La Generalitat: quin invent!

El palau de la Generalitat. Les obres de l\'edifici, "casa de la Diputació", s\'iniciaren en 1419. Fou la seu de la Diputació del General fins que la institució desaparegué en 1707.

Hui diumenge 28 d’octubre, quan aquesta aportació a la memòria històrica dels valencians veu la llum, té lloc a Alacant el comiat del fastuós congrés de saberuts en disciplines històriques organitzat per a commemorar el sis-cents anys —diuen— de la Generalitat. A algú se li acudí que la Generalitat nasqué un dia de març de 1418 i, ja veieu, l’excusa perfecta per a descobrir la sopa d’all i de pas ensabonar, a base de dotar-la de legitimitat històrica, la regió —autonomia diuen— eixida de la regeneració de la dictadura franquista, o digueu-li Transició, en 1976-1982.

 

La Diputació del General, la Generalitat, era una institució de l'antic Regne de València. Regne només unit a Castella en la persona del rei. I Regne, val a dir-ho, que tenia la llengua pròpia dels valencians com a única oficial.

Temps era temps hi hagué una Generalitat foral, sí, però que corresponia a una realitat institucional que el Ximo Puig ni se la imagina, l’Oltra pel que veig tampoc, i molt menys eixos que bramen dia sí i dia també —en castellà, és clar!— contra la valencianitat, la genuïna, dels valencians. El Sr. Puig demostra una valencianitat —diguem-ne— escassa quan pretén eximir del coneixement del valencià persones que tenen l’obligació, fins i tot moral, de conèixer-lo en especial els professionals de la sanitat. Vaja, ni que aprendre valencià fóra ensenyar-se el sànscrit! I tot per què? Per a justificar in aeternum la castellanització d’un país que ell i els del seu partit, mera sucursal de la central amb domicili al madrileny carrer Ferraz, consideren la prolongació de la Meseta a la mar. Gent de vocació mesetària, que el Ximo no se’n salva, això xoca amb l’existència en el passat d’un Regne sobirà amb capital a València, punyetes un Regne!, que ni entenen ni ganes d’entendre’l; l’imaginen espanyol des de l’època dels neandertals de la cova de Bolomor. Així que, ja en el paleolític, si venia un neandertal —o una neandertala— de Pinilla del Valle a practicar la ginecologia entre les femelles autòctones de les coves de Bolomor o el Parpalló, ací a callar —a que sí consellera Barceló!— o, el que és el mateix, a tocar-se la figa: «La paciente habla en valenciano».

 

Adolfo Suárez fou el principal personatge de la Transició. Ell decidí que Josep Tarradellas retornara a Catalunya i d'ell neix la idea de l'estat autonòmic. A la imatge, quan jurà el càrrec de president del govern davant del successor de Franco Juan Carlos I.

Amb tal mentalitat, de neandertal de Pinilla del Valle, a la serra de Guadarrama, difícilment hom pot capir el que significa la Generalitat, la de debò, no la nascuda d’un pacte entre dos politicastres de l’estofa de l’Alfonso Guerra (PSOE) i el Fernando Abril Martorell (UCD) en 1982. En definitiva, a Madrid se’l cuinaren i el votaren, que als valencians no els donaren l’oportunitat de pronunciar-se. Era la doctrina del café para todos del president espanyol Adolfo Suárez i el seu ministro para las regiones Manuel Clavero Arévalo. El País Valencià, més aïna la regió dels valencians tal com l’entenem hui, sorgí perquè calien regions per a omplir el mapa del nou estat postfranquista i aigualir les nacionalitats de debò, les problemàtiques, les que discutien cara a cara a l’estat la consecució d’una autonomia política per llurs especifitats nacionals: Catalunya (el Principat) i el País Basc. Especifitats, però, que incloïen espais més enllà de l’estricta circumscripció regional que reconeixia l’estat. Catalunya s’estén —i Espanya bé que ho sap— més enllà de les quatre províncies que porten el gentilici «catalanes» i el País Basc també supera l’àmbit territorial de les antigues Vascongadas. Vet ací l’origen, per a l’estat del «problema valencià», amb les conseqüències que encara patim, i també del desvetlament de la consciència nacional a l’antic Regne fundat per Jaume I. D’aquí, de l’aparició del valencià conscient de formar part de la nació d’Ausiàs March (recordem-ho, «caballero valenciano de nación catalán», com escrivia el també valencià Baltasar de Romaní en 1539), nasqué l’aspiració valenciana a l’autonomia política com a primer pas a l’alliberament definitiu i, a partir d’això, l’aparició de la proclama «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia». I, important, sorgí la reivindicació de la Generalitat, a imitació de la republicana del Principat, entesa com a «Govern dels valencians».

