Any rere any i van… No té remei. La diada del 9 d’Octubre, festa local del cap i casal valencià convertida en alguna cosa més, resulta que per obra i gràcia dels del «regionalismo bien entendido» i la mala bava dels caragirats de les «nuevas glorias a España», inclosos els equidistants, esdevé la data fixada pel feixisme espanyol, amb un histrionisme no mancat de violència, per a convertir València en punt de peregrinació on defecar odi i intransigència. Vegeu!: els banyuts, politicastres de pa sucat amb oli, els munten la festa i els paguen el beure, que els feixistes fan i desfan a pler, i àdhuc trobem el cínic que els justifica i banalitza la violència que generen. Enguany també. El 9 d’Octubre, però, no havia de ser això. No ho era fins que arribà allò que els espanyols designen, amb espúria grandiloqüència, com a «democràcia», la del Juanca «el Campechano» i el Felipito «el Preparao», tan escaïnada pels llagoters del règim, que cada dia descobrim que, a Espanya, de govern del poble i per al poble en té ben poc.
8 d’octubre de 1238. Jaume I era al seu campament de la Russafa, el seu penó d’or i gules onejava sobre la torre de «cap a la mar» o ‘alà l-bahr (Alí Bufat) de la muralla de València en senyal de rendició, quan contemplà com l’emir Abū Jumayl Zayyān (o, pronunciat en l’algaravia del país, Abo Jomail Zaén) abandonava la seua ciutat per sempre. Entre tots dos, rei i emir, no hi hagué paraules, ni abans ni ara. Les negociacions, per delegació de Zayyān, les havia portat el seu nebot el ra’īs Abū l-Hamlāt. El 28 de setembre, finalment, València es reté i el rei catalanoaragonès, a canvi del lliurament pacífic de la ciutat, consentí en atorgar un termini de deu dies perquè els valencians vençuts abandonassen la plaça amb les pertinences que poguessen endur-se’n. El 8 marxà Zayyān i l’endemà, dia de Sant Dionís, Jaume I i el seu exèrcit entraren a la ciutat que havien guanyada.
L’atzar volgué que la jornada de l’entrada de Jaume I a València s’escaigués la diada que l’església catòlica dedica al llegendari bisbe de París del segle III, decapitat a Montmartre. Sí, a Montmartre, lloc que, fotracada de segles després, havia de convertir-se en el barri de la bohèmia pictòrica parisenca: Pablo Picasso, Vincent van Gogh, Pierre Brissaud, Alfred Jarry, Jacques Villon, Raymond Duchamp-Villon, Henri Matisse, André Derain, Suzanne Valadon, Pierre-Auguste Renoir, Edgar Degas, Maurice Utrillo, Henri de Toulouse-Lautrec, Salvador Dalí, Amedeo Modigliani… Era dia 9 i, doncs, el dia del màrtir de París, que si el desallotjament dels moros de València s’hagués endarrerit algun dia més, posem per cas el 10, aleshores el santoral indica que s’haguera escaigut en el dia de Sant Eulampi i Santa Eulàmpia, també decapitats pel malvats gentils, però ara pels que perseguien el cristianisme a Nicomèdia (l’actual İzmit, Turquia). Explica la llegenda que, ja escapçat, el cos de Dionís agafà el seu cap i se n’anà cap al lloc on havia de ser enterrat. Tot plegat molt surrealista, com la Montmartre dels anys vint del segle passat. A l’indret on definitivament morí, testa en mà, s’aixecà la basílica de Saint-Denis, que acabà convertint-se en el panteó reial francès. Que jo sàpiga, Dionís no repartí dolços ni caramels eixe dia. Només faltaria! Sense cap i repartint piuletes i tronadors, el súmmum del surrealisme, que ni Dalí; però no és res forassenyat pensar-ho, si tenim en compte que és el sant de Montmartre. Potser —dic potser!— per això, pel sant del dia 9 d’octubre, València és tan esbalaïdorament kitsch, com el descomunal pitram de la Rosita Amores: «posa’m menta, molta menta i pebrereta coenta».
