setge.

En abril de 1238 s'inicià, formalment, el setge de València. No hi mancaren les màquines de guerra, com els fonèvols i els manganells per a bombardejar la ciutat. L’exèrcit passà per un gual a la desembocadura del riu, a prop del Grau, i acabà per instal·lar-se a la Russafa, allà on temps enrere un rei sarraí de València del passat, ‘Abd al-Azīz ibn Abī ‘Āmir, construí un jardí paradisíac

L’exèrcit passà per un gual a la desembocadura del riu, a prop del Grau, i acabà per instal·lar-se a la Russafa, allà on temps enrere un rei sarraí de València del passat, ‘Abd al-Azīz ibn Abī ‘Āmir, construí un jardí paradisíac. Zayyān un dia tragué el nas per les rodalies de la Russafa i ja no tornà a mostrar-lo més. Les escaramusses se succeïren, d’una part i de l’altra, però no res d’important, fins al punt que Jaume I parla de «menuderies», que no vol explicar al Llibre dels feits «per ço que el llibre no s’hagués molt a allongar». Ara bé: menuderia no fou la fletxa que impactà al front del rei i que quasi el mata. Això sí que ho explicà, que li deixà la marca per a tota la vida. Bé, li faltà poc per a no contar-ho, cosa que haguera canviat radicalment la història de València. Jaume I, home jove i arrauxat, s’arriscava massa en les batalles i corria el risc de ser ferit mortalment. Ell ho sabia i fins i tot li ho reconegué a la seua segona esposa, la Violant, que amb paciència suportava el neguit de la incertesa de la guerra —el rei podia morir i si això passa què fem— i també les aventures extraconjugals del seu home, no gens escrupolós en dissimular les seues amistançades, que passejava allà on anava.

València assetjada, Zayyān fià tota possibilitat de salvació en l’ajut que li podia proporcionar l’emir hàfsida Abū Zakariyā’ Yahyà de Tunis. Per això envià el seu secretari Ibn al-Abbār com a ambaixador a Tunis, que recità una eloqüent qasīda —poema tradicional àrab— davant l’emir tunisenc:

«Vingueu a Alandalús amb els vostres cavallers, els cavallers de Déu! / Apresteu-vos a vindre a la Península, on els habitants són víctimes dels colps del destí i la fortuna s’ha convertit en malastrugança, / on les mesquites s’han convertit en esglésies i la crida del muetzí ha estat reemplaçada per les campanes! / Quin daltabaix! Com ressuscitar el passat? Les escoles on eren recitats els versos de l’Alcorà no són més que ruïnes! / Era Alandalús un verger que encantava els nostres ulls; les seues forests, ans verdoses, ara estan assecades i endurides. / Han canviat els paisatges encisadors que la cobrien, vistes que invitaven els vianants a aturar-se o passejar muntats a cavall. / Un impiu, designat pel destí perquè la porte a la perdició, ha vingut a esborrar les seues belleses; l’esbudella i no dorm ni descansa. / Ell la fa tremolar pertot quan les seues tropes l’escometen, tot fent minvar l’orgull del més altiu dels seus habitants. / El politeisme, rialler i joiós, s’ha establert a les viles, mentre que la fe vertadera ha d’emigrar; la mort en l’ànima! Les desgràcies que les han arruïnades han escenificat un espectacle el doble de trist que la joia d’abans. / Els que d’entre aquestes ciutats arriben a València i Còrdova, hi apleguen amb l’esperit esgotat i sense alè.»

La qasīda, amb rima sīniya i metre basīt, convencé Abū Zakariyā’ Yahyà que calia fer alguna cosa per Alandalús, per València. És una de les peces literàries més emblemàtiques d’Ibn al-Abbār i d’aquí que, pel seu interès, haja decidit reproduir-la en català a partir del text de la versió d’Ar-rawd al-mi‘tār d’al-Himyarī. Pense, de debò, que paga la pena. És un text literari, però també una demanda d’auxili, dels qui sentien com el seu país se n’anava a pic. Hui dia també hi ha impius de la valencianitat, que no dormen ni descansen i que borden cada dia per a reemplaçar la nostra identitat per la de les campanes de Madrid. Vegeu que esbudellen el nostre país, trinxat en províncies, i, riallers i joiosos, viuen a les nostres viles imposant als valencians la mala bava carpetovetònica, amb taca blava, rojigualda o gallina franquista. Si pogueren —no ho dubteu— ens tirarien a la mar, o ja directament a les escombraries.

La flota tunisenca acudí a València. Arribà a la vista de la platja de València el 17 d’agost de 1238. Bé, aleshores el campament de la Russfa era com una ciutat en ebullició, per la gran quantitat d’efectius que concentrava. València estava literalment envoltada i les platges ben guarnides. Jaume I diu que eren dotze galeres i sis atzaures (barques). A València hi hagué gran expectació, feren soroll i tocaren els tabals. Tota la nit del 17 al 18 les alimares cremaren sobre les muralles de València. Ara bé: no s’atreviren els de les galeres a desembarcar. A la costa, evidentment, els de Jaume I estaven esperant-los. Dos dies estigueren les galeres hàfsides a la vista de València. Com no podien tocar terra, decidiren anar fins a Peníscola, tot intentant provocar alguna mena de reacció. No s’esdevingué i Peníscola, a més a més, resistí. Alhora s’aparellava una flota catalana per a vindre contra les galeres hàfsides, les quals marxaren. Tornaren a passar per València i, tot igual, que era impossible desembarcar-hi, se n’anaren fins a Dénia. Allà descarregaren els pertrets, però no els diners, i se’n tornaren a Tunis. Era el dia 25. Les esperances per als valencians assetjats s’esfumaren definitivament.

L'emir de Tunis envià una flota a auxiliar els valencians, que arribà a la costa valenciana el 17 d'agost de 1238. No pogué, però, desembarcar-hi, i marxà cap a Peníscola, on s'estigué uns dies en una maniobra de distracció que fou debades. A més a més, Peníscola la rebutjà. Tornà a passar per València i davant la impossibilitat de desembarcar-hi, anà a parar a Dénia. Allà sí que descarregaren els pertrets destinats a València, però no els diners. El 25 d'agost l'estol se'n tornà a Tunis. Les esperances per als valencians assetjats s'esvaïren definitivament.

La rendició

A València li afectava ja la fam i els fonèvols, manganells i trabuquets no paraven de bombardejar. El que podia se’n fugia, com un mercader valencià, que capturat fou portat a presència del rei per a confirmar el grau de penúria que patia la ciutat. Penseu que a la ciutat eren els seus habitants i els que fugien de la desolació de la guerra i el risc de ser presos i venuts com a esclaus. Zayyān havia quedat afectat per la marxa de les galeres tunisenques, que ja no veia possibilitat de salvar València. Altrament, restà molt impressionat per la pèrdua de la torre de la Boatella, cremada amb els seus defensors dins. Mai no havia vist Zayyān exèrcit tan gran com el concentrat a la Russafa i, finalment, després de deliberar amb els seus notables, decidí enviar una ambaixada per a parlamentar.

Era mitjan setembre de 1238 quan de nou ‘Alī al-Baq‘ā, el de Peníscola, es trobà amb Jaume I. El missatger sarraí anuncià al rei que Zayyān li enviaria el seu nebot, el ra’īs Abū l-Hamlāt (Raiç Abulphamalet al Llibre dels feits) per a tractar els termes de la pau. El rei ho acceptà i l’endemà aparegué el ra’is en companyia de deu cavallers perfectament guarnits, tant és així que sorprengué al rei. Anaven fets uns pinzells, elegants com a margallons, de tal guisa que el capità moro d’Alcoi semblaria un captaire al costat d’ells. Vegeu! Portar bones vestidures impressionava i —vaja!— llegint el Llibre dels feits aquesta sembla una guerra de les vestimentes. Els valencians exhibiren tota la seua magnificència sumptuària, amb un ra’īs que donava la impressió ser el califa de Bagdad. Punyetes! Ja enteneu el perquè dels boatos de les festes de moros i cristians valencianes. No era debades vestir-se amb les millors gales. Potser així feien entendre a Jaume I que més li convenia deixar-los com estaven, que València era productiva i que hi havia per a tots, per a ells i per a pagar-li al Barceloní un suculent tribut. Els nobles aragonesos estaven convençuts d’això i no pararen d’exigir al rei que agafara els diners i aire, cap a casa. Clar, si conquerien València el negoci de dècades de fer-se la punyeta a la frontera se n’anava a pic.

Era mitjan setembre de 1238 quan ‘Alī al-Baq‘ā, enviat per Zayyān, es trobà amb Jaume I. El missatger sarraí anuncià al rei que l'emir valencià li enviaria el seu nebot, el «ra’īs» Abū l-Hamlāt per a tractar els termes de la pau. El rei ho acceptà i l’endemà aparegué el «ra’is» en companyia de deu cavallers perfectament guarnits, tant és així que sorprengueren el rei per llurs vestimentes. Anaven fets uns pinzells, elegants com a margallons, de tal guisa que el capità moro d’Alcoi semblaria un captaire al costat d’ells.

