Contes d’en Bosch (112) Somni etern

27 octubre 2018 01:00h

Per què voleu casar-vos o aparellar-vos? Només sou còdols i pedres que us podeu relacionar entre vosaltres amb llibertat. Hom estima l'altre fins que s'acaba en algun moment i no vol dir que tingueu el cor més dur, no. Els que sovint no tenen sentiments són els humans quan llancen pedres contra una paret, contra una teulada, entre ells... Les llancen de sota mà o amb un tirador sense saber on aniran a caure, o quan un xiquet dóna puntellons a pedretes pel carrer. Les matxuquen, i com si res.

Deixeu-vos de complicacions i sentiu el pessigolleig d'alguna papallona que us ve a descansar a sobre, escolteu pardals, granotes, xiulets de vent i remor d'aigua. Els animals vénen a beure de la riera on viviu i no us agredeixen. Pel que més vulgueu no em parleu d'una rutina, pitjor ho tenen alguns humans i els animals que van amb ells a treballar la terra des del matí fins al vespre.

Sou pedres i còdols exposats al sol que bada, al fred que talla i a les riuades que amenacen. Vau arribar a la llera del rierol a causa d'un temporal de pluges que va provocar un despreniment del marge. Hi vau ser barrejades amb la terra. La força de l'aigua se la va emportar, per contra la colònia de pedres s'hi va quedar. Desenganyeu-vos del que diuen que no teniu la brillantor ni la silueta d'altres pedres negres que els humans fan servir per a empolainar-se; tampoc competiu amb pedres de colors que guarneixen els colls d'algunes dones. Tanmateix, no hi sou tancades dintre els pilars de palaus, esglésies o catedrals. Gaudiu i sigueu lliures, no us poseu cadenes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next