València és Catalunya: '100 anys de la Síntesi del criteri valencianista'

Què és el valencianisme? Comptat i debatut, la forma nostrada del catalanisme. Hi ha alguna altra manera de concebre’l? L’alternativa és, a les antípodes de la regeneració nacional, les «nuevas glorias a España», bé a la manera pura i dura de solució final al problema (assimilació a Espanya) o bé la més dissimulada —i cagamandúrria— d’un «hermafrodisme espiritual —negar la catalanitat— que no pot conduir més que a l’esterilitat». Així pensava la Joventut Valencianista, una de les forces signatàries de la «Declaració Valencianista» de 1918, any també en què publicà la «Síntesi del criteri valencianista» d’Eduard Martínez Ferrando, opuscle que advocava per no perdre el temps en moniatades i anar al gra, la constitució de la Pàtria completa.

El major dels germans Martínez Ferrando, l'Eduard, militant de la Joventut Valencianista, té l'honor d'haver estat un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932.

Els germans Martínez Ferrando, Eduard (1883-1935), Daniel (1887-1953) i Jesús-Ernest (1891-1965), mereixerien cadascú, pel seu valencianisme i compromís patriòtic, un article d’homenatge d’aquestes Memòries històriques setmanals. El menut, Jesús-Ernest, és el medievalista, l’historiador fecund al qual devem la biografia d’un altre valencià universal, el rei dels catalans Jaume II, nascut a València, al desaparegut palau reial, el 10 d’agost de 1267. Historiador valencià, en llengua catalana, i també escriptor de narrativa de ficció, a més d’haver estat arxiver des de 1920 i director de l’Arxiu Reial de Barcelona, el que els borbònics rebatejaren com a Arxiu de la Corona d’Aragó, de 1940 a 1961. Per a Jesús-Ernest Martínez Ferrando el rei Jaume II era el gran representant del «seny català», de fet el període àlgid d’expansió i reconeixement internacional de la nació dels catalans. Ah! I d’això ja en parlarem, el rei que foragità definitivament els castellans del sud valencià en 1296. Bé que ens caldria un altre heroi igual en el present. Daniel Martínez Ferrando fou un catedràtic de llengua anglesa que mai no oblidà la seua llengua materna com a vehicle d’expressió literària. Represaliat pel franquisme per rojo i masón, passà tres anys en presó. Eduard Martínez Ferrando, el major, no visqué la desfeta, puix que morí en 1935. Té l’honor d’haver estat un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Tots tres militaren en el valencianisme, que ells entenien, com no podia ser d’una altra manera, amb el catalanisme, amb la resurrecció de la nació comuna de valencians, illencs i «catalans estrictes». Els Martínez Ferrando fan servir aquesta nomenclatura per a referir-se als catalans del Principat.

El valencianisme polític comença a caminar

En un altre moment, també a les pàgines de LA VEU ja vaig tenir ocasió de referir-me al naixement i l’articulació d’un discurs valencianista polític, a partir del discurs pronunciat a Lo Rat Penat, el 7 de desembre de 1902, pel metge d’Alaquàs i activista valencianista Faustí Barberà. Significà el tret de sortida de la reivindicació de les llibertats perdudes del poble valencià. La politització del valencianisme li costà a Barberà l’eixida de Lo Rat Penat, entitat ja llavors folklòrica i flolkloritzant. D’aquí el naixement de València Nova en 1904, a la qual s’adherí Barberà en 1906, i que organitzà l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, que pretenia crear una mena de Solidaritat Catalana a la valenciana. Solidaritat Catalana hi assistí i no debades. L’Assemblea Regionalista Valenciana tingué lloc els dies 28, 29 i 30 de juny de 1907, en commemoració dels dos segles del decret de Felip V que abolí els Furs valencians. El catalanisme incipient fou combatut pel blasquisme, des de les pàgines del diari El Pueblo i també amb escarnis de la mena dels d’ara protagonitzats per España 2000 i altres grupuscles espanyolistes feixistes i blaveros. Faustí Barberà i els entusiastes militants de València Nova creien fermament que el Principat català i Mallorca són les regions que tenen «més relasió ab nosatros». Així ho declarà Faustí Barberà a la seua conferència de 1902, titulada De valencianisme i valentinicultura (publicada en 1910), i afegeix: «a elles [Catalunya i Mallorca] devem guardar la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles». Evidentment, és una realitat històricament i lingüística irrefutable. Fins i tot esmentà la fraternitat entre «els païssos de llengua Catalana». I és que no pretenia ser pas, el de Barberà i la societat València Nova (reconvertida en Centre Regionalista Valencià) un «regionalisme» a la babalà, de pa sucat amb oli per no sulfurar els amos de Madrid. De moment, però, no fructificà. No arribà a les masses, controlades pel populisme blasquista a la capital valencians, i no tingué capacitat per arribar a la resta del país.

Faustí Barberà i els membres de València Nova organitzaren l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 que pretenia la creació d'una Solidaritat Catalana a la valenciana. València Nova creia fermament que el Principat català i les Illes Balears són les regions que tenen "més relasió ab nosatros".

Nogensmenys, el camí s’havia iniciat. Del Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista un any després de la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana. La nova agrupació era decididament catalanista i, tot superant el qualificatiu «regionalista», ara es declarava obertament nacionalista. Tot seguint l’exemple de la Solidaritat Catalana, tractà de valencianitzar els partits existents. La tasca que es proposava superava amb escreix les capacitats de l’entitat, que es reorganitza en 1914, ara amb un programa polític definit que demanava l’autonomia del País Valencià (del País!), l’oficialització del català, l’ensenyament gratuït i obligatori i el servei militar voluntari. S’inicià una campanya que tingué el seu punt culminant a l’Acte d’Afirmació Valencianista, que fou celebrar el 26 de juliol de 1914 al Teatre Eslava de València, on s’aplegaren entitats i organitzacions amb l’objectiu de crear un front unitari valencianista.

De València Nova, reconvertida en Centre Regionalista Valencià, sorgí la Joventut Valencianista, obertament catalanista. A la imatge, els membres de la Joventut Valencianista a l'Aplec del Puig de 1915. Com veieu, senyera a l'aire sense taca blava.

Membre de la Joventut Valencianista era Ignasi Villalonga Villalba, d’una destacada família burgesa de la capital valenciana, propietària de la companyia de tramvies i ferrocarrils de la ciutat. Ignasi Villalonga i altres dos membres de la Joventut Valencianista, Eduard Martínez Ferrando i Salvador Ferrandis s’entrevistaren, en 1917, a Barcelona, amb Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, la catalana estricta. En el context de la crisi governamental espanyola d’aquell any, Cambó i la Lliga havia convocat a Barcelona una assemblea de parlamentaris per a pressionar al govern d’Eduardo Dato. La Lliga, tot i els seus posicionaments possibilistes, encoratjava a la formació al País Valencià d’un partit regionalista semblant. Des del catalanisme estricte, fins i tot el moderat, mai no s’havia renunciat a la idea de la Gran Catalunya. Una aliança entre les burgesies del Principat i valenciana semblava possible. Cambó presentava la reclamació de l’autonomia del Principat com a part de la visió d’una Gran Espanya basada en governs regionals forts. El paper que havia de tenir el País Valencià, que havia de reclamar l’autonomia, no s’havia de menystenir. D’aquí la fundació, a la tornada de l’entrevista amb Cambó, de la Unió Valencianista Regional.

Pàtria Nova era el setmanari del valencianisme incipient en 1915, dirigit pel militat de la Joventut Valencianista Marià Ferrandis. Fou clausurat després dels fets protagonitzats per la Joventut Valencianista en 1915, quan boicotejaren l'acte dels Jocs Florals en què participà com a mantenidor el polític conservador espanyol, desconeixedor del valencià, José Estrada.

La Unió Valencianista Regional

No caigué de sobte d’una figuera la Unió Valencianista Regional. El paper de Cambó i la Lliga són determinants. El partit fou liderat per Ignasi Villalonga i encetà el seu periple polític amb un míting al Teatre Principal en 1918, amb parlaments i discursos en la llengua del país. Gràcies a la intervenció de Cambó, el nou partit es féu amb el control del diari La Correspondencia de Valencia. El 14 de novembre de 1918, a les pàgines d’aquest periòdic vespertí es publicà la Declaració valencianista que propugnaven la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta mena que es publicava al País Valencià. Aquests són els huit punts de la Declaració (respecte l’ortografia original i només he intervingut accentuant a la moderna):

Membre de la Joventut Valencianista era Ignasi Villalonga Villalba, d'una destacada família burgesa del cap i casal, propietària de la companyia de ferrocarrils i tramvies de la ciutat del Túria. Fou el líder de la Unió Valencianista Regional, que signà la Declaració Valencianista de 1918.

Les bases que la “Unió” i la “Joventut” valencianistes defensen, prescindint de les idees que’n atres órdens pogueren professar els seus components, son estes:

1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques.

2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.

3. Reconeixem la compatibilitat del Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció de atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.

4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en l’Assamblea de Parlamentaris de Octubre de 1917.

5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.

6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.

7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, el Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions i Mancomunitats entre ells.

8. El Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.

La Declaració Valencianista fou reproduïda també pel Diario de Alicante. La mà de la Lliga s’albira en el redactat del primer punt i l’al·lusió a la «personalitat». Precisament, en el projecte de la Gran Espanya revitalitzada pel regionalisme de Cambó i els prohoms de la Lliga, allò que feia aigües era la personalitat de les regions espanyoles. Ara bé: tot i les apel·lacions a la Gran Espanya, els polítics espanyols, llevat de poques excepcions, es miraven les pretensions de Cambó com el Tribunal Constitucional espanyol, PePeros i resta de fauna espanyolista, l’Estatut català de 2006 retallat el 2010, amb menyspreu i animosa hostilitat.

Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista catalana ajudà els valencianistes a encetar el projecte de la Unió Valencianista Regional. Cambó també intervingué en l'adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que es convertí en el portaveu del nou partit.

La Síntesi del criteri valencianista

Ja tenim Declaració, i què? Tot el projecte reformista, el de Cambó, el regionalisme català i la resta de regionalismes perifèrics es frustrà amb el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó Alfons XIII. Un —diguem-ne— «a por ellos, oé» avant la lettre, però, en definitiva, el mateix odi contra els catalans, el dels colpistes de 1923 i els dels piolins estovant catalans l’1 d’octubre de 2017. La llengua catalana fou proscrita i també el valencianisme incipient. S’acabaren la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista.

El 14 de novembre de 1918, del diari vespertí La Correspondencia de Valencia es publicà la Declaració valencianista que propugnava la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta mena que es publicava al País Valencià.

Però tornem a 1918. La Joventut Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez Ferrando havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca.

El projecte reformista de Cambó i el regionalisme català i el de la resta de regionalismes perifèrics es frustrà amb el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó Alfons XIII. A la imatge, el directori militar que prengué el poder en 1923, inici de la dictadura de Primo de Rivera.

Molt crític amb el valencianisme dels tòpics, el folkloritzant ratpenatesc, Eduard Martínez Ferrando advoca directament per la constitució de la Catalunya sencera: «heus ací la medul·la del nostre pensament, sa raó d’ésser: l’assimilació de la cultura i els procediments catalans té de produir a la curta o a la llarga un ressorgiment de València». Més raó que un sant: València no espavila de la letargia fins que Joan Fuster, clar i català, desvetla la identitat catalana dels valencians en 1962. Bé, sí, existia, però a partir de Nosaltres els valencians el valencianisme, tot i els inconvenients, és ara una realitat. I Martínez Ferrando continua:

La Joventut Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez Ferrando, a la imatge, havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de Mallorca.

«El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»

Així, doncs, cal la catalanització de València: «La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raça s’imposa, doncs, a la nostra consciència de patriotes, la història i un dret discurs de la intel·ligència l’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts que millorin les condicions dels arbres, com aqueixos creuaments de races que les vigoritzen...»

Afirma Eduard Martínez Ferrando a la Síntesi del criteri valencianista: «El pancatalanisme aspira a la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»

La Declaració Valencianista de 1918 propugna la creació de l’Estat Valencià, però quin estat? El Reialme de València —així expressat— és Estat de Catalunya. Barcelona és la «metròpoli de la raça» i on lluitaren, per «sublim amor humà» els regiments valencians de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer en 1714 per les llibertats de Catalunya.

La Síntesi consta d’una introducció i quatre capítols: 1/ El reialme de València, Estat de Catalunya, 2/ El decandiment valencià, 3/ Revifalla nacional. Nous horitzons, i 4/ Aplec documental històric sobre la catalanitat inconcusa de València. Capítol interessantíssim el darrer, que recorda l’assaig de Josep Guia València, 750 anys de nació catalana, guanyador del Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig de 1988. La Síntesi està dedicada a Enric Prat de la Riba, de qui diu Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta terra de València». Enric Prat de la Riba, el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917), el creador de l’Institut d’Estudis Catalans i qui recolzà i tirà endavant l’obra de Pompeu Fabra. El Principat de Catalunya donà el primer pas i els valencians, doncs, l’hem de seguir, i no pretendre que «el pensament valencià sia fecunditzat per si mateix». Tal pretensió, continua Eduard Martínez Ferrando, «és un absurd de lesa ideologia, l’aspiració a un hermafrodisme espiritual que no pot conduir més que a l’esterilitat, puix essent lògics llurs defensors, cal suposar que aqueixa muralla de la Xina que alcen per Catalunya no ha pas d’ésser capriciosa i que el mateix s’ha d’alçar per als demés pobles de la terra.»

La Síntesi del criteri valencianista està dedicada a Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista i factòtum de la Mancomunitat de Catalunya, de qui diu Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta terra de València».

Però, cabuts, som al 2018, dues dictadures espanyolíssimament nefastes de patiment, quaranta de restaurada monarquia borbònica de xaranga i pandereta, i hi ha qui encara no comprèn una obvietat tan lògica com l’expressada per Eduard Martínez Ferrando. Ep! Que els valencians, a dia de hui, continuem sense accedir a la TV3, i manen els que manen. Ei! Que els valencians, a dia de hui, encara no tenim reconeguda, al nostre país, la igualtat lingüística amb els parlants d’espanyol. On està el requisit? Punyetes, i manen els que manen. Mireu: som hermafrodites! Però hermafrodites a l’espanyola, com la truita. L’altre dia, divendres passat, es tragueren uns premis a l’audiovisual, audiovisual valencià diuen, per a premiar a produccions en espanyol. Però què s’empatollen? I així una i una altra, i una altra, i una altra...

I, per als que van d’anticatalanistes, des del blavero histèric al terceraviista que té ben aposentat el seu cul a les Corts regionals, sobretot dirigit als que, des de la lògica espanyola, la derivada de la conquesta borbònica de 1707, ens pretenen tocats i vençuts als compatriotes d’Ausiàs March (a propòsit, també citat a la Síntesi): «Presentant a Catalunya com a absorbent, el que és una injustícia de les més greus, davant del testimoni de la història, se la fa antipàtica, i es retarda el jorn del nostre despertar, evitant que els valencians es mirin en son espill i s’orientin cap a ella, el que tanta falta els i fa, car sols establint aquest contacte, podran sentir el redemptor estímul que els hi salvi.»

L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra nacionalitat.» D’això, finalment, de voler o no «reconstruir» la nació dels valencians es tracta, que passa per compartir l’espai cultural de la catalanitat-valencianitat-balearitat lingüístiques i no inventar-se moniatades com —la més recent— els Premis de l’Audiovisual Valencià a l’espanyolada autòctona, acadèmies valencianes de la llengua prescindible i sodomitzada o televisions amb policia lingüística, on la pel·lícula pot exhibir-se en espanyol argentí, en perfecte lunfardo, però mai no en català oriental (Ai À Punt, si així aneu, no anireu molt lluny!). Ben bé, com deia Joan Fuster (Destinat (sobretot) a valencians), «les ‘polítiques’ a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una ‘emancipació nacional’. Si no és així, tot es diluirà en pura descentralització». Eduard Martínez Ferrando imaginava en clau d’emancipació nacional, d’aquí el seu valencianisme sincer, conseqüent i patriota. La descentralització és un mitjà que no una fi. El seu opuscle, assumit per la Joventut Valencianista, ha complert el segle d’existència. Bé està i mereix tenir-lo ben present, sobretot quan convivim entre tant de «botànic» oblidadís, que no sabria dir si per burrera —la ignorància és molt agosarada— o per mala bava. De no res serveix apel·lar al poble valencià, si aquest resta difús i sense definició vàlida, com la té un letó, un lituà, un neerlandès o un txec.

Eduard Martínez Ferrando i la Declaració valencianista

Per a Adolf Pizcueta, un altre destacat valencianista del moment, l’autor de la Síntesi del criteri valencianista era la persona millor preparada que havia primer a València Nova i després a la Joventut Valencianista. Estudià Dret i Filosofia a la Universitat de València. Patia de sordesa. El seu pare, Pasqual Martínez era un advocat de prestigi a la ciutat del Túria. Valencianista de pedra picada, des de la revista Pàtria Nova contribuí destacadament a l’expressió política del valencianisme. Al Jocs Florals de 1915 protestà contra la designació del conservador espanyol —malagueny— José Estrada com a mantenidor. Vegeu!: els Jocs Florals pervertits per la política espanyola. La protesta era contra Estrada i també contra els moviments caciquils de l’aleshores batle de València, Francisco Maestre, que volia pactar cromos —els seients— al Congrés a Madrid. La policia intervingué: detingué Martínez Ferrando juntament amb altres valencianistes, com Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, i Pàtria Nova fou clausurada.

L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra nacionalitat.»

Era seguidor d’Enric Prat de la Riba, d’aquí la dedicatòria a la Síntesi. En 1908 pronuncià una conferència (Solidaridad y regionalismo) on diferenciava entre nació-estat i nacionalitat segons el pensament del líder catalanista i president de la Diputació de Barcelona. També, conseqüència de la influència de Prat de la Riba, defensà la creació d’una Confederació Ibèrica, però, òbviament, amb totes les seues parts en pla d’igualtat. Bé, era el pecat original del primer catalanisme polític, no decidit per l’alliberament nacional perquè encara massa llastrat per la idea que una altra Espanya era possible.

A la Declaració valencianista defensà el punt quart: «Sense prejutjar definitivament la divisió d’estes funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assemblea de Parlamentaris de Octubre de 1917» (el moviment reformista frustrat) i era partidari d’una federació que reunira les terres catalanes, d’aquí el punt huitè. Tanmateix, no veia encara clar quin havia de ser el model d’estat pel que fa a les competències que li correspondrien. En referència al moviment obrer, considerava que havia de ser competència dels estats confederals, i defensà l’autonomia dels estats com a model de democràcia i bona gestió.

En 1919 Eduard Martínez Ferrando evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És a dir, socialisme i alliberament nacional, de la nació completa, encara que aleshores encara no s'havia arribat a la reivindicació explícita de la independència.

Ingressà al nou partit Unió Valencianista Regional, des d’on defensà la catalanitat de València. En 1919 evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És autor, a més a més, de les obres L'arxiu municipal (1919), La casa de la Generalitat del Regne de València (1920), La indústria valenciana de la seda (1933), el llibre de records Vida d'infant (1921) i l’estudi Cuatro industrias de abolengo, inclòs a les memòries de la Cambra de Comerç de València. Traspassà a València el 22 de juny de 1935.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat