Contes d’en Bosch (120) La temptació d’agafar el mòbil 7 (experiment amb narrador quiescient amb dues històries paral·leles)

15 desembre 2018 01:00h

Setena part

Dolors va acostar la cadira fins al límit de la taula, va deixar relliscar el cos escarxofant-se en la cadira, es va treure la sabata de talons i, per sota de les estovalles, li va ficar el peu sobre els calçotets de Màrius. Ella movia el peu amb delicadesa. Tot i això, no va percebre que se l'engrandira. Es va emprenyar. D'un rampell, sense ni haver fet postres, es va calçar, es va aixecar i va travessar, caminant ben recta i amb moviments ràpids, la sala del restaurant en direcció a l’eixida alhora que va provocar una onada de mirades d'admiració i desig en alguns homes de les taules. Al moment, ell la va seguir perquè no es dispersés l'estima tot superant el rebuig d'alguns d'eixos homes.

Arribats a l'habitació, ella va apagar els llums excepte el de la tauleta de nit. Al cap de poc, va lliscar la mà cap amunt i cap avall per un costat de la columna. Després, estirada al llit va recolzar el cap contra l'espatlla d'ell, com havia fet en la cala Tuent. En acabat, va girar amb lentitud el cap i li va refregar els llavis sobre el coll. Li va fer mossegadetes fins a l'orella i amb la mà li va passar el palmell per sobre dels calçotets de Màrius sense que el penis no se li posés dur.

—No serveix —va cridar empenyent-lo—. No t'aguante més. Me'n vaig. Ara mateix!

Es va alçar per obrir l'armari rober i, en treure la roba, uns peluixos van caure a terra. De pressa ho va posar tot en maletes i bosses, també va ficar algunes potingues, cremes, pólvores, colorets i barres de llavis.

—No et puc obligar a estimar-me —va dir Màrius, assegut en uns dels costats del llit.

—Només faltaria això —ella va somriure a despit. La foscor del carrer els portava un tropell de veus, xivarri, clàxons.

—No te'n vages —es va aixecar ell, conscient que els gestos perfumats i decidits de Dolors, l'esquena encara tèbia i amb empremtes dels llençols, li apagaven la lluminositat de cara al futur. Quina vida li esperava sense ella?—. Podem tenir altres coses en comú. Jo diria que les tenim.

—Què creus, que ets l'únic que té diners, veritat?

—Em jugue el coll que no trobaràs ningú que et permeta tant com jo —va tornar a dir amb les mans agafades cap a l'esquena—. Creia que si m'estimaves i hi havia complicitat, es podia superar la meua impotència. Es podria esvair tota dificultat. Digues-me si pots demanar alguna cosa més. Mira, no faces coses sense pensar-hi.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next