El ra’īs Abū l-Hamlāt preguntà a Jaume I, òbviament, el perquè d’eixa obsessió amb València. Jaume I ho tenia clar: «per acabar allò que el nostre llinatge començà». Ho tenia claríssim. Llàstima que els principatins d’ara no ho tinguen tan clar com el seu príncep del passat, que si estan obsessionats és, en canvi, en el seu quatriprovincianisme. Vegeu! Eixa era la dissort de Zayyān. Haver ensopegat amb un català de l’alçada política i nacional de Jaume I. Un català únic, val a dir-ho, que recuperà el somni del seu besavi d’una gran Catalunya que comprengués Mallorca i València. Ah! Per si feia falta una excusa, el rei català —i aragonès— li etzibà a l’ambaixador de Zayyān els torts que, segons ell, el rei de València li havia fet: que si havia atacat Ulldecona, que si no li volia pagar els cent mil besants que li demanava, etc. I què havia de dir el ra’īs Abū l-Hamlāt? Doncs, que no sabia què dir. Ah! Sí... La culpa era... Era de l’Abū Zayd... A més a més, Jaume I li recordà que sabia de bona tinta que estaven passant-les magres a València, i que d’exèrcit, després del fiasco dels tunisencs, res de res. L’únic exèrcit valencià possible havia estat desbaratat al Puig l’any anterior. Així que si em lliureu València —conclogué Jaume I— la mar de bé, perquè ningú morirà. Ara, si persistiu a defensar-la, ateniu-vos a les conseqüències.

Després de la primera entrevista, el «ra’īs» Abū l-Hamlāt se n’anà amb el compromís de contestar prest. Les deliberacions a l'alcàsser de Zayyān s'allargaren tres dies. L'emir valencià, finalment, acceptava capitular, però posà com a condició que cada sarraí pogués traure «tota llur roba» i pertinences sense ser molestat, i que Jaume I els garantira la protecció fins a Cullera.

En fi, què us diré? El ra’īs Abū l-Hamlāt se n’anà amb el compromís de contestar prest. Trigà tres dies a aparèixer de nou. Zayyān acceptaria la rendició, però posava com a condició que cada sarraí pogués traure «tota llur roba» —tornem a les vestimentes— sense ser molestat, i que Jaume I els garantira la protecció fins a Cullera. A tot això, les negociacions foren dutes en secret, puix que Jaume I no volia que els capitans del seu exèrcit s’assabentaren. Els cavallers, que s’havien gastat molts doblers a la campanya, confiaven a entrar a València per la força i sotmetre-la a saqueig, com havia passat a Mallorca. No fou així i, cosa curiosa, en la negociació final Jaume I introduí en la deliberació la seua muller Violant, que acabà per convèncer el seu marit de la conveniència d’acceptar la proposta de rendició que els sarraïns valencians li posaven damunt la taula. A Jaume I, val a dir-ho, tampoc li acabava de quadrar això dels sarraïns marxant com si no passara res. Això, de debò, li picava l’ànim. I és que només en vestits s’havia gastat una fortuna. I és que, en comparació, riu-te tu de les factures en vestimenta i guarniments dels de la Gürtel amb els PePeros Paquito —«el Curita»— Camps, la Rita àlies «la dels bolsos Louis Vuitton» o el Ricardo —«Ricky el Pijo»— Costa.

En el moment culminat de la negociació entre Jaume I i el «ra’īs» Abū l-Hamlāt, sempre amb presència d'un torsimany, el rei català demanà la presència de la seua esposa Violant. Devia o no acceptar les condicions que li oferia Zayyān? La reina animà el seu marit a acceptar-les.

Bé, però Jaume I se l’engolí, que ja digué ell —frase mítica— que «qui no da ço que vol, no pren ço que vol». Al cap i a la fi, per tindre València ja pagava la pena la despesa —la messió— feta. D’acord, tot apanyat, ara calia fer l’escriptura que ratificarà el tracte. Prèviament, però, el rei hagué d’explicar el fet als seus homes. Això fou després de dinar i la migdiada. A l’endemà, dia 28, vespra de Sant Miquel, a hora de vespres (les quatre o les cinc de la vesprada), ja que pel matí fou ratificada formalment per escrit la rendició, Jaume I exigí al ra’īs Abū l-Hamlāt que posaren la senyera a la torre «que ara és del Temple», la torre de «cap a la mar» o ‘alà l-bahr, convertida per corrupció fonètica en Alí Bufat. I Jaume I veié la seua senyera (sense blau, és clar) i «quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita». València havia estat conquerida i, finalment, concloïa ço que el besavi de Jaume I començà.