 

La Generalitat del passat

 

Generalitat, així, era el nom oficiós, que l’oficial era Diputació del General, o organisme dependent de les Corts encarregat de recaptar els donatius del Regne, aprovats en Corts, al rei. El Principat de Catalunya, ja amb aquest nom, en tenia una des del 1359. Ep! «Principat» no vol dir menor que «Regne», com a algú per ignorància li pot suggerir el mot, que el concepte ve de l’antiga Roma, del «primus inter pares» (el primer entre iguals) del principat d’August, el princeps o primer ciutadà de la República. D’aquí que Alfons III (per tradició dinàstica, II de València) «el Benigne» li etzibara a la seua esposa Elionor de Castella en 1333: «Reina, reina, el nostre poble és franc, e no així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons» (Crònica de Pere el Cerimoniós, 1-42). Precisament, els súbdits com a «companyons» és l’essència del Principat. Les lleis sorgien pel pacte entre l’autoritat política, el rei, i el país, o siga el Regne. Això als castellans d’aleshores no se’ls acudia ni en somnis. I el nostre Regne, el dels valencians, era de «companyons», com trobem en la protesta del morellà Francesc de Vinatea al rei per a evitar la donació als fills tinguts amb Elionor de gran part del Regne dels valencians. I Alfons —li deien «el Benigne»— acceptà la crítica, inconcebible per a un pensament polític neandertal de Pinilla del Valle, encarnat en la reina consort Elionor.

 

Manuel Clavero Arévalo, sevillà, fou l'implementador del règim autonòmic ideat per Adolfo Suárez. Ell és l'autor de la cèlebre frase "café para todos". Si Catalunya i el País Basc la tenen, doncs autonomia per a tothom. A la fi, ell i Suárez acabaren barallats. Suárez mai no cregué que Andalusia podia ser una autonomia de debò, però Clavero Arévalo sí.

Els catalans estrictes tingueren la seua Diputació del General des de 1359, també els aragonesos, a partir de 1363; i quan els valencians? Doncs mireu, des de 1360, des de les Corts celebrades a València aqueix any, s’establí una comissió de diputats encarregada de recaptar els diners per a reclutar una força per a enfrontar-se als castellans que ocupaven el sud del Regne. I aquesta comissió —diputació— continuà, a imitació de la catalana estricta i l’aragonesa, després de les Corts també valencianes encara que celebrades a Montsó (Aragó) en 1362-1363. Bé, ja tenim la Diputació del General o Generalitat muntada, si més no el punt d’engegada. En 1360 i no en 1418, com a bombo i platerets ha anunciat al món la propaganda del règim de l’autonomisme agenollat —a saber què s’empatollen—, amb congrés d’historiadors d’arreu inclòs.

 

Regne de "companyons", així era el Regne dels valencians, com expressà el re Alfons III (II de València) el Benigne a la seua esposa Elionor, quan el jurat Francesc de Vinatea li reprengué que volguera alenar gran part del patrimoni reial del Regne de València.

L’historiador regnícola (del Regne) Gaspar Escolano, a la Década primera de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia (València, 1610), hi escriu (llibre 5, cap. 25) que la Diputació tingué principi abans de l’any 1400 i cita un document de 1382 en què la Diputació del General valenciana prestà al rei Pere III —II de València— el Cerimoniós 10.000 florins. També esmenta els noms dels diputats de 1406, encarregats de noliejar una galera amb els diners del General: el català del Rosselló i bisbe de València Hug de Llupià —ostres català!—, els cavallers Eiximèn Peres d’Arenós i Joan Pardo de la Casta, i el doctor en lleis Guillem Saera. Aleshores regnava Martí I «l’Humà», que reuní en Corts als valencians a Sogorb i València entre el 20 d’agost de 1401 i el 28 de setembre de 1403, Corts en què restà configurada definitivament la Diputació del General valenciana. Veieu: Diputació —Generalitat— abans de 1418. Llavors què succeí el 22 de març de 1418? Ben senzill: conclogueren les Corts convocades pel nou rei Alfons IV (III de València) «el Magnànim», en les quals es modificà l’estructura de l’organisme recaptador del general i —com indica Escolano— «llegó a su punto [en 1419] la casa de la Diputación reinando el rey don Alfonso el quinto de Aragón. Entonces fue cuando se reformó el número de los diputados y se redujo a dos de cada estamento, y se nombraron los oficiales ordinarios de dicha casa, que son los diputados, contadores, administradores y clavarios, los cuales se mudan de tres en tres años». I algú preguntarà i per què Escolano —ja que l’esmente— escrivia en català? Doncs mireu: si ara existeix la mania de l’anglès —anglès fins en la sopa— i ningú no s’escandalitza, en el segle XVII els setciències de tota mena es delien per escriure en castellà. Fins i tot demanaven disculpes, com ho fa Escolano, perquè eren conscients que no ho feien bé: «Y si en el phrasis castellano me conocieres extranjero, pasa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado sinó solamente entendido de muchos en la lengua universal, que lo es la castellana». Punyetes, com la Carolina Punset en els seus més emotius moments, quan acusava els valencians d’aldeanos per pretendre ensenyar en valencià! En 1610, quan escrivia Escolano, ja s’havia incrustat el supremacisme castellanolingüístic entre els lletraferits del país, que de manera ignominiosa, no exempta de vergonya, renunciaven a la seua llengua. Escolano, pretengué eixugar la seua mala consciència tot escrivint una exaltació de la llengua pròpia a les seues Décadas (llibre 1, cap. 14). Xe, com els sapastres de la política de hui dia, que un dia diuen una, com el Sr. Ximo Puig, que digué que el valencià, que no el castellà, és «part substancial del patrimoni cultural de la societat valenciana, és la més important senya d’identitat de valencians i valencianes», quan en realitat, pel seu capteniment polític, el seu cap, bullint de neandertalisme madrileny, no està perquè, si més no, no insulten els valencians en la consulta del metge. I el tio, a més a més, té el morro de negar el conflicte lingüístic. Efectivament, tothom ignorant del valencià, com la Sra. consellera Barceló, la seua predecessora la Sra. Montón, o el Sr. ara ministre Ábalos, no existiria conflicte lingüístic possible, ni una indivídua ginecòloga d’un centre de salut pagat pels valencians bramant perquè li parlen en —Ximo «el Morellà» dixit— «la més important senya d’identitat de valencians i valencianes».

 

En 1360 les Corts valencianes designaren una comissió de diputats encarregada de recaptar els diners per a finançar un exèrcit destinat a fer front als castellans que ocupaven el sud del Regne. Havia nascut la Diputació del General.

Què us diré? Quan la Generalitat, la de debò, existia, una barrabassada lingüística tal era inconcebible. Escolano, com uns altres, escrivia en castellà sobretot per fatxenderia —volia ser universal, deia— i perquè, ras i curt, li eixia dels dídims. No res a dir, era la seua opció i allà ell amb els seus remordiments, però l’autorització del virrei per a imprimir el llibre a València està en valencià, perquè aquesta —la variant cortesana i gentil del català, com diu Escolano— era la llengua natural i oficial, indiscutible, del Regne. I la Diputació del General, institució insigne, havia de tindre edifici adequat i per això —torne a citar Escolano— «se dio principio a edificar en el año mil cuatrocientos y diecinueve, cerca de la Casa de la Ciudad, la insigne Casa de la Diputación, cuyos techos dorados de artificiosas entalladuras y maderame [sic], con la sala de sus ayuntamientos pintada con las figuras de las personas de los tres estamentos y villas reales que tienen voz en ella, es una de las cosas majestosas de esta Ciudad».

 

La Diputació del General valenciana no arribà a tindre mai el pes polític que assolí les seues homònimes del Principat de Catalunya i Aragó. La Generalitat valenciana mai no constituí un contrapoder al poder del rei al Regne, com sí que feren les del Principat català i Aragó, que arribaren a esdevenir la veu del país contra les arbitrarietats reials. En certa manera València, la capital del Regne, contribuí que fóra així, temorosa de perdre el paper de preeminència que tenia sobre tot el país. Els diputats valencians prou que ho lamentaren, com en 1624 quan afirmaven que «nosaltres en este Regne no tenim la plenitud de poder que los deputats de Catalunya i Aragó», i d’aquí la manca de resposta als despropòsits del superministre espanyol comte-duc d’Olivares, o abans d’això, quan un terç de la població del Regne, la morisca, fou foragitada i ningú obrí la boca per a oposar-se. La Generalitat recaptava i prou; ara bé, recaptaven els valencians, que no funcionaris de Madrid, que des de 1707 saquegen a pler —i no es tallen un pèl— les arques valencianes. Si més no, ara que volen reformar l’Estatut descafeïnat de 1982, per què no reivindicar una agència tributària pròpia? Problema: encara massa submisos, que tres segles d’alienació nacional —i mental!— tarden a curar-se, i no debades encara hom entona amb cofoisme, sense vergonya, el «para ofrendar nuevas glorias a España». Sentiran l’himno, o la imbecil·litat de Comunidad, i d’això, a Espanya, se’n faran un fart de riure, siga el Rajoy, el Sánchez o l’Iglesias, cada vegada que un polític de la València d’ensenya amb franja color barrufet vaja a Madrid a demanar-los pasta.

