El temps a l'Aldea

Octubre endinsa ràpidament l’hivern a les partides més gelades dels Serrans i el Racó d’Ademús.

Els sarments, desfullats i secallosos, guaiten des del seu emparrat sobre una antiga reixa i deixen veure, escandalosament, els xanglots de raïm sense veremar, quedant els ceps en trista i natural nuesa.

Entre la filera de nogueres que delimiten la carretera de l’aldea aparegué, amb el ritme centenari dels arbres que ens fan ombra, un home sobre el qual s’amunteguen els anys, amb més arrugues que passes donades a la seua vida i eixes gracioses galtes roges que sols llueixen la gent de la muntanya de pell blanca.

Ací els diguem royos, de galtaroya, roja com la terra argilenca sobre la que entrecaven les tomaqueres i soterren els amors i les il·lusions.

L’home, em va regalar un somriure tan amable, tan afectuós i tan simpàtic com ho va estar la seua brevetat i que ens va apropar i allunyar amb la rapidesa que permetia el seu pas en creuar-nos.

La seua veu dugué la meua mirada sobre els pocs hortets encara treballats a les vores del riu, em vaig sentir trist i nostàlgic en comparar aquesta decadència amb l’alegria de l’horta serrana de la meua infantessa.

Sempre acabe recordant les mateixes sendes, les mateixes séquies i les mateixes persones, en aquell temps en què omplien cistelles d’estima cap a la seua terra, però també les van omplir de fam i injustícia. Sempre la injustícia és la pitjor de les fams. I així va ser, que entre l’una i l’altra van pujar a la Chelvana per fer vida en altres terres.

A voltes, un aroma de fang i joncs em presenten, amb la greu realitat de l’oblit, aquells horts, traçats estrictament per canyes abraçades per mates de bajoqueta i que pugen cap al cel com el somnis del llaurador que són.

I acabe retrobant-me amb el terrible i repetitiu abandó, i em rebel·le! I llavors cante les albades de Labordeta.

Guiat per séquies i salts d’aigua entre a l’aldea, preciosa, on les pedres antigues s’ancoren a la forja de la seua història en un desesperat intent per no desaparèixer front al mal gust de la rajola i l’alumini de la modernitat.

Cerque refugi a la vista i m’entropesse amb una preciosa figuera que llueix frondosa dins d’un hort mentre, entre els pàmpols, les vespes ballen una compassada i macabra dansa i mostren la seua elegància que és la condemna a mort dels últims cucs de la temporada.

No em vaig poder resistir a les figues, ni negres ni morades, amb el mugró llarg i un gran ull sangtraït pel que temptava la seua dolçor. Encara que molt semblants a la varietat albacora dels meus bancals, aquestes es mostren més grans, amb un sabor més delicat i una pell més fina; vaig pensar per dins que serà per l’aigua de la séquia que passava prop d’ella. I em vaig prometre: La primera lluna vella de març vindré a per esqueixos per plantar-los al meu Priscal.

Aquesta promesa estic incomplint-la els més de 30 anys de perseguir les millors i exclusives varietats de figues serranes. La meua reflexió es va parar amb la veu d’una dona que va saludar a l’amable avi de la carretera i li va fer una pregunta, que més bé sembla ser una afirmació.

La dona: -T’han dejau solico Miguel?

Miguel: -Si, ya s’han bajau tos...

La seua resignació deia clarament allò que la gent de la muntanya sabem; a Miguel, al seu món i al meu, a les figueres i a les vinyes ja fa anys que ens van deixar a soles a la nostra mort aguardant el moment de contar l’últim hivern.

Robert Rubio i Vicent

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat