Quan Elx i Crevillent eren Barcelona

Temps era temps, Elx, amb la hui Santa Pola inclosa, i Crevillent formaren part de Barcelona, la capital cap i casal dels —diguem-ne— valencians del nord. I algú dirà: com és possible? Ben senzill, el mateix rei, la mateixa família reial, regia el nord i el sud de la Sénia des de temps immemorials, i llur capital, la principal, era Barcelona. Si el rei o familiars necessitaven crèdit a qui recorrien? Doncs a Barcelona. I, precisament, per necessitats de capital, l’infant Martí, duc de Montblanc, recorregué a Barcelona: li vengué a la ciutat cap i casal de Principat Elx i Crevillent, que des d’aleshores, novembre de 1391, fins a 1460, foren baronia de Barcelona.

 

L'espanyolisme, de 1707 ençà, treballa per eliminar la història de la nació d'Ausiàs March. L'exministre espanyol Wert fou ben precís: "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes". Fa poc, una indivídua, a sou de docent de la Generalitat Valenciana, etzibà a unes alumnes, a Vinaròs: "Cataluña no es un país, nunca lo ha sido ni lo será; ellos pueden decir lo que les salga de las narices pero nunca ha sido un país y no tiene historia para serlo". Entre la imatge de dalt, quan el franquisme pur i dur, i l'educació que proposen els espanyolistes de hui, la veritat és que poca diferència hi ha. Nacionalcatolicisme a ultrança (la religió catòlica ara també en el batxillerat), professorat encara ignorant en gran mesura de la llengua dels valencians (què s'ha fet del requisit?) i, a més a més, algun tan feixista com l'energúmena que nega la història dels catalans. I això passa ara, en el 2018, i ací, al país de regional governat pel Puig, l'Oltra i el Marzà.

A l’actualitat pocs recorden que el nostre país no era pas una «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». Parafrasege Espriu a dretcient. El poeta, quan escriu els versos de l’Assaig de càntic en el temple, viu congoixat pel destí —el què serà— del seu país, el nostre. Eren encara els temps del franquisme atroç (1960), amb una pinzellada de tecnocràcia econòmica —arribada dels tecnòcrates de l’Opus Dei al govern— per a assuavir-lo; però encara que la mona es vista de seda —ja sabeu— mona es queda. L’odi malaltís contra Catalunya i tot allò que, encara per pura casualitat, semblàs català continuava com en els temps de 1939. I Espanya persisteix en això encara hui, amb un imaginari patriòtic que necessita dels catalans —siguen d’on siguen, del nord o del sud del rierol de la Sénia, de les Illes o de la Franja de Ponent— per a derrotar-los, humiliar-los, ferir-los i vilipendiar-los. La barbàrie espanyolista, tan perseverant des de 1707, però sobretot des que l’escola, l’espanyola, s’endinsà a colps en les consciències dels catalans, especialment en els dels meridionals, ha pretès esborrar la identitat de la nació que bastí políticament Jaume I amb el menyspreu, quan no directament la ignorància, de la llengua i la història de la pàtria d’Ausiàs March. Ara, fora dels historiadors especialistes i dels individus que tenen la noble afició de llegir i estimar la història pàtria, el país viu embolcallat en relats aliens de contarelles que no ens corresponen, oblidadís de les gestes pròpies, ofegades per la catalanofòbia que congoixava Espriu, la de l’«a por ellos, oé», i que a una indivídua a sou com a docent de la Conselleria d’Educació, la meridional de Marzà, li fa dir a Vinaròs estant: «Cataluña no es un país, nunca lo ha sido ni lo serà; ellos pueden decir lo que les salga de las narices pero nunca ha sido un país y no tiene historia para serlo». Més clar l’aigua! No tenim història. L’espanyolisme així ens representa, ens considera i ens vol: sense records, sense passat, sense història.

 

El cas és que d’història, vaja!, en tenim, bona part d’ella sense la ingerència externa de la veïna nació de ponent. I bé, és de justícia tenir-la en compte, conèixer-la, tot i el risc de ser calumniat com a essencialista, quasi titllat de racista, per l’espanyolisme, el ranci i també el disfressat de fals internacionalisme, el que trau pit —postureig!— per la desaparició de les fronteres però que alhora no vol saber res de tocar les seues. I dins de l’espanyolisme de nou encuny, menció especial mereixen els terceraviistes panxacontents, els regionalistes ni xixa ni llimonà o, el que és el mateix, equidistants que els té igual col que bleda i es disfressen amb el sintagma «les persones». A tots ells la història dels valencians, la dels catalans, els escau com una patà a l’entrecuix. La de hui és un capítol més d’aqueixa història que ha de ser redescoberta, de quan la gent d’ací no tenia cap dependència de la gent d’allà. Encara no havien vingut de fora per a traure’ns de casa.

 

L'infant Martí necessitava diners per a finançar una expedició militar que ajudàs el seu fill Martí "el Jove" a entronitzar-se a Sicília. Per a aconseguir-los, vengué Elx i Crevillent, més les localitats de Sabadell i el castell d'Arraona, Terrassa, Tàrrega i Vilagrassa per 50.000 florins a Barcelona. Amb els diners, efectivament, hi hagué exèrcit i Martí "el Jove" es convertí en rei de Sicília.

Elx i Crevillent comprats per Barcelona

 

Hi hagué un temps en què Barcelona s’estenia més enllà dels seus límits ciutadans estrictes, bé perquè assimilava poblacions, els anomenats «carrers», o bé perquè exercia la jurisdicció feudal de viles i llocs, del Principat estricte i de més enllà, les anomenades «baronies», aconseguides com a garantia d’un préstec concedit al rei o a la seua família. A un rei —atenció!— català, que aleshores cap reietó «a por ellos, oé», rei per la gràcia d’un dictador feixista espanyol, tenia cap jurisdicció sobre les persones i les hisendes dels catalans.

 

Elx, la vila, i Crevillent, castell i lloc, foren adquirides per Barcelona el 4 de novembre de 1391. No és la primera vegada que m’hi referisc, que en un article anterior vaig explicar les malifetes a Elx i Crevillent d’un procurador barceloní anomenat Jaume de Gualbes, de qui també diré alguna cosa hui. La monarquia —l’estat— necessitava doblers i acudí a qui podia prestar-se’ls, aleshores no els banquers alemanys. L’infant Martí, el futur rei Martí I «l’Humà», necessitava diners per a assegurar la corona siciliana en la persona del seu fill, també dit Martí, però en aquest cas «el Jove», espòs de l’hereva al tron sicilià, la siculocatalana Maria. Ep! Això de «siculocatalana» no ho dic debades. Sicília tenia un rei català des de 1282. Un rei català, sí, i una expedició de conquesta, la de 1282, que comptà també amb el finançament dels catalans establerts al nounat Regne de València. Bé, podem dir Sicília catalana o, si voleu els més primmirats (aqueixos que el mot «català» els produeix urticària), digueu-li Sicília valenciana. I vindrà l’espanyol de torn o regionalista terceraviista —ei, que ja m’ha passat— i m’etzibarà: veus, imperialisme català! Sí, cert, imperialisme era, però no pas el dels genocides que massacraren Amèrica. Que a Amèrica, per qui no ho sàpiga no hi anaren, perquè no els deixaren, els súbdits de la Corona catalanoaragonesa. A cada terra el que li pertoca. Maria de Sicília era tan descendent de Pere II (I de València) «el Gran» com ho era Martí «el Jove». Calia enviar un exèrcit a Sicília i —ai llas!— les arques de l’estat estaven eixutes. L’infant Martí, el pare, aconseguí els diners alienant el seu patrimoni: Elx i Crevillent, al sud valencià, més Sabadell amb el castell d’Arraona, Terrassà, Tàrrega i Vilagrassa, a la Catalunya estricta. Martí tragué de Barcelona la quantitat de 50.000 florins (27.500 lliures), per a finançar l’exèrcit que havia d’entronitzar el seu fill a Sicília. La venda, però, fou feta pel procediment de «carta de gràcia», o siga, amb dret a la devolució de les senyories quan es retornara a Barcelona el capital esmerçat en l’adquisició.

 

El 28 de novembre de 1391, els procuradors de la ciutat de Barcelona, Joan Desplà i Simon de Marimon, prengueren possessió d’Elx (de la vila cristiana i de la moreria del Raval) i del castell i lloc de Crevillent, localitat encara habitada per valencians que s’expressaven en algaravia (àrab dialectal autòcton) i professaven la fe de Mahoma. A la imatge, l'Elx del passat des de la rambla o, el que és el mateix, el llit sec del riu Vinalopó.

Una baronia barcelonina al migjorn valencià

 

Amb els diners de la venda, Martí (infant reial i duc de Montblanc) pogué noliejar una armada que salpà de Càller (Sardenya), aleshores ciutat tan catalana com Barcelona, València o Ciutat de Mallorca, arribà a Sicília i sotmeté l’illa, tot i que el conflicte contra la noblesa no catalana de l’illa (n’hi havia també de ben catalana) no s’acabà, definitivament, fins al febrer de 1397. Vegeu: ostres, els Països Catalans una potència Mediterrània! El que érem, mecatxis!, i el que som ara.

 

El 28 de novembre de 1391, els procuradors de la ciutat de Barcelona, Joan Desplà i Simon de Marimon, prengueren possessió d’Elx (de la vila cristiana i de la moreria del Raval) i del castell i lloc de Crevillent, localitat encara habitada per valencians que s’expressaven en algaravia (àrab dialectal autòcton) i professaven la fe de Mahoma. És a dir, Barcelona es convertí en senyora feudal valenciana i rebé l’homenatge de fidelitat dels elxans cristians i dels elxans i crevillentins descendents dels vençuts al segle XIII. Els barcelonins, però, poc avesats a tractar amb la minoria islàmica valenciana, censuraren tot allò que desconeixien i originaren, en conseqüència, un allau de protestes, com succeí en 1407, quan els consellers de Barcelona reberen les queixes de l’aljama crevillentina, perquè el procurador de la ciutat havia prohibida la celebració d’unes noces a la manera musulmana, per la nit i amb acompanyament de músics.

 

Barcelona es convertí en senyora de Crevillent, una població d'àrabs autòctons que encara conservaven l'algaravia autòctona i la religió islàmica. Els barcelonins, però, poc avesats a tractar amb la minoria islàmica valenciana, censuraren tot allò que desconeixien i originaren, en conseqüència, un allau de protestes, com succeí en 1407, quan els consellers de Barcelona reberen les queixes de l’aljama crevillentina, perquè el procurador de la ciutat havia prohibida la celebració d’unes noces a la manera musulmana, per la nit i amb acompanyament de músics. A la imatge, Crevillent al segle XIX, quan encara no havia desaparegut el seu castell.

No obstant això, malgrat les desavinences inicials, els moros crevillentins se sentiren orgullosos de pertànyer a Barcelona. No, no eren pas del Barça, que no existia aleshores. De motu proprio demanaren exhibir un penó crevillentí amb la creu de Sant Jordi i els quatre pals de gules en or. De blau, ni parlar-ne; vaja!, aleshores no s’estilava pintar senyeres amb el color dels barrufets. Els consellers de Barcelona decidiren acontentar els crevillentins i confeccionaren un penó per a ús del castell i lloc de Crevillent des de 1439, perquè «los dits moros, haüda la gràcia del dit penó, se tinguessen mills per dit d’estar en subjugació de la dita Ciutat». I a Crevillent, més contents que gínjols exhibiren la bandera de Barcelona. En els temps que corren ara, hi ha a qui no li agrada això, perquè la història li fa nosa. Hi hagué una proposta de tornar fer de la creu de Sant Jordi i l’or i gules bandera de Crevillent, però es frustrà per la mala bava del PSOE local. Del PSOE local amb la complicitat botiflera dels components del Consell Tècnic d’Heràldica de la Generalitat Valenciana. Aleshores fins i tot els del PP l’hagueren acceptada. Ostres, una bandera documentada en 1439 i, a més a més, xe!, si a Crevillent tothom és del Barça! Doncs no, que els del PSOE la volien blava, però tota blava. En aquest país, punyetes!, quina mania malaltissa amb el blau!

 

Els crevillentins volgueren exhibir com a penó propi el de Barcelona i demanaren tenir-lo als consellers de la ciutat, que en 1439 els concediren tal dret. Des d'aleshores la bandera de Barcelona fou també la de Crevillent.

Elx i Crevillent, un bon negoci per a Barcelona

 

Elx, vila, moreria i camp dependent, era aleshores una població de poc menys d’un miler d’habitants, mentre que la sarraïna Crevillent tot just arribava als dos centenars. La veïna Alacant només tenia dos milers. Oriola, la capital de la governació meridional valenciana era l’única urbs important de la regió, amb quasi 6.000 habitants. València era aleshores la ciutat més gran de la Corona de catalans i aragonesos, amb 45.000 habitants, mentre que Barcelona en tenia la meitat. Bé, com ja veieu, les dades demogràfiques de llavors disten molt de les de hui. Altrament, Elx havia de fer efectius anualment a la seua senyoria, segons consta al contracte subscrit per Barcelona i l’infant Martí, la quantitat de 20.000 sous, o el que és el mateix, 1000 lliures, repartits al 50% entre la vila i l’aljama del Raval. Ep! Aleshores els valencians tenien moneda pròpia. Aleshores no els feien els números des de Madrid, en aquell temps un llogarret insignificant al bell mig de la Meseta castellana. Crevillent, per la seua banda, havia de fer front al pagament anual de 10.000 sous (500 lliures). Les xifres eren considerables per a l’època i de gran importància per a fer quadrar els comptes de la Taula de Canvi —banc— de Barcelona. D’aquests diners els polítics en treien suc, que no debades un alt càrrec, com era el procurador de la ciutat a la baronia, cobrava entre 3.000 i 5.500 sous anuals, quantitat que a dia de hui podríem estimar entre 60.000 i 100.000 euros. Com veieu —Déu n’hi do!— un jornalàs de campionat. No cal dir-vos que hi havia disputes per aconseguir la prebenda de ser governador barceloní al migjorn valencià.

 

Elx havia de fer efectius anualment a la seua senyoria, segons consta al contracte subscrit per Barcelona i l'infant Martí, la quantitat de 20.000 sous, o el que és el mateix, 1000 lliures, repartits al 50% entre la vila i l'aljama del Raval. A la imatge, la Sala del Consell elxà, situada al capdamunt d'una de les entrades a la ciutat vella o Vila Murada, hui dia l'Ajuntament i la plaça de Baix.

Així que, per la quantitat de diners que recaptaven, no resulte estrany que, en 1458, Gaspar Vilana, advocat de la ciutat de Barcelona i un dels portantveus de senyor tramesos a la baronia, qualificarà Elx i Crevillent com «los dits vila e lloc com eren un bell joiell a n’aquesta ciutat». Les rendes d’Elx i Crevillent esdevingueren imprescindibles per a Barcelona, malgrat que la quantitat pagada i l’interès obtingut no arribàs, en moments de bonança, al 5,5% anual.

 

En moments de dificultats, com la guerra amb Castella de 1429-1430, Barcelona hagué de destinar els ingressos a l’esforç bèl·lic i, si s’esqueia, a pal·liar els desastres causats per les devastacions castellanes. La guerra cobrà especial virulència al sud del Regne valencià. Ja veieu: Castella sempre fent la guitza als valencians. Encara no han parat, però, si més no, abans els valencians plantaven cara, que ara ja veieu el comportament genuflex dels gestors del govern regional valencià des de 1982 ençà. Crevillent visqué moments de crisi, entre 1419 i 1423, i es despoblà. Penseu que el sud valencià sempre ha estat terra de frontera. No ha deixat de ser-ho mai i al segle XV les bandes granadines campaven al seu aire. Això obligava Barcelona a esmerçar recursos en la defensa del seu enclavament valencià, com en 1451, quan arribà la notícia d’una incursió d’un contingent armat granadí, capitanejat pel general granadí al-Abbās ibn ‘Alī, contra terres murcianes.

 

Els consellers de Barcelona delegaven el seu poder a Elx i Crevillent en un procurador, que residia a l'alcàsser de la senyoria, a la imatge (hui dia palau d'Altamira i seu del Museu Arqueològic i d'Història d'elx). Entre el 1391 i el 1434, any de la primera notícia d’Elx i Crevillent a les Deliberacions del Consell de Cent, un total de sis procuradors se succeïren al govern de la baronia: Simó de Marimon (1391), Tomàs Girona (1398), Pere Ferrandes de Mesa (elxà, 1401), Francesc de Gualbes (1424), Rafael Serradell (1427), Andreu de Sos (1429-1430, coincidint amb la guerra de Castella), Aranau Fonolleda (1431) i Joan Ferrandes de Mesa (elxà, fill de l’anterior del mateix nom). L’exercici del càrrec era triennal.

En poques ocasions Barcelona tragué d’Elx i Crevillent per sobre dels 30.000 sous. La ciutat senyoria havia de fer-se càrrec del manteniment de les infraestructures (murs i valls, sèquies, assuts, basses, almàsseres, fortificacions, etc.) i les cases de senyor (l’alcàsser d’Elx, la torre de la Calaforra i el desaparegut castell crevillentí). Les despeses extraordinàries Barcelona les cobria amb imposicions directes o bé amb el producte dels residus (la recaptació de més) de les rendes que no pertanyien al rei. També podia sorgir algun ingrés complementari eventual, con la confiscació dels béns de la comunitat jueva il·licitana en 1391.

 

El govern de la baronia

 

Els consellers de Barcelona delegaven el seu poder a Elx i Crevillent en un procurador. Entre el 1391 i el 1434, any de la primera notícia d’Elx i Crevillent a les Deliberacions del Consell de Cent, un total de sis procuradors se succeïren al govern de la baronia: Simó de Marimon (1391), Tomàs Girona (1398), Pere Ferrandes de Mesa (elxà, 1401), Francesc de Gualbes (1424), Rafael Serradell (1427), Andreu de Sos (1429-1430, coincidint amb la guerra de Castella), Aranau Fonolleda (1431) i Joan Ferrandes de Mesa (elxà, fill de l’anterior del mateix nom). L’exercici del càrrec era triennal.

 

En 1436 accedí a la procuració de la baronia Jaume de Gualbes, un personatge orgullós pertanyent a la classe privilegiada dels "ciutadans honrats barcelonins". Era un d’aqueixos que ara diríem del 3% marca CiU, un corrupte com la copa d’un pi que amassà una fortuna com el clan dels Pujol en els seus millors temps. Fou cessat a l'any d'accedir al càrrec, jutjat i condemnat.

En 1436 accedí a la procuració de la baronia Jaume de Gualbes, un personatge orgullós pertanyent a la classe privilegiada dels «ciutadans honrats» barcelonins. Era un d’aqueixos que ara diríem del 3%, un corrupte com la copa d’un pi que amassà una fortuna com el clan dels Pujol en els seus millors temps. Ell, com és preceptiu ho negà tot, però el tren de vida que portava el delatà: viatges, tiberis, festes, luxes, bagasses exòtiques. Xe, de targeta black! El pillaren quan, com un Zaplana qualsevol, volia passar per legals les seues mossegades. Deien les llengües de la comarca, testimoni arreplegat per escrit en la investigació posterior, que estava tan atrafegat arreplegant diners que se li oblidava tindre contacte carnal amb la dona. Vegeu fins a on arribava el tio!

 

Ei, era un Gualbes (o Galbes), de la nissaga que entronitzà els Trastàmara castellans! Membre de la burgesia rendista que monopolitzava el poder a Barcelona, políticament una mena de Convergència avant la lettre. Quan s’assabentaren de les tramoies del Gualbes, als consellers de Barcelona els caigué la cara de vergonya. Solució: triar a un home del país, que a més a més faria la faena per menys diners. L’elegit fou Joan Ferrandes de Mesa, que estigué al capdavant de la procuració fins a 1449 en què fou cessat. Home del país, sí, però també espavilat, que organitzà una trama de corrupció ajudat pel batle Antoni Balaguer. Foren els elxans els que demanaren el seu cessament i que un ciutadà barceloní, a qui suposaven neutralitat, exercís de nou la procuració. Barcelona, doncs, envià un altre procurador de ciutadania barcelonina, Pere de Relat (1449-1453), home enèrgic que s’embolicà en una guerra oberta contra el poderós comte de Cocentaina, senyor de la veïna Asp. En aquella època les guerres privades existien i fins i tot estaven reglamentades pels Furs. L’espurna de la disputa fou la captura d’un vassall del comte, el moro ‘Alī Laie d’Asp, denunciat per la prostituta Maria de Biscaia, que exercia a Elx, per haver tingut contacte carnal amb ella. En aquells temps, les relacions sexuals de musulmans amb cristianes estaven prohibidíssimes. Per al comte de Cocentaina el cas era peccata minuta, però els d’Elx en feren un gra massa, recolzats pel procurador barceloní, i s’organitzà el ball de Torrent. En pro de la pau, els consellers de Barcelona destituïren Pere de Relat, que fou substituït, una altra vegada, per Joan Ferrandes de Mesa, l’home comodí del terreny, que aguantà en el càrrec fins a 1456. Un altre barceloní, Francí Bussot, ocupà la procuració aquest any, el qual de nou s’emmerdà en un conflicte amb el comte de Cocentaina, que protestà ara fent servir la seua condició de ciutadà barceloní. Francí Bussot fou destituït ipso facto i de nou tornà Joan Ferrandes de Mesa a la procuració fins a la definitiva intervenció de la Corona i confiscació de la baronia en juny de 1460.

 

En 1449 fou nomenat procurador de Barcelona a Elx i Crevillent Pere de Relat, que es mantingué en el càrrec fins a 1453. S'embolicà en un conflicte amb el comte de Cocentaina, a causa de la disputa per la captura i empresonament d'un vassall del comte, el moro ‘Alī Laie d’Asp, denunciat per la prostituta Maria de Biscaia, que exercia a Elx, per haver tingut contacte carnal amb ella. En aquells temps, les relacions sexuals de musulmans amb cristianes estaven prohibidíssimes. La cristiana -com així consta en la documentació- li veié la cabota del membre viril al moro i anà a denunciar-lo. Això sí, previ haver tingut sexe i haver-li cobrat. Per al comte de Cocentaina el cas era "peccata minuta": però què us empatolleu, si teniu el bordell més gran de la regió? (això era cert i mantingut pel Consell elxà). Els d’Elx, però, feren un gra massa, recolzats pel procurador barceloní, convertit en adalil dels bons costums, i s’organitzà el ball de Torrent. La disputa acabà a bescollades. Finalment, Pere de Relat fou cessat.

Barcelona perd Elx i Crevillent

 

Elx i Crevillent havien estat adquirides per carta de gràcia i, en conseqüència, amb dret de ser recuperades pels hereus del rei Martí I. I qui eren aqueixos hereus? Des de 1412 els Trastàmara castellans que havien estat entronitzats a la Corona de catalans i aragonesos a Casp, primer Ferran I i després Alfons IV (III de València) «el Magnànim» i el germà d’aquest, el també rei Joan II.

 

Com el règim del 3% del pujolisme recentment, el règim de la Biga (el partit de la burgesia rendista barcelonina), amb els Gualbes al capdavant, se n’anà en orris. Tanta corrupció no es podia aguantar i el rei intervingué. Ep! Era un rei del país, no d’Espanya, que inicià la reforma de les institucions barcelonines en 1455 i consentí l’assalt al poder del partit opositor a la Biga, la Busca, oficialment el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona. El rei, Alfons «el Magnànim», home astut, catalanitzat, demanà un servei a canvi del suport que havia donat als buscaires. I quin era el servei? Doncs recuperar Elx i Crevillent, així de clar. Bé, o Elx i Crevillent (i la resta de poblacions de la carta de gràcia, que no tenien el mateix valor) o els 50.000 florins. Vatua! I ara què? Resulta que les rendes d’Elx i Crevillent s’havien convertit en imprescindibles. Calia evitar la lluïció (dret de recuperació) i Barcelona oferí al rei el comtat d’Empúries a canvi d’Elx i Crevillent. El rei, finalment, acceptà i, de moment, Barcelona continuà conservant el Baix Vinalopó.

 

Joana Enríquez, la segona esposa del rei Joan II i mare de Ferran, el futur rei "Catòlic", rebé el dret de lluïció d'Elx i Crevillent i l'exercí en 1460. Barcelona, però, s'oposà, però fou debades. El rei Joan II, jutge i part, sentencià a favor de la seua muller. Joana morí en 1468 i la baronia d'Elx i Crevillent passà al seu fill Ferran, que la cedí com a dot del seu matrimoni a la seua esposa castellana Isabel en 1469. Aquesta, alhora, la cedí al seu mestre-sala Gutierre de Cárdenas, persona important en l'organització del matrimoni entre Isabel i Ferran.

Mort Alfons «el Magnànim», el dret de lluïció l’heretà el seu germà el rei Joan II, que el cedí a la seua segona esposa Joana Enríquez, la mare del futur Ferran «el Catòlic». Joana exigí la lluïció en 1460 i, el rei, tot actuant com a jutge i part, li la concedí, malgrat les protestes barcelonines, que derivaren en un plet, afectat per l’esclat de la guerra civil catalana (1462-1472), que no acabà fins al 3 de juny de 1473, quan el Consell de Cent reconegué, definitivament, la revenda a la reina consort dels territoris afectats per la carta de gràcia de 1391. En aqueixa data, però, la senyora d’Elx i Crevillent, ja no era Joana Enríquez, que havia mort en 1468, sinó la infanta castellana Isabel, la futura reina «Catòlica», a qui foren concedides les dues localitats del Baix Vinalopó, en 1469, com a part del dot del seu matrimoni amb l’infant Ferran de Catalunya-Aragó.

 

I ací deixem la història, de moment. Passaran més coses, que a Elx no li agradà gens que la cediren a una aristòcrata estrangera. Sí, així, «estrangera» era dita. Castellana, doncs estrangera, claríssim. Ah! I que no trepitjà mai el Baix Vinalopó. Però la cosa no quedà aquí, que de seguida Isabel donà Elx i Crevillent al seu mestre-sala (encarregat de la direcció de seua casa) Gutierre de Cárdenas, home que havia tingut un gran protagonisme en la celebració de l’enllaç matrimonial d’Isabel de Castella amb Ferran de Catalunya-Aragó en 1469. Amb Elx i Crevillent fou recompensat pels seus serveis. Elx no ho acceptà i d’aquí una llarga disputa perquè el rei anul·làs aqueixa donació. Fou debades: Joan II no féu cas de les protestes i a Ferran II (rei des de 1479) li importà un rave el que diguessen els seus súbdits elxans i crevillentins.

 

La història pàtria cal conèixer-la i valorar-la. El capítol de hui de les Memòries històriques espere que haja descobert a l’amic lector un episodi més dels fets del passat i que ens retrotrau a una època de plenitud nacional i, val a dir-ho, d’unió de les terres catalanes, amb les seues virtuts i també amb els seus defectes, però virtuts i defectes nacionals, propis, d’ací, no contaminats per la dèria a fer-nos castellans, espanyols, i a embrutar-nos de blau. Hom podrà ser més equidistant o menys, negar l’evidència o dissimular covardament a la manera terceraviista per a no remoure el ventrell de la blavor espanyolista, però eppur si muove, que el país ha existit, existeix i, si la voluntat dels seus ciutadans vol, existirà.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat