El viatge se m’estava fent llarg, pesat. Havíem eixit de casa prompte i feia ja dues hores que aguantava sense descans la veu del periodista de La Ser, que no callava; el soroll monòton del cotxe sobre la carretera, i l’olor dolç i empalagós de l’ambientador que havies comprat al xino... En un de tots eixos canvis de posició que feia intentant trobar la postura en un c3 que no convidava a la comoditat, et vaig mirar per preguntar-te quant quedava. Duies les ulleres de Sol que t’havia comprat per Nadal, i el rellotge que t’havia regalat ton pare. Tenies la mà esquerra colocada suau sobre el volant i la dreta al damunt de la meua cama. Moltes vegades l’aprofitaves per prémer el meu genoll i fer-me botar provocant una riseta tonta. Allí mirant-te voldria haver-te dit que m’encantava eixa broma i la barba de dos dies, que quan reies se’t feia un clotet a la galta. Que m’agradava el calor que desprenien sempre les teues mans i l’olor de la teva colònia. Que el periodista havia callat i que estava sonant la nostra cançó. "Sols queda una horeta", vas dir. "És igual, no hi ha pressa", vaig pensar. Tenim tot el temps del món.
El viatge
