«Más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey»

El Braç militar, a la imatge, era la principal institució defensora dels privilegis del Regne, un Regne que sí, més s\'estimava els catalans que al seu rei castellà.

«De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey», així de contundent es manifestà el comte-duc d’Olivares, el superministre de Felip IV, a l’ambaixador de València a la cort de Madrid en 1640. Tanmateix, el Regne de València no s’aixecà en armes contra la corrupta i decadent monarquia hispànica, com havia fet el Principat català i Portugal. Les seues classes dirigents dubtaren, però, a la fi, no s’uniren a les tendències centrífugues d’una monarquia qüestionada. Bé, feren l’orni, però això no agradà al govern espanyolíssim d’Olivares, que arribà a amenaçar als valencians per no voler servir a l’exèrcit que atacava el Principat.

A don Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares, el poderosíssim valido —favorit— del rei Felip IV de Castella (Espanya), se li esfumà el govern, el prestigi i la fatxenderia carpetovetònica de què feia gala. El seu capteniment recorda molt —massa— a les maneres eixelebrades dels inquilins de la Moncloa, siguen les de l’ultramuntà PP o les despòtiques amb pinzellades de postureig progre que gasten els del PsoE. De qui habita a la Zarzuela, què us diré?, tan incapaç —o potser més— que el seu antecessor del mateix nom, abandonat a les perversions dels seus validos: u perdé la dignitat, i la vergonya a mans del carpetovetonisme de Guzmán y Pimentel, l’altre balafià el poc que li restava de reputació a la monarquia restaurada de 1975 entre les urpes d’un pocatraça polític com el Mariano Rajoy, que ha pegat el dos, com en el seu dia féu també el Guzmán y Pimentel, i ha deixat el que ha deixat en herència. El mindundi que el substituí, don Luis Méndez de Haro y Guzmán, tenia com a únic mèrit ser nebot del comte-duc caigut en desgràcia. Anava de guapo, com el Sánchez successor de Rajoy, i fins i tot tragué pit, com ara fa el nou valido hispànic. No li serví, però, de res. Li donaren per tots els costats i, finalment, Portugal s’independitzà (Portugal i totes les colònies portugueses). Tot just pogué recuperar el Principat català, a costa de cedir per sempre a França el Rosselló, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. La destrossa feta a la Monarquia Catòlica fou històrica. Tan poc estimaven els castellans als catalans, aversió malaltissa des de temps immemorials, que preferiren mutilar Catalunya a renunciar a les deixalles del seu domini als Països Baixos.

Al fatxenda de don Gaspar Guzmán y Pimentel, comte-duc d'Olivares, se li esfumà el prestigi i el govern. Superministre de Felip IV de Castella (Espanya), volgué reduir les perifèries ibèriques a les lleis de Castella. Fracassà: Portugal s'independitzà, el Principat de Catalunya quasi, i hi hagué complots secessionistes a Aragó i Andalusia. El País Valencià, en canvi, es mantingué sota una tranquil·litat pertorbadora.

I passen els anys, les dècades, els segles i...

I passen els anys, les dècades, els segles, i continuem igual. Espanya, de debò, no té remei. El problema amb el Principat català en 1640 començà per l’aversió castellana a l’autogovern de les perifèries, unida a la cobdícia dels governs de Madrid per fer-se amb els recursos dels països que controlava, l’espoli fiscal que continua hui dia. Ah!: I tot plegat embolcallat amb la bandera espanyola, aleshores no la rojigualda, que no existia, sinó la blanca amb la creu de Borgonya vermella de les milícies de piolins, els terços en deien, exhibida hui dia amb fruïció per l’extrema dreta carpetovetònica en esdeveniments diversos. Una bandera, però, d’origen no espanyol, que era la de la guàrdia borgonyona de Felip I «el Fermós», el marit dissortat de Joana «la Boja». Als espanyols els agradà la bandereta de les dues branques travessades amb nusos i d’això l’ús que en feren arreu d’Europa i Amèrica, i que posteriorment fou adoptada pels carlins.

La bandera de la creu de Borgonya exhibida pels terços espanyols a la batalla de Rocroi (1643), a partir d'una recreació d'Augusto Ferrer-Dalmau. Era el mateix exèrcit que feia la guerra al Principat català. A Rocroi, però, perderen la batalla, com també la perderen davant els catalans a Montjuïc, el 26 de gener de 1641.

De les credencials d’Olivares, el comte-duc, ja us vaig parlar fa un any a DIARI LA VEU. Permeteu-me que rescate hui d’aquell article alguns trets del personatge i de l’Espanya que governava, tan corprenedorament semblant a la que hui patim. Sí, patim, perquè ara i abans, a Espanya se la pateix. Vegeu quin regalet ens féu el Ferran II dels collons; bé, no exactament ell, sinó el seu pare, el Joan II, un altre que punyetes el tio! Val a dir que a la fi de la seua vida el Ferran II se’n penedí i fins i tot cercà amb zel un hereu per als seus regnes patrimonials, la Corona de catalans i aragonesos. Copulà com un descosit amb la seua esposa Germana de Foix per a aconseguir l’anhelat hereu i abusà tant de l’extracte de cantàrida o «mosca espanyola» (la Viagra de l’època), i d’altres substàncies suposadament afrodisíaques, que morí. La cantàrida permetia l’erecció perllongada, però en unes dosis que podien provocar efectes secundaris perillosos, fins i tot la mort. I així, a punt de complir els seixanta-quatre anys, Ferran II abandonà el món dels vius, el 23 de gener de 1516. Amb Germana havia arribat a tindre un fill i hereu per a catalans i aragonesos, Joan, que dissortadament traspassà al poc de nàixer. Mort Ferran II, vingué el que vingué, de tot i poc bo, que l’hereu Carles fou la cola adhesiva que uní el Regne dels valencians a l’Espanya fanfàrria i busca-raons dels Habsburg. Perifèria de Castella, el Regne es convertí en destinació temporal de polítics castellanots que pixaven alt, com don Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito, el primer virrei nomenat per l’emperador Carles V. I, vaja!, vingué l’espanyolització de les classes dirigents, les del cara al sol que més escalfa, inclosa l’Església, que ja aleshores començà a adquirir la fama de botiflera, primerament amb arquebisbes borgonyons absents (Erard de la Mark, Georg d’Habsburg) i aviat amb espanyolots com Tomás de Villanueva, que inicià la castellanització de l’arxidiòcesi valenciana. I després vingué el Felip II i després el Felip III; la pressió espanyolitzadora arribà a ser horripilantment ofegadora, amanida per l’integrisme a ultrança d’una Església inquisidora, servil, aliena al país i terriblement inhumana. La de Tomás de Villanueva ho era i la de Francisco de Navarra, Acisclo de Moya, Martín Pérez de Ayala i... Fins a arribar a la no menys espanyolista, retrògrada i botiflera que encapçala el paio eixe del Cañizares.

Mort Ferran II, vingué el que vingué, de tot i poc bo, que l’hereu Carles fou la cola adhesiva que uní el Regne dels valencians a l’Espanya fanfàrria i busca-raons dels Habsburg. Perifèria de Castella, el Regne es convertí en destinació temporal de polítics castellanots que pixaven alt, com don Diego Hurtado de Mendoza, a la imatge, el primer virrei nomenat per l’emperador Carles V. I, vaja!, vingué l’espanyolització de les classes dirigents, les del cara al sol que més escalfa, inclosa l’Església, que ja aleshores començà a adquirir la fama de botiflera.

