Francesc Gisbert és un alcoià de naixement, cor i ànima, ha publicat més llibres que anys compta rodant per aquest món, en molts d’ells dóna vida a personatges provinents del nostre llegendari i rondallística. Podríem dir que és l’amic dels monstres i un dels rescatadors del Butoni, la Quarantamaula i molts altres personatges de por. Francesc és un agitador cultural i, a més de pegar-li de valent a l’escriptura, creu, practica i promou la narració oral.
Si passegeu per l’Alcoià o el Comtat un dia d’estiu vos podreu trobar amb alguna de les Rutes de contacontes per molts pobles. Les distingireu perquè són un muntó de gent que caminen, corren, salten i paren per a escoltar contes a la vora d’un llavador, dalt del castell de Cocentaina o a les portes d’un cementeri. Segurament entre tota aquella gent escoltant o agafant la paraula podreu veure a Francesc. També el trobareu si pugeu a Penàguila el dia de la Trobada de narradors o si aneu el 31 de desembre a Cocentaina a buscar l’Home de les Orelles. Ell és corresponsable, instigador i alma mater d’aquestes i moltes altres activitats literàries i festives a les comarques centrals.
Ha escrit narrativa infantil i juvenil, novel·la per a adults, assaig, ha investigat i ha escrit una tesi sobre la Història de la literatura infantil i juvenil valenciana (Bromera). I si vos conte tot això, no és per a fer-ne una llista, sinó com a reconeixement a la tasca feta i ben feta d’aquest professor faener i entusiasta que ha rebut vora vint premis literaris. Definitivament, aquest literat és un home de números
Però volia parlar-vos de l’última novel·la juvenil de Francesc, publicada per Andana en desembre del 2017 i que ara arriba a la segona edició com a resultat d’un gran èxit a les nostres escoles, Una família de por. Vos vull parlar d’aquest llibre perquè me’l vaig llegir d’una tirada i em vaig riure molt i això, això és el que jo li demane moltes vegades a un llibre. Per diverses raons, moltes lectures juvenils tenen un rerefons que intenta ensenyar-nos alguna cosa, s’aprofita la lectura perquè els infants i joves aprenguen. Però, jo crec que un dels millors aprenentatges és que la lectura pot servir per a fer-nos passar por, angoixa, plaer i divertir-nos. I vos assegure que Gisbert, en aquesta, ha aconseguit arrencar-me més d’una rialla.
Rut, la protagonista, viu amb la seua família en un pis vell i ple d’escletxes, en un seté pis sense ascensor on habiten, a més d’ella i ben estrets: els pares, el germà, la iaia i el gos. Els pares de Rut aconsegueixen alimentar la seua embotida família treballant, com tots, però la feina dels pares no són vuit hores en una fàbrica o atendre una botiga, els pares no són mestres ni netejadors… Ells es guanyen les garrofes anant “a carregar” i venent pels pobles costaners. Un moment… Carregar?, què?, on? Doncs carregant als bancals, dels altres que ells no en tenen, el que la temporada dóna. Això sí, hi van de nit per a no destorbar els amos.
I així van fregint i menjant, però, com diu Rut, l’alegria no dura per sempre. Un matí uns homes molt ben vestits arriben a l’edifici per a anunciar que l’han de demolir perquè té massa anys i massa xacres, mira!, com la iaia, pensa Rut. I en un tres i no res, la nostra tropa es troba vivint a l’orgull del pare: la furgoneta, amb les coses que hi van poder encabir: unes cadires, uns matalassos… I passen a viure com a sardines en bota.
Però aquesta família no es deixa véncer per ximpleries com aquestes, saben trobar la ironia i l’humor per a tirar endavant i aprofitar els colps de bona sort. Un dia, a poqueta nit, estaven “carregant” quan un cotxe els va començar a perseguir i, fugint amb la furgoneta per camins de grava i terra, arriben a un casalot abandonat però molt ben conservat i allí acampen al jardí, aprofitant el bon oratge. Però, per què quedar-se fora si el casalot els ofereix un sostre i una habitació per a cadascun? Malauradament, o potser per fortuna, el casalici ja estava habitat pels seus respectius monstres: una dama blanca, un fantasma, un monstre de l’armari i un esquelet. Vos he parlat de la facilitat d’aquesta família per a aprofitar els colps de bona sort? I de la facilitat del pare per a inventar negocis? D’això no, doncs no seré jo qui seguisca desbudellant aquesta novel·la.
Al més pur estil dalhinià (de Roald Dalh), Gisbert travessa dues portes en aquest llibre: la d’allò que és políticament correcte i la de la fantasia. Ho fa sempre al servei d’una bona història, sòlida i protagonitzada per personatges entranyables. Com a coneixedor dels contes tradicionals, els antagonistes passegen per la narració, dificultant i fent més interessant la trama. Les rialles i els sobresalts estan assegurats.
Amb aquesta lectura les mestres, mares i tots aquells preocupats perquè els infants lligen trobaran una aliada. Una vegada els xiquets i xiquetes coneguen els personatges voldran saber-ho tot: què els passa, com resolen els problemes i fins i tot podran inventar-ne de nous. A la magnífica ploma de Gisbert se sumen les il·lustracions de César Barceló que ha captat l’essència dels personatges i els ha donat vida sense caure en estereotips. Les patilles i el pentinat del pare són impagables. Tot amanit amb una edició molt curada, al més pur estil Andana, impresa en un paper de tacte molt agradós, amb la lletra gran, en una caixa de text ampla. El text avança esguitat amb les delicioses il·lustracions de Barceló que el fan, si cap, encara més divertit.
Almudena Francés, contacontes
