Quan València vingué al món

Temps era temps, quan els romans es passejaven per terres ibèriques, València vingué al nom. Concretament l\'any 138 aC.

Temps era temps, quan els romans es passejaven per terres —mai no millor dit— ibèriques, València vingué al món. Fundació romana, de persones vingudes de fora del país, gràcies a l’historiador Titus Livi sabem la seua data de naixença, l’any 138 aC. Topònim que no corònim, València era el nom, ben llatí (Valentia), d’una ciutat romana, que no el del país en què s’assentava. A més a més, aleshores en eixe país Sagunt la superava en fama, nombre d’habitants i glamour cosmopolita.

Any 151 aC, els romans ataquen la Lusitània. Tota la Península —que ara diem Ibèrica— és ambicionada pels romans. Tota? Sí tota, sense excepció, fins a les Columnes d’Hèrcules i el Promontorium Sacrum (Cap de Sant Vicent). A veure qui creieu que s’empescà això d’una i no cinquanta-una. Des que en el 218 aC posaren els peus a Empúries (Ἐμπόριον, Empórion), d’antuvi per a combatre les línies d’abastiment dels exèrcits d’Aníbal el cartaginès, que havia envaït Itàlia, els romans maldaren de valent per dominar tota la península que els grecs denominaven Ibería (Ἰβηρία) —encara que només li deien així a la part oriental— i els cartaginesos I-sx-fannim («la península dels conills»), corònim del qual deriva el llatí Hispania, o el baixllatí Spania. Ep! Sí, cert, d’aquí deriva el mot Espanya, però —aneu alerta!— que aleshores no era sinònim de nació carpetovetònica amb ànsies dominadores de la resta. Però, vaja!, d’aquella pols vénen aquests fangs; poca broma, que els romans es tragueren del barret un nom per a un tot inexistent ja aleshores i encara hui, i d’aquí la murga d’una Espanya eterna, amb el rei Túbal, nét de Noè, com a predecessor llegendari dels Carlos, Felipes, Fernandos i Alfonsos, del Franco, el Juanca i el Felipito VI «el Preparao». Així ho creien castellanots —carpetovetònics com la copa d’un pi— com Florián de Ocampo, cronista d’espanyolades de Carles V (Crónica general de España, 1541), i un altre que tal, el pare Juan de Mariana (Historia general de España, 1601). Eh! Amb Portugal inclosa. Els portuguesos, però, enviaren a pastar fang els espanyols a Montijo (1644) i Évora (1663), és a dir, els portuguesos repartiren les bastonades, en legítima defensa, i no s’esperaren a rebre-les, i —veieu— conqueriren la independència, que això de la «revolució dels somriures», com així deien —ja no ho diuen— els del «prucés» al seu «prucés», no s’ho creia ni el Gandhi.

En el 218 aC els romans desembarcaren a Empúries. El propòsit inicial era tallar les vies d'abastiment de l'exèrcit cartaginès que havia envaït Itàlia. Però des d'aquell moment iniciaren la conquesta de les terres de la península que els grecs anomenaven "Ibería" i els cartaginesos "I-sx-fannim" (Hispània).

Amb els lusitans comença aquesta història

On ara se situa una gran part de Portugal, i també una part d’Extremadura, i encara un tros de Castella-Lleó, en temps dels romans vivia un poble dit lusità. I allà s’estaven els lusitans, tan a gust, pasturant els seus ramats, que era l’activitat principal a la qual es dedicaven. També feien la guerra, entre ells o bé tocant els testets als pobles veïns. Lusitània —val a dir-ho— no seria una nació en el sentit de hui dia, encara que això no vol dir que hom no sabés distingir un lusità d’un no lusità i, doncs, que no existís la solidaritat interlusitana, que sí n’hi havia, o que de sobte els vinguera un tio soltant-los llatinades, loqui latine! («parla llatí!»), i ells haguessen de dir sí bwana a tot. Bé, no parlaven swahili, que la seua llengua era de la família cèltica, o protocèltica —segons es mire— com diuen alguns. El que sí que és cert és que castellà no era el que parlaven, ni de bon tros, ni tampoc la llengua dels vacceus i els carpetans que habitaven la Meseta. Del lusità només s’han conservat unes poques inscripcions, algunes amb presència també del llatí, per haver estat escrites, una vegada vençuts, quan en procés de romanització practicaven el bilingüisme. Es feren bilingües, com tot poble condemnat a la desaparició, i el següent pas ja el sabeu, convertir-se en monolingües en la llengua del conqueridor.

Inscripció en llengua lusitana trobada a Arroyo de la Luz (Càceres). Llengua cèltica o protocèltica, estava emparentada amb la llengua dels vetons. Començà a ser escrita en el procés de romanització. Desaparegué per la pressió del llatí, que acabà desplaçant-la definitivament.

Però tornem al 151 aC. Els lusitans i els romans venien enfrontant-se des del 194 aC. El 151 aC, Roma encomanà el govern de la Hispània Ulterior al pretor Servi Sulpici Galba, que atacà els lusitans, malgrat la pau establerta pel seu antecessor en el càrrec, Marc Atili Serrà. No tingué èxit i hagué de marxar de Lusitània amb la cua entre les cames. No obstant això, el Senat el mantingué en el càrrec l’any següent (les magistratures a la República romana eren anuals), ara com a propretor i, confirmat en el poder, el tio Galba anava a fer-ne una de ben grossa. Prometé als lusitans de tot: sobretot terres, de les bones, les de la plana, i també el que s’ha convertit en un clàssic, més autonomia, diàleg, que no us saquejarem amb impostos... Xe, com ara! Les falses promeses acaramel·lades del Pedrito Sánchez i abans que ell del Zapatero: «apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de...» Ara, però, el paper de Galba l’ha representat a la perfecció, divendres passat, el Pablito Iglesias, enviat a la presó de Lledoners a mentir sobre els beneficis de la pax hispana. El pres polític Junqueras, que és historiador, supose que tindrà apresa la lliçó, la dels lusitans; o, dit d’una altra manera, que de PODEMOS a JODEMOS només hi ha una lletra de diferència. En fi, Espanya, «antes facha que rota». No ho dic debades. Galba —el tio tenia molt de morro polític, com el paio de la cua— aconseguí seduir els lusitans. Fins i tot els convencé perquè es presentassen desarmats davant d’ell. Ho feren i, sorpresa, endevineu què els féu? Els massacrà. Ras i curt, els assassinà sense importar-li edat i gènere. Com diu la dita popular, el gos mort no mossega, o com diria el celebèrrim i espanyolíssim poeta Francisco de Quevedo: «en tanto en Cataluña [llegiu Lusitània] quedase un solo catalán [o un lusità en temps de Galba], y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra». Així que —pensà Galba— si acabe amb els lusitans (l’endlösung o «solució final») s’acaba el problema lusità.

Galba, però, anà per llana i tornà xollat. Els seus soldats assassinaren a pler i, als que sobrevisqueren, perquè s’afartaren de degollar, els convertiren en esclaus i els enviaren a les Gàl·lies. Un miler, però, aconseguí escapar, entre ells un lusità de nom Viriat. Aquest —imagineu-vos-el, enfadadíssim— aconseguí reunir una partida i començà a fer-li la guitza als romans. En poc temps aconseguí unir les tribus lusitanes i iniciar una guerra que féu trontollar el poder romà a Hispània.

Roma inicià la guerra contra els lusitans en el 194 aC. En el 151 Roma envià com a pretor de la Hispània Ulterior a Servi Sulpici Galba, que enganyà els lusitans, els parà un parany i els assassinà a milers. Uns pocs, entre ells Viriat, aconseguiren escapar de la matança. A la imatge, Lluís Homar interpretant el pretor Galba a la sèrie d'Antena 3 "Hispania". Sèrie, tot s'ha de dir, amb una visió poc afortunada, per dir alguna cosa i no ser cruel, del moment històric que tractava representar. Almenys, el Lluís Homar donà el tipus, que no els guionistes que redactaren el guió. Lamentable!