 

El rei Martí I "l'Eclesiàstic" o també dit "l'Humà" convocà Corts als valencians en 1401, Corts que s'allargaren fins a 1403. En elles s'establiren els mecanismes per convertir la Diputació del General en una institució permanent.

La resurrecció onomàstica

 

En 1707, per als valencians i també per als aragonesos, s’acabà el pa que s’hi donava; que, per dret de conquesta, Castella (Espanya) conquerí llurs països i se’ls annexionà. El Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca encaren trigaren set anys més en caure. Els Borbons, imposats per Castella, i la guerra resultant, acabaren amb la sobirania del vell Regne i de les seues antigues institucions. Annexió a Castella de facto. Des d’aleshores ve l’empeny dels ministres Wert de torn, capficats en «españolizar a los niños catalanes», i faena feren i fan, amb la col·laboració interessada dels caragirats autòctons. Com a la França de 1940, també hi hagué una València de Vichy. La diferència és que en 1945 els ocupants de França foren vençuts i els col·laboracionistes de Vichy se n’anaren a pastar fang, i ací, al País Valencià, encara sota els efectes de la desfeta d’Almansa, hem de suportar els successors dels que repartien hòsties en 1707 i els cabronassos col·laboracionistes del Vichy «a la valenciana», bé en la versió dura tipus Bonig, Camps, Cotino, Zaplana o ginecòloga cavernària de centre de salut, o bé en l’adaptació edulcorada del tio lermista, o sia sucursalista, trepa i moniato, o en la melosa performance del clown semiblavero, el que trau a passejar la bandera amb taca color barrufet i a veure que s’empesca per a caçar els vots «de la gent» i així continuar menjant del pa de l’ase.

 

En març de 1418 conclogueren les Corts que el rei Alfons IV (III de València i V d'Aragó) havia tingut amb els valencians. Aquestes Corts suposaren la confirmació de la Diputació del General com a òrgan recaptador permanent dels donatius que el Regne oferia al rei.

La Renaixença decimonònica permeté el redescobriment de la llengua, del passat del país i de les velles institucions. La Diputació del General era una peça emblemàtica d’aqueixa història, però romangué adormida en el bagul de la història fins que, de manera fortuïta, tornà al present. Fins i tot fou restituïda a Catalunya, pels carlins, en 1874. Fou efímera, sucumbint amb la derrota carlina a Montejurra en febrer de 1876. El 14 d’abril de 1931, a les dues i mitja de la vesprada, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, proclamà la República Catalana, encara que com a estat integrant de la Federació Ibèrica. No fou pas una proclamació d’independència, però els republicans de la vora del Manzanares s’espantaren de debò i enviaren a Barcelona, tres dies després, els ministres Lluís Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo, tots dos catalans, i el socialista andalús Fernando de los Ríos. Imagineu-vos la situació: Macià que havia tibat la corda fins al límit de les seues possibilitats i els ministres del govern republicà de Madrid, dos d’ells catalans i catalanistes, intentant convèncer-lo perquè reconsideràs la seua posició. Madrid, com ara, fins i tot des del republicanisme, no acceptava en absolut una república amb l’adjectiu de catalana. Això sí, prometeren un estatut d’autonomia, i fins i tot digueren una cosa així com «apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán». —Xe, Paco, el que vulgues, però no fotes!, de República Catalana no res —li etzibaren. L’estira i arronsa del 17 d’abril, en alguns moments molt tibant, acabà quan el medievalista —era un reputat historiador de l’edat mitjana— Lluís Nicolau d’Olwer es tragué del barret la solució. —Ja ho tinc: la Generalitat!