Fou en la diada de Sant Dionís, quan Jaume I entrà a València i convertí la mesquita aljama, una preciositat arquitectònica comparable a les millors mesquites d’Occident, en església amb pretensió de catedral i sota l’advocació de Santa Maria. I els capellans ben contents. Vaja! Això es commemora el 9 d’octubre, que la mesquita construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd la convertiren en temple cristià. Pel que fa a la resta, els que vingueren eren catalans, i catalans continuaren sent, i també vingueren alguns aragonesos, que aragonesos continuaren sent. Així que, com s’esbomba tan agosaradament, de fundar un país —disculpeu si ferisc la sensibilitat d’algú— res de res. Amb el temps, ja veurien si quallava això del país, bé aleshores deien «regne», però el 9 d’octubre no. Els d’Aragó, ras i curt, volien annexionar València al seu regne i tenien, val a dir-ho, les seues raons per a pretendre-ho; els catalans majoritaris, però, s’hi negaren, òbviament. Solució: un reialme de nova planta i allà que s’apanyen. Penseu que fins a les corts de Sogorb-València de 1401-1403, regnant el rei Martí I «l’Humà», el justícia d’Aragó encara pretenia estendre la seua jurisdicció sobre València. Fou debades. El Regne reeixí, brame qui brame hui perquè el seu espanyolisme l’encega, com la continuació meridional de la nació dels catalans.
El bisbe Ramon Gastó fou un dels participants del 9 d’Octubre de 1338, primer centenari de la conquesta de València. La processó s’iniciava a la catedral i arribava fins a l’església de Sant Vicent Màrtir. El component religiós sempre estigué unit a l’acte cívic. Però, és clar, eren altres temps. En els actes, pel matí era dit el “Sermó de la Conquesta”, vulgarment dit “Sermó de les Espasades”, i per la vesprada la processó.
El 9 d’octubre de 1338
I passà el temps i les persones, reis inclosos, i l’efemèride de convertir la mesquita de València en església complí un centenar d’anys; i —vaja!— calia celebrar-ho, fer alguna cosa. El segle XIV i, en general, els temps medievals, eren èpoques difícils. Quan hi havia fam, n’hi havia de debò. El Consell de la ciutat, en 1338, s’empescà la idea de fer una processó amb l’objectiu d’aplacar la ira divina i alhora celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la «misericòrdia de Déu». No res a veure, d’antuvi, amb la idea del cronista Ramon Muntaner, que a la seua Crònica demana una celebració a València en homenatge a Jaume I: «Per què suplicaria a mon senyor lo rei d’Aragó que fos gràcia e de mercè sua que ordonen ab los prohòmens de la ciutat de València, que el dia de Sent Miquel tots anys se faés professó general en València per ànima del dit senyor rei [Jaume I]».
Muntaner volia homenatjar Jaume I, el 29 de setembre, però el dia triat, finalment, fou un altre. Els que manaven a València en 1338 preferiren, però, el 9 d’octubre, diada que nasqué com una mena de Thanksgiving Day —acció de gràcies— avant la lettre, o millor dit, a la valenciana. Ep! Els valencians, innovadors ells, s’avançaren en segles a la iniciativa del president nord-americà Abraham Lincoln en 1863. Ara bé: mentre a Amèrica mengen titot ací, a València, es conformen amb passejar el penó —en 1338 el de debò, no el de la taca blava— i menjar caramels. Els jurats i consellers havien d’encapçalar una processó que, des de la catedral, havia d’acabar a l’església de Sant Vicent Màrtir. Hi participaren els bisbes de València (Ramon Gastó) i Sogorb (Sanç d’Ull), que sermonejà i dirigí l’ofici litúrgic. Bé, aquest no féu com l’Antoñito Cañizares d’ara, un altre kitsch de «pebrereta coenta», menudet i de mala llet, que es dedicà el 9 d’Octubre passat a vomitar una filípica incendiària per la «unidad de España», òbviament en castellà. No és la primera vegada que ho fa, allò de resar públicament per la sacrosanta unitat de la joseantoniana «unidad de destino en lo universal», que ja resulta reiteratiu i carregós. Us ho assegure, als assistents de la processó del 9 d’Octubre de 1338, Espanya o bé no sabien què era o bé els importava un rave. Hi participà, a la processó cívica de 1338, la noblesa resident a València, els VIP de l’època, tot destacant entre els presents l’infant Pere, comte de Ribagorça i senyor de Gandia. Ostres, un català! Aaaaah! —clamaria la blaverada de hui, que l’escridassaria a pler. Xe com al Ribó! Bé, l’infant Pere era català, català de Barcelona, el Ribó és de Manresa, però tan català com la resta de cavallers valencians, de nació catalans. No cal que recorde que així se sentien els cavallers valencians del segle XIII, del XIV, del XV, del XVI, del… D’aquí el cèlebre «Osiás Marco, caballero valenciano de nación catalán», en la traducció al castellà de les poesies d’Ausiàs March que féu el també valencià Baltasar de Romaní i fou publicada a València en 1539. Bé, què us diré? Catalans!
Ah! El rei era a València. Sí, aleshores teníem reis valencians, ni juanques ni felipitos, reis valencians! Reis que residien a la seua casa a València, el seu palau del Real, que els espanyols destruïren. El rei, Pere III —així numerat— «el Cerimoniós», novençà, declinà la invitació, ell i la seua esposa, la navarresa Maria. Posaren com a excusa que estaven indisposats, malalts; potser. El cert és que no hi assistiren i a algú se li acudí que en representació d’ell tragueren el penó reial de la ciutat, la senyera. Demanaren permís al rei i aquest els digué que feren el que volgueren, però que ell no eixia de processó. D’aquí, doncs, la senyera i tot el cerimonial. No s’ha d’inclinar perquè representa el rei i, doncs, poca broma! Tocà fer virgueries per a baixar-la de la casa del Consell. I així es descabdellà la processó cívica —cívica i religiosa— del 9 d’octubre de 1338. Es veu que aquell passeig agradà els presents, ja sabeu que als valencians els encanta això de desfilar engalanats pel carrer, més encara si s’exhibeixen galons, i ja tenim el «9 d’Octubre» muntat, perquè les autoritats civils i religioses es comprometeren a celebrar anualment l’esdeveniment per a major glòria de Déu.
Sant Jordi i el 9 d’Octubre
La festa del 9 d’Octubre s’incorporà al calendari festiu local, al de la ciutat de València, que no aleshores arribà a tot el Regne. La processó religiosa, que mai no perdé en els temps medievals aquest sentit, es convertí en l’ocasió propícia perquè els magistrats municipals i els estaments ciutadans exhibissen les seues gales, amb la senyera. Així, de mica en mica la festa adquirí un component cívic, amb connotacions patriòtiques. Bé, era un dia per a manifestar l’orgull dels vencedors, de la victòria contra l’islam, que donà lloc al nou regne cristià. Aparegué aleshores la llegenda de l’aparició de sant Jordi a la batalla del Puig de 1237 i d’aquí la victòria, per intercessió del sant de la cavalleria, de la noblesa. Bé, algú s’inventà la contalla i molts se la cregueren. A partir de 1341 se celebraren —diguem-ne— dos «9 d’Octubre», un per Sant Jordi i un altre el dia de Sant Dionís. No tenien bastant amb una i celebraren dues processons cíviques, amb visita a l’ermita de Sant Jordi amb la senyera a coll.
I així, any rere any, rei rere rei. Alfons IV —III de València— «el Magnànim» sancionà la festa per sempre. Era convocada anualment per un pregó i el recorregut de la processó s’institucionalitzà: catedral a l’església de Sant Jordi i des d’allà tornar a la catedral. Festa institucionalitzada, això comportà l’aparició d’elements populars, com el costum dels dolços, els piulets i tronadors embolcallats en mocadors, per a regalar a les enamorades. Això entre les classes populars, que la classe política, la dels senyorets apalancats a les institucions, regalava confitures exquisides en safates d’argent. Ei, que us crèieu? Que el càtering de la plaça de Manises amb el fascinador espectacle de la classe política embotint-se les panxes a canapès cada 9 d’Octubre no és cosa d’ara. L’art d’omplir el buc ja el practicaven els polítics —aleshores no hi havia polítiques— del segle XV.
El segle XVI
En 1538 les autoritats valencianes volgueren celebrar el tercer centenari de la conquesta de València sense estar-se de res. A la crida anual, que obligava al tancament d’obradors i la neteja dels carrers, s’hi afegí la invitació a la festa i xerinola, com més millor. Fins i tot va ser cremada una falla a la plaça de la catedral. No sabem si aleshores alguna fallera etzibà allò de «senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», però quasi. València, recordem-ho havia estat trasbalsada per la crisi de les Germanies i, ja sabeu la vella dita dels romans de «panem et circenses», per a acontentar la plebs. Festa! Els valencians a les Germanies (1519-1522) plantaren cara, que la plantaren de debò, no en pla procés i holi hindú, i els cosiren a bastonades. Després de la tempesta tornaren els autonomistes de tota la vida, amb el rotllo eixe —xe com ara!— d’ampliar la majoria social, la renúncia a la uniteralitat i bla, bla bla…, i per a fer oblidar les vel·leïtats republicanes del poble, doncs festa, la que calga. Això ho pague jo! —com diria el capità moro d’Alcoi que retrata el Xavi Castillo. A veure si us creieu que eixe tarannà festívol que ens atribueixen als valencians és debades. Ja veieu, que fins i tot plantaren una falla.
Ah! Aleshores la processó no es feia pel matí, sinó per la vesprada. Ara mateix també hi ha processó per la vesprada, perquè de la del matí més caldria oblidar-se’n. La processó de 1538 anà encapçalada pels oficis i mesters, tots amb el seu corresponent estendard. Seguien els membres del Centenar de Sant Jordi (o de la Ploma), la companyia de ballesters i arcabussers del municipi marxant en actitud marcial, fent sonar els tabals i exhibint els seus estendards guerrer, la senyera reial —sense blau, que ací mai no hi ha blau— i la de Sant Jordi. A continuació desfilaven els frares dels ordes mendicants de la ciutat, els capellans locals, el bisbe de Sogorb i l’inquisidor de la ciutat, seguits per l’arquebisbe de València que anava sota pal·li. Bé l’arquebisbe, precisament no hi era, que a València encara no havia pres possessió del càrrec l’austríac Georg —Jordi— d’Àustria. Un tio amb bones anses polítiques, apadrinat ni més ni menys que pel seu nebot, l’emperador Carles V (I de València). En el seu lloc, sota el pal·li, eixí en processó el seu corifeu local, el bisbe auxiliar Miquel Maiques. També sota pal·li, avançava altiu el lloctinent general —virrei— del regne, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Darrere d’ell caminaven el governador general i el mestre racional, i més endarrere la comitiva municipal, amb el justícia criminal portant la senyera (torne a repetir-ho, encara que resulte reiteratiu, sense blau), envoltat pels jurats i els advocats de la ciutat que sostenien els faldons. Després desfilava la noblesa: cavallers, generosos (encara no armats cavallers) i la casta dels ciutadans (els burgesos amb pasta). Darrere d’ells s’afegia el poble.
Vet ací la processó cívica de 1538, que anà de la catedral a l’església de Sant Vicent Màrtir, passant per l’ermita de Sant Jordi i el convent de Sant Francesc, amb tot el recorregut engalanat amb decoracions florals, herbes oloroses i atxes. I no faltà la banda de música, la d’aleshores, un costum —ja veieu— ben valencià des de temps immemorials. Prèviament, pel matí, l’encarregat de pronunciar el Sermó de la Conquesta o, com deien aleshores, «Sermó de les Espasades», fou el catedràtic de Teologia i Hebreu Pere Antoni Beuter, també historiador. En època foral, pel matí tocava el sermó i per la vesprada la processó. Vegeu: és aquest historiador, valencià —valencianíssim!— qui explicà per primera vegada l’origen llegendari de la senyera, els quatre pals de sang que l’emperador carolingi dibuixà amb els seus dits sobre l’escut del comte barceloní Guifré I «el Pilós».
Després d’Almansa, el mal que a tots alcança
Destruït el Regne, el 9 d’Octubre perdé el seu protagonisme institucional, no el popular, que la Mocadorà seguí celebrant-se. En 1738, amb motiu del cinquè centenari de la conquesta de València, les autoritats borbòniques que governaven València, és a dir, els caragirats autòctons que s’havien acomodat al nou règim, volgueren festejar l’entrada del rei Jaume a la ciutat i, així, organitzaren un 9 d’Octubre, encara que, això sí, exempt de qualsevol rastre de tradició foral, substituït per un nacionalcatolicisme espanyolista aberrant. No obstant això, ser un 9 d’Octubre edulcorat amb una ofegant parafernàlia religiosa, el capità general —màxima autoritat borbònica— del Regne, declinà la invitació a participar en la manifestació. Xe, què dic? Processó. El capità general era el militar francès, al servei de Felip V, Claude Abraham de Tubières de Grimoard. Valencià no el parlava i castellà el justet, així que manà escriure el no a participar al seu secretari: «por motivo de averse suscitado ciertas dudas que sirvieron de embarazo, juzgándolas su Excelencia por tan arduas de resolver, que bastara decir fueron poderosas para impedir su cristiano celo interviniese en tan devotas justas y sagradas concurrencias». Si més no, autoritzà la «manifestació» —ostres, com el Fulgencio!— i que els valencians tragueren la seua senyera a passejar. Una senyera que, segons consta en la documentació de l’època, era «de tafetán carmesí con las barras de Aragón de gaza de oro sobre cartolina, en cuyo remate tiene una celada coronada y sobre ella un murciélago». Anem a veure: on és el blau?
Cansa de debò l’obsessió d’alguns a negar la història pàtria. I quan dic «alguns» no em referisc, precisament, als que xipollegen entre la burrera feixista, sinó als equidistants i als tercerviistes de mig pèl que ara sorgeixen justificant una visió totalment apòcrifa de la història, amb la taca blava a la senyera incorporada i la imbecil·litat del corònim Comunitat, que justifica una concepció submisa del País Valencià, lliurada a l’espanyolisme, pas previ a l’espanyolització total, i allunyada de la catalanitat ancestral.
En 1838 tornà a celebrar-se el centenari de la conquesta de València, ara en un ambient de guerra pel sollevament carlí, que també afectava al País Valencià. Participaren les ara autoritats «constitucionals», la Milícia Nacional (eixos ja amb al rojigualda per bandera), esbarts dansaires, música, carros triomfals decorats, gegants i cabuts, etc. O siga, un carnaval. Bé, a la nova Espanya liberal, això del sisè centenari de la conquesta de València no podia ultrapassar els límits del «regionalismo bien entendido». Penseu que ja aleshores ens havien trinxat el país en províncies.
I així, de mica en mica, els valors patriòtics del 9 d’Octubre foren sucumbint per la desídia espanyolitzant. No perdé, però, el tarannà costumista i popular. Apa, a menjar piuletes i tronadors! Ara bé: el segle XIX també és el segle de redescobriment de les velles glòries pàtries. Es pretengué solemnitzar el sisè centenari de la mort de Jaume I, en 1876, i es tingué la pensada d’erigir-li una estàtua al Parterre. La idea partí del poeta Teodor Llorente que s’encarregà de difondre el seu periòdic Las Provincias. L’estàtua, en bronze, fou esculpida pel català, català de Barcelona, Agapit Vallmitjana i Barbany. Punyetes un altre català! —bramarien els blaveros. L’estàtua, al Parterre, fou inaugurada el 20 de juliol de 1891 i a l’endemà una manifestació cívica vespertina es dirigí des de l’Ajuntament al Parterre per a homenatjar el rei Conqueridor. Havia nascut el 9 d’Octubre com s’oficia institucionalment hui, encara que sense ser eixe dia del calendari.
A la marxa participà la Guàrdia Civil. Vegeu que punyetes pinten estos en un acte d’exaltació valenciana! I també l’exèrcit espanyol. I tragueren la senyera, que baixaren als sons de l’himne espanyol des del balcó de l’Ajuntament, mentre des de la ciutadella es disparaven vint-i-una salves d’artilleria. També hi hagué gatzara popular, només faltaria, però perfectament controlada. Què us diré? Espanyolisme ranci muntant el numerat a costa del rei fundador de la nació de tots els catalans. Doncs vegeu, d’aquella pols vénen aquests fangs. Tot i el valencianisme naixent, l’espanyolisme, des de les institucions, s’apropià de la festa valenciana del 9 d’Octubre. En època de la II República, des de 1931, la corporació municipal, acompanyada de la banda de música i del banderot blaverot que havia manat fer l’alcalde marquès de Sotelo (1927-1930), dipositava cada 9 d’Octubre corones de flors al Parterre. I així —vaja— fins hui.
Dia nacional de la pàtria valenciana
Encara durant la II República, república espanyolíssima, que tot s’ha de dir, Nicolau Primitiu proposà convertir el 9 d’Octubre en «dia nacional de la pàtria valenciana». Bé, la idea, de moment, no reeixí. A més a més, en 1934, el govern espanyol no permeté el 9 d’Octubre de 1934. Massa separatista? La veritat és que baixar el banderot de l’Ajuntament, el del tio Sotelo, amb els sons de l’himne de Riego havia de resultar una experiència diferent, no tan rància. Però, en fi, s’acabà. Després vingué la guerra, hi hagué setè centenari de la conquesta, però resultà deslluït. Els franquistes s’encarregarien de muntar la performance de la bandera des de 1939, amb homenatges al Caudillo i presència de les FET i de les JONS. Des de 1943, l’Ajuntament de València reprengué la celebració del 9 d’Octubre, festa local, que no nacional, òbviament. Els franquistes l’aprofitaren per a honorar la División Azul, en 1953, i mesclar-lo amb altres martingales feixistes en anys successius, fins i tot convertint-lo en manifestació d’homenatge al règim en 1975.
Mort Franco, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, en setembre de 1976, proposà declarar el 9 d’Octubre diada nacional del País Valencià. La proposta fou acollida pel Plenari de Parlamentaris del País Valencià, que l’any següent escollí la data com a dia nacional del País Valencià. Atenció!: nacional i del «país» dels valencians. I aquí neix la festivitat institucional de hui dia. Dia nacional, efectivament, per a les forces sensibles a la valencianitat (la catalanitat); per a les altres no, i d’aquí el problema, quan la dreta espanyolista començà la seua cerimònia de la confusió, incloses agressions a polítics d’esquerra i intel·lectuals, on no mancaren les bombes. I la data —ai la data!— acabà per convertir-se en dia del calendari on organitzar a València espanyolíssims aquelarres feixistes. Cada 9 d’octubre no han fallat, inclòs el darrer de 2018. I és que a València, punyetes!, els munten la festa i els paguen el beure, amb la col·laboració interessada del delegat del govern espanyol i la pusil·lanimitat dels acomplexats equidistants i eixos que molt de predicar «per la gent» i de forment ni un gra. Què tindrà València per a congregar cada 9 d’Octubre individus com el conegudíssim feixista i hitlerià declarat Pedro Pablo Peña, d’Alianza Nacional? En fi, el Sr. Ribó i els seus companys de corporació s’ho haurien de fer mirar, també el Ximo el de Morella i la Sra. Oltra, que la solució no passa per envair València cada 9 d’Octubre amb un miler de policies antiavalots.