Viriat

Segons explica l’historiador grecoromà Apià d’Alexandria, Viriat aconseguí fugir del parany de Galba. Un altre historiador, Titus Livi, diu que era un pastor, que més endavant es convertí en caçador abans d’esdevenir un soldat. Atenció!: recordeu el nom d’aquest historiador, perquè és la font per a saber el moment de la fundació de València i per qui. No he parlat fins ara dels lusitans i de Viriat debades, que bé que estan relacionats amb el sorgiment de la ciutat del Túria. Viriat, home de caràcter i amb habilitats militars, aconseguí reunir un exèrcit que es convertí en assot de les legions romanes. En el 149 aC, convertit en cabdill dels lusitans, envaí la Turdetània (l’actual Andalusia occidental), regió sotmesa pels romans, i vencé al pretor de la Hispània Ulterior Gai Vetili a Tribola, lloc hui dia desconegut. A partir d’ací les derrotes romanes s’encadenaren sense solució de continuïtat. El substitut de Gai Vetili, Gai Plauci, fou derrotat una i altra vegada a la Carpetània per Viriat i els seus homes, fins al punt que el Senat el destituí amb deshonor. Les correries i ràtzies dels lusitans contra els romans i aliats continuaren fins al 142 aC, any en què Roma envià a Hispània el cònsol (suprema dignitat de govern de la República) Quint Fabi Màxim Servilià, qui, incapaç de vèncer Viriat, acceptà una pau per la qual —atenció— Lusitània aconseguia la independència. Sí, ja veieu, als piolins amb porres no hi ha més remei que vèncer-los a bastonades; a partir d’ací ja es pot negociar bilateralment. Ah! Per als romans, de moment, la pau ja els estava bé. Els lusitans eren reconeguts independents, però Roma salvava la Hispània Ulterior de la crema. I encara més, els romans reconeixien Viriat com a dux (cabdill) dels lusitans i li atorgaren el títol d’amicus populi romani («amic del poble romà»). Ja veieu, si el Puigemont, el Junqueras i resta de líders del «prucés», volien el títol d’amici —amics— populi hispani, és a dir, la independència amb un somriure i si cal amb petonets, haver implementat la República l’endemà del dia 27 d’octubre de 2017 i haver-la defensada. A la primera sotragada, que a Espanya fer-se la xula no li eixiria debades, tot arreglat. Però... en fi, el Puigdemont, indiscutiblement, ni el Junqueres ni molts menys el Torra d’ara, són Viriat.

Viriat aconseguí fugir de l'escabetxina de Galba. Hàbil estrateg, Viriat uní les tribus lusitanes i inicià una guerra victoriosa contra Roma. El cabdill lusità fou l'inventor de la "guerra de guerrilles", que la practicà a la perfecció en la lluita contra els romans.

Viriat, en sentit estricte, era el títol que feia servir el cabdill dels lusitans i el nom que ha restat a les fonts llatines i gregues de l’època. Els lusitans, malauradament, escrivien ben poc i sabem d’ells per les històries dels altres. Viriat era un viri (home) excels, que seria, per comparació amb els celtibers, el significat del sufix -at, o -ath. El nom llatinitzat, amb la desinència de cas, és Viriathus. Viriat donà prou la llanda als romans perquè deixàs empremta en els escriptors llatins, que fins i tot el mitificaren. Era un estrateg brillant, que inventà la «guerra de guerrilles». Un líder així, passats els segles, els espanyols pretengueren fer-se’l seu, i també els portuguesos. Espanya i Portugal pugnen per ser la pàtria de Viriat. Ei! I ja posats, també eixí el pseudoestudiós valencià que —apardalat de valenciania— reclamà que Viriat, com les falles i la paella, era valencià. No és broma, que en valencià el convertí un tal M. Peris en un article titulat «La patria de Viriato» i publicat al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, el núm. 4 (1926).

Roma, desesperada, envià a lluitar contra Viriat el cònsol Quint Fabi Màxim Servilià. Aquest polític, incapaç de vèncer Viriat per les armes, concertà un tractat. Reconegué Viriat "dux" dels lusitans i la independència "de facto" de Lusitània, que ratificà el Senat de la República romana.

Florián de Ocampo, Juan de Mariana i una caterva de panegiristes de les glòries hispàniques realçaren la figura del cabdill lusità, convertit pel liberalisme patriotero espanyol decimonònic (decimonònic, del segle XX i també —ai llas!— del XXI), en model de les essències heroiques espanyoles. Modesto Lafuente y Zamalloa, l’historiador per excel·lència de la historiografia espanyola del segle XIX, considerava Viriat un virtuós patriota de la pàtria comuna. Els espanyolistes no tenen remei: sempre amb la murga de la «pàtria comuna» –vegeu!– de Viriat ençà. Així que no ens estranye que el franquisme el convertís en icona històrica del règim. Viriat no conquerí la independència d’Espanya (o, si preferiu, Hispània), que més aviat li importaven un rave els turdetans, els carpetans, els vetons, els vacceus, els càntabres, els asturs, els bascos, els ibers i els celtibers, sinó la de Lusitània. Amb el temps foren els portuguesos els que s’apropiaren del nom Lusitània, com els castellans feren el mateix amb el d’Espanya, els francesos amb el de Gàl·lia i els anglesos amb el de Britània.

Si bé Quint Fabi Màxim Servilià, amb el consentiment del Senat, signà la pau, als romans —vegeu— se’ls quedà mal sabor de boca: derrotats per una bàrbar! El germà de Quint Fabi Màxim Servilià, Quint Servili Cepió, fou elegit cònsol l’any 140 aC. Aquest, el típic mitinero exaltat, convencé el Senat de l’afronta patida pels romans i que calia canya, més 155 contra els lusitans. Xe, i la plebs li reia les gràcies! I, vaja!, l’arenga li resultà, que Roma envià un exèrcit a Hispània amb ell de comandant. Atacà Viriat, que hagué de fer front també a l’exèrcit romà de la Hispània Citerior comandat per Marc Popil·li Laenas. Viriat aleshores decidí negociar: ja no recordava el que passà amb Galba? Envià tres ambaixadors a Cepió i aquest, astut, els oferí a tots tres allò que ara diem «portes giratòries». Què us pensàveu? Que el concepte ja l’inventaren els romans. Els prometé de tot a tots tres, Àudax, Ditalc i Minur. I aquests, sense problema, com qualsevol vulgar polític autonomista, acceptaren. Anaren al campament de Viriat i l’assassinaren quan dormia. Quan tornaren davant de Cepió li demanaren, com no podia ser d’una altra manera, la «porta giratòria» promesa i el romà els etzibà la cèlebre frase Roma traditoribus non praemiat («Roma no paga traïdors»), i a continuació els executà. Vegeu quina «porta giratòria» reberen. La mateixa que rebran —la història alliçona— eixos d’ERC i el PDeCAT si s’atreveixen a votar positivament els pressupostos dels carcellers dels catalans. El missatge és extensible als que diuen que els valencians estem infrafinançats i després es dobleguen amb qualsevol almoina madrilenya.

La independència de Lusitània no fou del grat de Roma. L'acceptà de moment, però aviat envià un nou exèrcit contra Lusitània. Ara encapçalat per Quint Servili Cepió. No s'enfrontà directament amb Viriat sinó que subornà els seus ambaixadors, Àudax, Ditalc i Minur. Xe, les portes giratòries de tota la vida, invent romà. A canvi havien d'assassinar Viriat i ho feren. Era l'any 139 aC. Quan tornaren davant del cònsol a pel premi, aquest els etzibà: "Roma traditoribus non praemiat" (Roma no paga els traïdors) i els executà. A Viriat, l'espanyolisme el convertí en heroi nacional. Viriat, òbviament no era "espanyol", però té igual. Els portuguesos, per la seua banda, també el feren seu. A la imatge, el quadre "La muerte de Viriato" (1807), del pintor neoclàssic santanderí José de Madrazo. Aleshores, en 1807, els francesos rondaven per Espanya i calia rescatar un heroi "nacional" èpic del passat.

