Teràpia

Va anar de poc que no perdés la vida en aquella topada. Tothom l’havia avisat que era impossible conduir com acostumava a fer-ho: pendent de la conducció i del whatsapps alhora. I és que en Dani era temerari de mena. Potser era la seva joventut que el portava a viure la vida al límit; en tot cas, quedava palès que estava totalment enganxat a les xarxes socials.

Quan els pares van rebre la notícia que el seu fill havia patit un accident a l’autopista van témer el pitjor. Van acudir immediatament al seu costat i van respirar en constatar que, afortunadament, se’n sortiria. El gran ensurt no els va afeblir, ans al contrari, van esperar el temps prudencial de recuperació d’en Dani per posar mans a l’obra. Ara calia reconduir l’obsessió del jove d’estar en contacte permanent amb el mòbil. Li van parlar de dur a terme una teràpia que l’ajudaria a viure sense estar tan pendent d’un aparell que li estava robant la vida.

En Dani va respondre negativament a la iniciativa dels progenitors. Com coi, amb els seus dinou anys, havia de curar-se d’un “mal” que no el sentia com a tal? Com podien fer-li aquella jugada, disfressada de pur egoisme, per un fet que no va tenir més conseqüències que un simple ensurt? Com gosaven ficar-se en la seva vida quan ja era major d’edat?

La mare va marcar el número de telèfon del terapeuta per reservar hora per a ella mateixa. Segur que la va errar junt amb el seu home quan van regalar a en Dani el primer mòbil. En recordar l’edat li va venir una esgarrifança...

Mercè Bellfort

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat