El viatge

El viatge se m’estava fent llarg, pesat. Havíem eixit de casa prompte i feia ja dues hores que aguantava sense descans la veu del periodista de La Ser, que no callava; el soroll monòton del cotxe sobre la carretera, i l’olor dolç i empalagós de l’ambientador que havies comprat al xino... En un de tots eixos canvis de posició que feia intentant trobar la postura en un c3 que no convidava a la comoditat, et vaig mirar per preguntar-te quant quedava. Duies les ulleres de Sol que t’havia comprat per Nadal, i el rellotge que t’havia regalat ton pare. Tenies la mà esquerra colocada suau sobre el volant i la dreta al damunt de la meua cama. Moltes vegades l’aprofitaves per prémer el meu genoll i fer-me botar provocant una riseta tonta. Allí mirant-te voldria haver-te dit que m’encantava eixa broma i la barba de dos dies, que quan reies se’t feia un clotet a la galta. Que m’agradava el calor que desprenien sempre les teues mans i l’olor de la teva colònia. Que el periodista havia callat i que estava sonant la nostra cançó. "Sols queda una horeta", vas dir. "És igual, no hi ha pressa", vaig pensar. Tenim tot el temps del món. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El viatge se m’estava fent llarg, pesat. Havíem eixit de casa prompte i feia ja dues hores que aguantava sense descans la veu del periodista de La Ser, que no callava; el soroll monòton del cotxe sobre la carretera, i l’olor dolç i empalagós de l’ambientador que havies comprat al xino... En un de tots eixos canvis de posició que feia intentant trobar la postura en un c3 que no convidava a la comoditat, et vaig mirar per preguntar-te quant quedava. Duies les ulleres de Sol que t’havia comprat per Nadal, i el rellotge que t’havia regalat ton pare. Tenies la mà esquerra colocada suau sobre el volant i la dreta al damunt de la meua cama. Moltes vegades l’aprofitaves per prémer el meu genoll i fer-me botar provocant una risa tonta. Allí mirant-te voldria haver-te dit que m’encantava eixa broma i la barba de dos dies, que quan reies se’t feia un clotet a la galta. Que m’agradava el calor que desprenien sempre les teues mans i l’olor de la teua colònia. Que el periodista havia callat i que estava sonant la nostra cançó. "Sols queda una horeta", vas dir. "És igual, no hi ha pressa", vaig pensar. Tenim tot el temps del món.