 

L'historiador regnícola escrivia en 1610: "se dio principio a edificar en el año mil cuatrocientos y diecinueve, cerca de la Casa de la Ciudad, la insigne Casa de la Diputación, cuyos techos dorados de artificiosas entalladuras y maderame [sic], con la sala de sus ayuntamientos pintada con las figuras de las personas de los tres estamentos y villas reales que tienen voz en ella, es una de las cosas majestosas de esta Ciudad".

I què punyetes és això de la Generalitat? —li replicà Macià. —Doncs ben fàcil —contestà Nicolau d’Olwer, —el «Govern dels catalans». Com una república, però sense dir-li així, i els de Madrid contents. I Macià acceptà, finalment, la proposta, en pro de consolidar la República dels espanyols que prometia una constitució privativa —sorgí el mot estatut— per a la Catalunya estricta. Es redactà un Estatut, a Núria, que fou votat majoritàriament pels catalans el 2 d’agost de 1931: votà el 75% del cens i el 99% avalà el text estatutari. Després s’inicià el tràmit parlamentari a Madrid, on —vaja, com en els temps de Rajoy amb Zapatero!— la dreta carpetovetònica tragué a l’escenari polític el seu reconegut, mai no dissimulat, anticatalanisme. L’Estatut, finalment, s’aprovà, i arran d’això, la Generalitat fou «restaurada». Anem a veure: per a donar-li major dignitat, els catalans decidiren convertir la seua Generalitat de nova planta en hereva de la Generalitat desapareguda en 1714, i d’aquí que numeren els seus presidents a partir del considerat primer, el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles (1359-1362). Carles Puigdemont fa el número 130 i el Sr. Quim Torra el 131.

 

El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamà la República Catalana. Tres dies després, la República fou substituïda per la Generalitat. D'aquí la resurrecció del nom, ara per a designar una institució d'autogovern catalana del segle XX.

El País Valencià també vol un estatut

 

La República espanyola, la segona, no pretenia ser federal com la primera, però les circumstàncies l’obligaren a reconèixer les autonomies de les nacionalitats que les sol·licitassen. Els bascos, el País Basc estricte sense Navarra, l’aconseguiren en octubre de 1936, ja començada la guerra d’Espanya. La tardança en l’aprovació es degué a l’oposició del carlisme, en pugna amb el PNB. Això significà la separació de Navarra, dominada pels carlins, del projecte inicial, que també ho intentaren amb Àlaba. Mentrestant, al País Valencià, l’alcalde de València Agustí Trigo, del blasquista PURA (Partit d’Unió Republicana Autonomista), escollit en les eleccions municipals que tombaren la monarquia, constituí una comissió per a la redacció d’un estatut d’autonomia. Xe, si els catalans tenen autonomia, nosaltres també! O si no, a quin sant un tio del PURA, republicà espanyolista, es fica en aquests batibulls de complicacions? Què us diré, la clàusula Camps. Ep! I quan aconseguisquen la independència, que arribarà, doncs nosaltres també, que no hem de ser menys.

 

El medievalista català Lluís Nicolau d'Olwer, ministre d'economia del primer govern republicà espanyol (al centre, amb ulleres), fou qui proposà el nom de Generalitat per al govern autònom català. Macià, finalment, l'acceptà.

Vet ací que, mercè a l’interès de l’Agustí Trigo (clàusula Camps avant la lettre), es redactà un avantprojecte d’Estatut en 1931, escrit —atenció!— en valencià. Catalunya empenyia i, de debò, desvetlava consciències. El valencianisme polític existia des dels temps de Faustí Barberà, però mai no havia aconseguit convertir-se en un moviment de masses, precisament per l’existència del PURA, el partit dels que consideraven Jaume I un barceloní «clerical, supersticioso y sucio» (article «La lepra catalanista», publicat a les pàgines del diari blasquista El Pueblo el 13 de junio de 1907). Òbviament, el PURA —obsessivament espanyolista— no secundà la iniciativa del seu alcalde, la qual, finalment, no tirà endavant i Agustí Trigo hagué de dimitir. No obstant això, en restà el text del projecte estatutari, escandalosament regionalista (el país és denominat sense cap mena de pudor «Regió Valenciana»), però que oficialitzava el valencià i rescatava de l’oblit la denominació Diputació de la Generalitat, a la qual li atorgava poder legislatiu.

