Contes d’en Bosch (111) Solitaris 4 (experiment amb efectes de contingut)

13 octubre 2018 01:00h

―És cert, tens raó. Per res del món podia preveure que la persona que trobaria era músic i encara menys que fora el famós violinista de l'orquestra d'Àustria.

―I ara? Vaja ximpleria. Això no s'ho creu ningú.

―Bé... Mira, no vull que penses que... De fet, van ser uns coneguts que mig de broma van dir que havien conegut una persona que vivia sola en un càmping. Com que jo també n'estava sola, vaig pensar en la possibilitat de conèixer-nos i em vaig enderiar en eixa idea...

―I, què? Això és una bogeria tot plegat. No té sentit.

―No sé. Saps, jo necessitava companyia, estava sola i cansada de viure enmig la pol·lució de la ciutat. Buscava algú que es trobés com jo, algú amb qui alleugerir-me.

―Però tanta gent sola que hi ha al món has de venir a buscar-me a mi  ―l’escridassava―. Ai, Déu meu! Guaita, és veritat que visc sol, però no sé si estic en condicions de viure amb algú.

―Tampoc no he demanat això... Està bé, perdona si m'he ficat pel mig. Ara, en acabar amb el metge i quan em trobe una mica millor, ja me n'aniré. No vull fer-te nosa, disculpa.

Ella va posar els dits entrecreuats sense saber què més dir. Només feia gestos pausats a la fi de no embolicar-ho més.

―No vull semblar ofensiu i bròfec. Tanmateix, no m’intentes convèncer amb arguments que no es pot creure ningú.

Era obvi que ell no se'n refiava; tanta arbitrarietat el trasbalsava i era com si res fora al seu lloc. El neguitejava. Qui sap si ella podia tenir intencions amagades, ja que tampoc no aconseguia treure'n l'aigua clara. De sobte va notar que ella el mirava amb tendresa, es va imaginar que els ulls se li omplien de llàgrimes i li va produir ràbia la manca de bondat.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next