I València entra en la història

Bé, i algú dirà, tant de Viriat i lusitans hui per què? Ben senzill, perquè conseqüència de la guerra lusitana, València vingué al món. Mort Viriat,en el 139 aC, la resistència lusitana no fou la mateixa. Viriat era el líder capaç, que els que li seguiren no tenien el carisma ni el tarannà de l’heroi assassinat. Viriat morí i fou substituït per Tàntal. Aquest, amb ganes de venjança, féu una incursió contra la ibèrica Edetània i arribà a assetjar Sagunt (la ibèrica Arse). Unes altres partides de lusitans s’endinsaren a la vall del Betis (Guadalquivir), però l’empeny bèl·lic anà minvant. Tàntal negocià amb els romans. Ara sense condicions. L’any 138 aC era cònsol Marc Juni Brut, amb jurisdicció sobre la Hispània Ulterior. Decidí aplacar la bel·licositat dels lusitans de Tàntal instal·lant-los lluny de Lusitània. Endevineu on? A València. Bé, en un illot fluvial a la desembocadura del riu Túria o Tyrius. Un illot amb un tossalet (sabeu que a València hi ha una plaça del tossal?) on establir un oppidum, o vila fortificada. Òbviament sota control romà i a prop de la fidel i romanitzada Sagunt, la gran ciutat del país dels edetans.

A Viriat el succeí Tàntal, que féu una incursió que arribà a l'Edetània. Finalment, acceptà la pau, sense condicions, que li oferí el cònsol romà Marc Juni Brut. Els lusitans foren pacificats i una part dels seus veterans foren instal·lats (138 aC) en un "oppidum" creat ex professo, "Valentia", en un illot fluvial a la desembocadura del riu Túria. Nasqué València, la València romana amb la presència de lusitans allunyats del seu país i implantats a la terra dels edetans.

I, així doncs, amb lusitans dels que lluitaven amb Viriat, inicià València el seu periple històric. La notícia la dóna les Periochae de Titus Livi, en concret la 55, si algun autor està interessat en la referència. Diu així: Iunius Brutus Cos. in Hispania, iis qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum Valentia («El cònsol Juni Brut, a aquells que combateren sota les ordres de Viriat, els donà els camps i la ciutat que és anomenada València»). I ja aleshores també començà la història de la València a esquena del país. Veieu: país ibèric, d’edetans, València, en canvi, lusitana. Bé, a edetans i lusitans no els unia res. Fins i tot, recordem-ho, Tàntal atacà Sagunt. Òbviament, els lusitans parlaven lusità, una llengua cèltica, i potser algú malparlava el llatí; a l’Edetània es parlava iber, iber edetà per a ser més precisos i —vaja!— a Sagunt ja s’havien familiaritzat prou amb la llengua de Roma. Hui dia, el català de València, apitxat (vegeu amb quin urc la Sra. Oltra diu «Mónica» i no Mònica), difereix del català de la resta del país. Parle estrictament del País Valencià. I ja no parlem de les manies: a València, la dels lusitans, pul·lulen els defensors de les taques blaves —taques blaves a dojo—, individus que a la resta del país, però, no deixen de ser una extravagància. Un blavero a Benicarló, Castelló, Alcoi o Alacant és més difícil de trobar que una foca al Sàhara. Bé, com en època dels romans, que seria ben complicat trobar-se un lusità a Sagunt, Edeta (Llíria), Saetabis (Xàtiva), Dianium (Dénia), Lucentum (Alacant) o Ilici (Elx).

València i tota l'Edetània patiren la guerra sertoriana. Sertori, cap polític romà enfrontat al dictador Sul·la, s'independitzà a Hispània del poder de Roma. L'Edetània li fou fidel i, en conseqüència, fou escenari de la lluita dels romans de Roma, manats per Pompeu, contra els romans d'Hispània. Edeta fou destruïda i València també en el 75 aC.