L’exili valencià

València era dels catalans. Sí, dels catalans i d’alguns aragonesos. Encara, com havia estat pactat, els conqueridors s’esperaren deu dies fins que els conquerits arreplegaren tot el que podien endur-se i marxaren. Zayyān, com un capità de vaixell enfonsant-se, fou el darrer a abandonar-lo. El dia 8 eixí de la ciutat, que quedà buida en espera dels seus nous conqueridors. Definitivament l’algaravia deixà de ressonar pels carrers i atzucacs de València. Solament hi restarien, dels seus vells habitants, aquells que el rei consideràs que podien quedar-se, establerts en una moreria separada. El dia 9 el rei de catalans i aragonesos entrà a la ciutat amb les senyeres desplegades pertot. Atenció! Important remarcar-lo: sense brutícia blava. Les senyeres reials, ben lluentes, onejaven al vent orgulloses. Era la data de naixement d’un país? No! Més aviat li havien pres el país a uns altres, els dissortats balansiyīn obligats a exiliar-se. La malastrugança afectà a tots, que fins i tot els que havien venut el país i la mare per quatre vestits, recordeu els espavilats d’Almenara, que aviat sabrien el que vol dir sotmetre’s al poder dels cristians.

El dia 28 de setembre, vespra de Sant Miquel, a hora de vespres (les quatre o les cinc de la vesprada), Jaume I exigí al «ra’īs» Abū l-Hamlāt que posaren la senyera a la torre «que ara és del Temple», la torre de «cap a la mar» o «‘alà l-bahr», convertida per corrupció fonètica en«Alí Bufat». Jaume I veié la seua senyera (sense blau, és clar) i s'emocionà: «quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita». A la imatge de dalt, entrada de Jaume I a València representada a les pintures murals del castell d'Alcanyís.

Zayyān, però, tot i la derrota, restà impol·lut en el seu honor. Mantingué el prestigi i fou requerit a Múrcia pels opositors a l’emir Azīz ibn Khattāb. Entrà a la ciutat del Segura, sense resistència, el 22 d’abril de 1239, set mesos després d’abandonar València. El seu pas per Múrcia, però, també fou dissortat. Manà executar Ibn Khattāb i s’encontrà amb una ferma dissidència que no l’acceptava. Per a contrarestar-la tornà a demanar ajut a Tunis, que una altra vegada li envià galeres que resultaren inútils. Quan els navilis arribaren a Cartagena, en novembre de 1239, Zayyān ja havia estat foragitat de Múrcia. Es refugià a Alacant i, quan s’assabentà que Jaume I (agost de 1240) pretenia conquerir Bairén (la Safor), es presentà davant d’ell per a intentar un pacte pel qual li lliuraria Alacant a canvi de l’illa de Menorca, governada per sarraïns encara que sotmesos al vassallatge del rei català. Fou debades, Jaume I no acceptà el tracte. Zayyān romangué a Alacant fins que en una data imprecisa, potser a la fi de 1246, marxà definitivament a Tunis, on fou acollit i serví com a cap de la guàrdia andalusina de l’emir hàfsida. Morí a Tunis, la capital d’Ifrīqiya, cap als anys 1269-1270. A més de Zayyān, a Tunis anà a parar gran part de la intel·liguèntsia valenciana del segle XIII i allà acabaren els intel·lectuals Ibn al-Abbār i Ibn ‘Amīra.

Establerta la rendició, els andalusins valencians tingueren un termini de deu dies per marxar. El darrer a fer-ho fou Zayyān, el dia 8 d'octubre. L'endemà entrà Jaume I a València. L'exili fou el camí que seguiren els habitants de València, juntament amb la tristesa d'abandonar la pàtria.

L’estat valencianoandalusí desaparegué per sempre, no la nació, que encara romangué al territori, sobrevivint com pogué, fins a exhaurir-se en 1609. Jaume I, però, per voluntat pròpia, d’alguna manera ressuscità aquell estat en la denominació, que continuà sent «de València», l’equiparà a un regne i el dotà de consistència jurídica autònoma, tot començant per convocar corts als nous «valencians», les primeres, el 7 d’abril de 1261. A partir d’ací, reconeguda la seua existència foral, el nou Regne, institucionalment, començà a caminar i, amb el temps, bastant, o si preferiu reis després, convertir els seus habitants nouvinguts i d’idioma catalanesc en valencians.

Zayyān  fou cridat per a regnar a Múrcia efímerament. Després es refugià a Alacant, on romangué fins a l'any 1246 abans de marxar a Tunis, on encara visqué fins a 1269-1270.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat