Turment

(relat guanyador del IV Premi Relats Hiperbreus Grau Miró, 2006)

 

Em sacsejà una forta descàrrega elèctrica. Els llums es van encendre i el seu esclat brillant i viu em va ferir. Encara estava baldada, masegada i macada pels cops rebuts el dia abans. El dolor se'm feia insuportable i no m'abellia començar amb la cançoneta de cada matí. Però era la meva feina i no podia escapolir-me'n.

Obeir. Treballar i obeir. Aquest era el meu sinó. I també el meu calvari.

Vaig iniciar la melodia repetitiva. La tornada de la cantarella em penetrava, esmolada, per cada fissura de la meva còrpora. Em martellejava amb crueltat i jo em sentia a punt d'explotar. Aguantant aquell suplici, em semblava que res no podia superar l'estat de crispació en què em trobava, però m'equivocava: les coses sempre poden anar pitjor.

Ell va entrar: un tros d'animal enze, indigne de la seva espècie.

Vaig pregar a un déu inexistent perquè no es fixés, de nou, en mi. Però fou debades. L'home se’m va apropar amb mirada luxuriosa i injectada de desig, i em va llençar una moneda. Era el meu preu.

Li vaig haver de dedicar cada nota de la meva interpretació. I ell, un individu bavós, grenyut i llefiscós, de manasses fortes com maons i amb renecs de bèstia maníaca, em va colpejar com el dia anterior. Una i una altra vegada. Em va pegar i pegar fins que vaig deixar de cantar per sempre més.

Ara només desitjo no tenir remei, no tenir cura, i que m'arraconin com a un leprós. Ésser una màquina escurabutxaques és tot un suplici. I un terrible turment.

Sílvia Romero i Olea

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat