Segona part
Màrius engega un altre cop l’autocaravana sols per avançar un metre més. Aleshores, torna a aturar el motor, que es refreda a poc a poc. Quin laberint només per travessar una frontera: la rècua de vehicles és ben llarga. Sort que anem de vacances però, així i tot, quin desordre. Els estan donant una traita d’esperar que Déu n’hi do.
Es posa a menjar trossos de formatge i creïlles de bossa. Agafa el mòbil, marca el número de Dolors, tanmateix perd l’interès i anul·la la trucada, ja són ganes de pagar sobrecàrrec per una trucada de tan lluny. El deixa al costat dels mots encreuats i del Sudoku, s’escarxofa en el seient, recolza el cap sobre el volant, tanca els ulls i evoca quan l’esperava al parc.
Amb qui estaria ella ara?, es pregunta Màrius. Potser amb l’arquitecte López, amb qui anava a muntar a cavall, la portava a les carreres i la convidava a brindar amb cava. Qui sap si en l’habitació d’un motel fent sexe amb Lapiedra, un escriptor que l’aturrullava i l’embadalia amb tanta xerrameca, però més aïnes curt de pasta. Segons ella, follava molt bé i més endavant la feia personatge dels seus escrits. Potser no estava amb l’arquitecte ni amb l’escriptor perquè no li semblaven que s’ajustaven a les seues exigències. La indiferència li creuà la pell.
Va recordar la vegada que ella va venir cap a ell amb un vestit vermell Cacharel i la part superior que traslluïa les tetes exuberants i amb fermesa d’hortènsies. Ell es va aixecar, se li acostà i li féu un petó a la galta carregada de maquillatge.
—Redeny, em sent com eixos joves que es besen i fumen un porro —va afirmar ella amb aire primaveral. De seguida va fer un gest que no amb el cap.
Continuarà…