 

L'alcalde de València en 1931, del blasquista PURA (Partit d'Unió Republicana Autonomista) apostà per seguir el camí dels "catalans". Si ells tenen autonomia, nosaltres també. D'aquí nasqué el primer projecte d'estatut valencià, amb al·lusió a la "Diputació de la Generalitat". Tanmateix, la iniciativa de Trigo no fou secundada pel seu partit. Finalment, Trigo hagué de dimitir. Trigo, farmacèutic de professió, és el creador de la popular beguda Trinaranjus, que començà a comercialitzar en 1933.

El nacionalisme valencià avançà durant els temps de la II República, encara que no fou fins a ja esclatada la guerra de 1936-1939 que tornà a aparèixer la reivindicació de l’autonomia, ja amb el nom correcte del país: País Valencià. En gener 1937, la CNT —vatua els anarquistes!— prepararen un projecte de bases, redactat en castellà, per a l’estatut del País Valencià, un país, però, en què incloïen Múrcia i Albacete. Destrellatament total. Poc més endavant, en febrer del mateix any, el Partit d’Esquerra Valenciana presentà un projecte d’estatut, en valencià, per a la Regió Valenciana. Punyetes, valencianistes autonomistes parlant de «regió», quan els de la Unió Republicana, partit de l’stablishment republicà espanyol redactaven un estatut, en castellà, on parlaven sense embuts de «País Valenciano». I fins ací l’experiència autonomista durant la II República. Després vingueren dècades d’obscurantisme franquista. Ah!: en 1931 Josep Maria Bayarri escrigué El perill català, un libel que, malgrat el títol, serví per a interpel·lar consciències. Joan Fuster assegurava que fou llegir-lo i convertir-se decididament en catalanista per sempre. I bé, de Joan Fuster i el seu Nosaltres els valencians (1962) deriva l’expressió més sobreeixida del valencianisme contemporani, l’única —val a dir-ho— possible, que propugna la unió de totes les parts d’un país, tinga la denominació que tinga, que comparteix llengua i cultura. En definitiva, l’exemple del cronista Ramon Muntaner de la mata de jonc traslladat a la contemporaneïtat: «la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis [o digueu països, els catalans], que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns [els espanyols i els francesos] que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres [penseu en Principat, València i Mallorca] sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.»

 

Què us diré? El valencianisme s’amerà de muntanerisme en els anys seixanta i en els setanta, quan agonitzava el dictador Franco, s’atreví a incidir en la ruptura democràtica que mai no arribà. Que a la fi, tant d’esforç emprat perquè els franquistes continuassen xuplant poder, encara que ara transvestits en falsos demòcrates.

 

A la fi del franquisme, l'oposició nacionalista valenciana pretenia la ruptura i no la transició. D'aquí l'Estatut d'Elx, un text que arreplega la reivindicació de la Generalitat, nascuda en un procés de ruptura democràtica. Del text d'Elx deriva el concepte de "Generalitat" com a "govern dels valencians". El text estatutari d'Elx també pretenia un procés de transició cap a la autodeterminació i la unió dels Països Catalans.

L’Estatut d’Elx

 

Per què Estatut? A Núria, els catalans del Principat foren els primers. Ací que tot text de constitució autonòmica es convertí en «estatut» en la nomenclatura del règim republicà i també el de la Transició encapçalada per Adolfo Suárez, franquista reformista, en 1976. En febrer de 1976, a Elx, un grup d’intel·lectuals sensibles a les aspiracions del país (Josep Benet, Max Cahner, Eliseu Climent, Joan Fuster, Rafael Ribó i Joan Solà), redactaren un projecte d’estatut «com a primer pas en el camí vers l’autodeterminació». D’aquí sorgí el concepte modern de «Generalitat» com a expressió del govern dels valencians. Generalitat, així, com suggerí Lluís Nicolau d’Olwer a Francesc Macià i ratificà l’Estatut català de Núria de 1931, i no pas Diputació de la Generalitat com en el projecte estatutari de l’alcalde Agustí Trigo. L’Estatut, concebut en un procés de ruptura, reconeix el dret a l’autodeterminació i a la unió amb els altres Països Catalans. I important, perquè això sí que quedarà en el futur: tenim la nomenclatura comarcal que tenim perquè els redactors de l’Estatut d’Elx així la proposaren, tot seguint la proposta de comarcalització feta pel geògraf Joan Soler i Riber i després arreplegada per l’Enciclopèdia Catalana. Ja us parlaré d’això en un altre article pròximament, que paga la pena referir-s’hi. Si en l’actualitat tenim una comarca que es diu la Safor, una altra que es diu la Vall d’Albaida, una altra que s’anomena els Ports, la comarca del cap i casal que designem l’Horta i la d’Alacant convertida en l’Alacantí, és, precisament, per l’aportació del valencianisme (catalanisme), a través de l’Estatut d’Elx, a la restauració de l’autogovern valencià.

 

Potser algú s’esguelle les vestidures per tal onada de catalanisme encara present en l’ordenament autonòmic oficial, però el país, afortunadament, ha anat bastint-se malgrat, parafrasejant Fuster, «la política feta contra nosaltres». Bé, els valencians feren política en aquells anys confusos de 1975 i 1976, i els resultats són la saó sobre la qual sustentar qualsevol model de país que supere les limitacions del present. No vull ni pensar que haguera passat si l’espanyolisme haguera tingut barra lliure per fer el que li vinguera en gana entre 1976 i 1982. De sobte Espanya, que amb això no hi contava, se n’adonà del País Valencià, de l’aparició del Consell Democràtic del País Valencià, format en agost de 1975 encara Franco amb vida. El CDPV l’integraven l’extint PSPV —el de debò, no la sucursal valenciana del PSOE—, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) la UDPV (Unió Democràtica del País Valencià), el Partit Carlí del País Valencià, els Socialistes Valencians Independents (SVI) d’Ernest Lluch i Ricard Pérez Casado, el MCPV (Moviment Comunista del País Valencià), l’UCE (Unificació Comunista d’Espanya) i l’USO (Unió Sindical Obrera). També se’ls afegí la sucursal regional del PSOE, aleshores quatre gats mal comptats. De la CDPV eixí un nou avantprojecte d’estatut, rebaixat en pretensions respecte al d’Elx, la qual cosa provocà l’oposició del PSAN, mentre que els de la E a les sigles (UCE i PSOE) s’abstingueren. En aquest text el país continua sent País, la llengua la catalana, la nomenclatura comarcal l’establerta per Joan Soler i Riber i la Generalitat el govern dels valencians.

 

Adolfo Suárez ideà el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas. Tarradellas negocià amb Suárez el restabliment de la Generalitat. Ara bé: de Països Catalans ni parlar-ne. Així nasqué el corralet pujolista de l'autonomisme que el "procés" actual ha relegat al passat.

I vingué la Transició

 

El dictador Franco morí, per a vergonya dels espanyols al llit i com a Caudillo de España. S’inicià aqueix període conegut com la Transició o, el que és el mateix, el canvi de jaqueta dels franquistes, que passaren de sobte a ser demòcrates convençuts. El president Adolfo Suárez és el personatge clau del període, líder de la UCD (Unió de Centre Democràtic), partit on s’integraven la major part dels franquistes chaqueteros, els azules els deien, que a València estaven representats sobretot per Fernando Abril Martorell (azul fins a la medul·la), l’instaurador de la burrera blavera. L’altre partit de franquistes reconvertits, però encara franquistes de mena, era l’AP (Alianza Popular) de Manuel Fraga Iribarne, la predecessora del PP. Altrament, a Suárez li preocupava sobretot el «problema catalán» i tingué la iniciativa, pel seu compte i risc, de fer vindre de l’exili el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas (setembre de 1977), i restaurar per decret la Generalitat abolida per Franco. És l’origen del corralet autonomista català, dominat pel Sr. Pujol, família i amics. Ah!: i de Països Catalans ni parlar-ne, que ja ho advertí Tarradellas només baixar de l’avió a Barcelona. Suárez i Tarradellas pactaren la castració de Catalunya, que restava reduïda a les quatre províncies reconegudes pels franquistes espanyols com catalanes. I encara més, barra lliure per a estovar els altres catalans que volguessen ser catalans; a valencians i illencs que els bomben!

 

Arran d’això s’inicià el període de les reclamacions estatutàries, en principi pensades per a les «nacionalitats» (així a la Constitució de 1978) històriques, les que havien tingut estatut d’autonomia aprovat durant la II República, tres: Principat de Catalunya, el País Basc sense Navarra i Galícia, que arribà a tramitar un estatut, admès per les Corts espanyoles en 1938, però que no donà temps a ser aprovat. Bé, Catalunya —l’estricta—, el País Basc —també l’estricte— i Galícia; i la resta què? Doncs la resta, com diu la Constitució neoborbònica són «regions». Adolfo Suárez havia estat alumne d’un professor sevillà docent a Salamanca, Manuel Clavero Arévalo. Pensà en ell per a ministre i li demanà quina cartera volia. Així, en pla amigot de tota la vida. El Clavero, que veia que això de les regions anava a ser important, demanà alguna cosa relacionada, i Suárez el designà ministro adjunto para las regiones. Clavero és l’ideòleg del cèlebre cafè para todos, o siga, que tota regió tinguera autonomia per decret, fins i tot Madrid, que s’inventaren convertir la seua província en comunitat autònoma. Era la mesura que es tragueren del barret per tal d’aigualir les autonomies catalana i basca. D’aquí les dues formes d’accés a l’autonomia reflectides a la Constitució de 1978, la del 151, la de les autonomies de debò (Catalunya, País Basc i s’acceptà Galícia), i la del 143, per a les regions que són regions i punt. Els andalusos protestaren, perquè volien ser tan autonomia com bascos i catalans, i d’aquí que Suárez, que deia que no i Clavero, andalús ell que deia que sí, acabassen com el ball de Torrent, barallats.

 

Finalment, estatut -permeteu-me el símil futbolístic- de tercera divisió i govern de regional, encapçalat per Joan Lerma, del PSOE, aquell a qui li cantaven "no volem, no volem, un ninot de president". A la imatge, presa de possessió de Joan Lerma com a president de la Generalitat, la neoborbònica de 1982, no la històrica i sobirana, en 1983.

I als valencians què ens tocava? Endevineu-lo: doncs 143. Hi hagué eleccions en què guanyaren els partits espanyols (PSOE, UCD i PCE), que pactaren un estatut de circumstàncies, de regional, fins i tot amb taca blava a la senyera. Era l’estatut dit de Benicàssim, de maig de 1981. No obstant això, s’aconseguí conservar el nom del país, que continuà sent País Valencià. L’estatut, però, recollia el nom Generalitat. Als espanyols, afortunadament, aleshores els passà desapercebut el contingut catalanista del mot. Finalment, en la tramitació a les Corts espanyoles, s’empescaren la imbecil·litat —així definida per l’ucedista Emilio Attard, pare de la criatura— de «Comunitat Valenciana». Ah!: i la bandera, amb blau ben vistós i l’afegit de la corona. I de la llengua, la deixem en «valencià» i que s’apanyen, que total la important és la castellana. Així fou pactat pel Fernando Abril Martorell (UCD) i per l’Alfonso Guerra (PSOE), i així votat pel Senat espanyol el 7 de maig de 1982.

 

I des d’aleshores, ostres la Generalitat quin invent! Agència de col·locació de polítics de mitja capa, ni els més conspicus contraris a l’autonomia, els de l’AP de llavors (ara PP), la rebutjarien. I mireu la mena de presidents que han presidit la Generalitat des de la preautonomia. Només Josep Lluís Albinyana (1978-1979) se salva de la crema. Després d’ell, le déluge: Enrique Monsonís (1979-1982), blaverot de l’UCD i més burro que tacó; Joan Lerma (1982-1995), del PSOE, àlies «el Ninot», a qui li cantaven això de «no volem, no volem, un ninot de president»; Eduardo Zaplana (1995-2002), del PP, àlies «contigo empezó todo», corrupte ara empresonat per les tantes malifetes que féu, ignorant de la llengua dels valencians; José Luis Olivas (2002-2003), del PP, successor a dit de Zaplana, no sap valencià ni ganes i en l’actualitat està processat per corrupció; Francisco Camps (2003-2011), del PP, àlies «el Curita», el tio de la trama corrupta Gürtel a canvi de quatre trajes; Alberto Fabra (2011-2015), del PP, de Castelló però incapaç de soltar-ne una en valencià; i Ximo Puig (des de 2015), el del Botànic, alumne del ninot del Lerma.

 

600 anys de l’invent? Vaja, em sembla que no. Bé fem de recordar la Diputació del General medieval i moderna, però sapiguem que no es correspon, en absolut, amb l’espantall que ens bastiren els franquistes reconvertits en «constitucionalistes», amb la col·laboració imprescindible dels politicastres sociates, el mateixos pocavergonyes sense principis que hui dia consenten vendre armes a la dictadura saudita. Podran vestir la mona tot el que vulguen de seda, de seda color barrufet és clar, amb fastuosos congressos de panegiristes historiogràfics si cal, però, en definitiva, en mona es queda.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next