I així València vingué al món. Li posaren de nom Valentia, que no era gens original. Senzillament, un derivat de valens, -entis, participi del verb valere («ser fort»). De Valències, la Romània n’és plena: Valença, Valence, València, Valencia... La del Túria era un oppidum que de mica en mica anà encabint llicenciats de les legions romanes operatives a Hispània, els quals convisqueren amb els lusitans que s’hi havien establert. Elx (Ilici), com veurem en un altre capítol de les nostres Memòries, nasqué així, tot arreplegant legionaris, però en aquest cas amb romans convivint amb ibers autòctons contestans. Elx i també Xàtiva, a diferència de València, Sagunt i Llíria, pertanyien a la Contestània. L’Edetània, cap a l’any 138 aC, quan es fundà Valentia, era encara un país netament iber. De mica en mica la romanització hi anà penetrant, irradiada des dels centres urbans llatinitzats. L’Edetània es veié trasbalsada per la guerra de Quint Sertori, cap del «partit popular» romà enfrontat al dels optimats (no res a veure ni per casualitat amb el PP de Casado el «Supermàster» i la súcube Bonig) i pretor de la Hispània Ulterior, que no reconegué la dictadura de Lluç Corneli Sul·la (partit dels optimats) i, doncs, es negà a ser destituït. Guerra civil romana (80-72 aC) que tingué com a escenari Hispània. Sertori, val a dir-ho, independitzà de fet Hispània de Roma, una Hispània, però, d’esperit romà tot i que amb un fort component indígena que donà suport al líder «popular». Sertori fou una mena de rei avant la lettre d’Hispània i convertí Osca en la seua capital. Edeta, o Lauro (Llíria), es manifestà per Sertori i, com a conseqüència, fou destruïda pels romans de Roma el 76 aC. L’any següent Pompeu, l’home de Sul·la, atacà l’exèrcit de Sertori establert a València. Els sertorians foren derrotats i València, arrasada, passà a la disciplina de la ciutat del Tíber. La guerra acabà, tres anys després de la destrucció de Valentia, amb la mort de Sertori, assassinat pel seu lloctinent Marc Perpenna Ventó.

Després del sotrac de la guerra sertoriana, València es reféu i prosperà. Cap a l'any 5 aC, en temps de l'emperador August, aconseguí el rang de colònia romana, la Colonia Valentia Edetanorum. La ciutat, quan arribe la crisi del segle III, no sucumbí i d'aquí la importància que mantindrà en el futur.

Després del trasbals patit a la guerra sertoriana, Valentia fou refeta. A València continuaren venint romans, de naturals de Roma i de gent que amb el servei militar, fóra el que fóra el seu origen, havia obtingut la ciutadania romana. Això creà la divisió de la seua població en veteri, els habitants anteriors a la destrucció pompeiana, foren d’origen romà o lusità, i els veterani, els llicenciats dels exèrcits romans vinguts posteriorment. Cap a l’any 5 aC, ja governant August l’Imperi, Valentia obtingué l’estatus de «colònia» —així la designa Plini el Vell— romana, és a dir, habitada per ciutadans romans, la Colonia Valentia Edetanorum o València la dels edetans. Perquè València, en definitiva, era a la terra dels edetans, el país que s’estenia del Millars (Udiva) al Xúquer (Sucro). Ara bé: mai no superà en importància, en l’època de plenitud romana, la veïna Sagunt (oppidum civium romanorum), també edetana, la qual tenia el prestigi, guanyat per la fidelitat a Roma contra Aníbal, i els recursos suficients per a construir un teatre i un circ. València no, si més no, no en un primer moment. València arribà a tindre circ, sí, però teatre, que sapiguem, no, o almenys encara no s’ha trobat. També a l’Edetània prosperà Edeta (Municipium Edetanorum), reconstruïda també després de la guerra sertoriana. Amb el temps, però, Sagunt s’enfonsà, que es convertí en una ruïna, o sia, en Murus Veterum, d’on deriva el nom Morvedre, i València reeixí, o més aïna resistí, que vingueren temps roïns, però que València sabé capejar i d’aquí la importància que la ciutat assolí en el futur. Però això és una altra història que, per no allargar-me massa, promet explicar-la en un altre capítol d’aquesta cita hebdomadària amb els lectors dedicada a la memòria històrica dels valencians.

A la plaça de l'Almoina, centre de la ciutat romana, han aparegut les troballes més rellevants de l'antiga Valentia Edetanorum. En l'actualitat, allà se situa el Centre Arqueològic de l'Almoina, d'obligada visita per a conèixer la València que existí en temps dels romans, de quan València vingué al món.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next