I entre virreis i arquebisbes espanyols anà transcorrent, avorridament, la vida valenciana dels temps del barroc. En teoria encara era un Regne, però com lamentava en 1639 el secretari de l’estament militar valencià: «Si en algun temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan al revés que casi en totes les juntes se parla en castellà». Xe! Com hui, com eixes corts presidides pel Sr. Morera que han vetat el requisit lingüístic. Però, en fi, a Madrid volien jugar la Champions i, mentrestant, si més no, a València, també al Principat, a les Illes i a l’Aragó, el personal feia i desfeia; no debades, l’autonomia —més aviat independència— fiscal era absoluta. Tu vés fent, envia a qui et rote que el pelen a Flandes, que jo ací amb poquet m’apanye. Poca broma!: el conflicte a Flandes durà huitanta anys, Espanya acabà escaldada i amb les butxaques buides. Ni tot l’argent que espoliaven a Amèrica els era suficient per a mantenir l’embogida política militar. Així que l’Olivares, convertit en superministre, tingué una pensada: que paguen els catalans! Pagar què? Els del Principat digueren que no, que a ells no els treien un ral. En canvi, als valencians —ai els valencians!— Olivares els tragué 1.080.000 lliures, els menyspreà fent-los reunir fora del Regne, a Montsó, i —ostres!— fins i tot li aprovaren la mena de Constitució espanyola avant la lettre que era la Unió d’Armes. D’això ve la fama de muelles, gent sense esma, que d’aleshores ençà penja com un escapulari de la casta política «ofrendar nuevas glorias a España», la de 1626, quan les alienades —més que alienades alienígenes— Corts de Montsó, i ara, amb la que cau, totalment lliurades a la pallassada que els aproven, a Madrid, un estatut de tercera divisió, de màcula blava i comunitat destarotada. En definitiva, com digué el bisbe de la Seu d’Urgell, Pau Duran, en 1640: «Los valencianos se contentan con solo el nombre de reino que poseen». Ara, però, ni això.

El conflicte a Flandes durà huitanta anys, Espanya acabà escaldada i amb les butxaques buides. Ni tot l’argent que espoliaven a Amèrica els era suficient per a mantenir l’embogida política militar. A la imatge, posició neerlandesa contra els espanyols.

Olivares

Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares, era una mediocritat intel·lectual, d’eixes que pul·lulen en totes les èpoques per la història d’Espanya, com ara el Pedro Sánchez, el Pablo Casado o l’Albert Ribera. Ara bé: espaviladíssim. Si Pedro Sánchez és qui és mercè a haver-li fet la rosca convenientment a qui fóra totpoderós vicesecretari general del PSOE Pepiño Blanco (us en recordeu?), don Gaspar sabé aixoplugar-se sota l’ombra del duc de Lerma, el favorit de Felip III, que el nomenà gentilhome de cambra del príncep hereu Felip; és a dir, el tio que li permeté tota mena de capricis al xiquet consentit, sobretot els relacionats amb les coses del piu, a qui havia de ser rei. El Juanca «el Campechano» queda a l’alçada del betum si el comparem amb l’«Hèrcules per al plaer», com el descrigué l’historiador alemany Ludwig Pfandl, que era Felip IV. Sucant el melindro —i tant, perquè era el rei!— no tenia rival. L’addició al sexe de Felip no feia distinció, au que vola a la cassola, i així pel seu catre passaren aristòcrates, burgeses, casades, viudes, donzelles, monges (era un assalta convents compulsiu) i les actrius més exitoses dels corrals de comèdies del moment. Bé, en això el Juanca l’emulà. Felip arribà a tindre més d’un trentena de fills bastards, dels quals només reconegué u. En fi, que li donassen carnassa i ell a depredar; la resta, la política, li la deixava als altres. I qui li posava les viandes al plat? Doncs, qui hi havia de ser? L’Olivares, com el Suárez al Juanca. Recordeu-vos de la Bárbara Rey. D’això últim, però, no se’n parla.

Don Gaspar, comte d'Olivares i després duc, aconseguí el càrrec de gentilhome de cambra del príncep Felip, després rei Felip IV, a la imatge. O siga, que era el tio que li proporcionava tota mena de plaers al príncep consentit. Felip IV es convertí en un depredador sexual. L’addició al sexe de Felip no feia distinció, au que vola a la cassola, i així pel seu catre passaren aristòcrates, burgeses, casades, viudes, donzelles, monges (era un assalta convents compulsiu) i les actrius més exitoses dels corrals de comèdies del moment.

Arribat el moment, la mort de Felip III (31 de març de 1621), Olivares era al lloc i al moment oportuns. Qui millor, que qui subministrava de barjaules el rei, per a ser el superministre de la Monarquia? Així ascendí el comte d’Olivares, que esdevingué el veritable governant, i de comte passà a duc. El gran projecte d’Olivares fou l’anomenada Unió d’Armes, que descrigué en un memorial secret de 1624; unió d’armes o, el que és el mateix, que «tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo». Ep, ja la tenim! Espanya. Un memorial que ressuscità segles després, en 1888, el factòtum de la primera Restauració borbònica, el Cánovas, el mateix que digué això de «son españoles los que no pueden ser otra cosa». I, al mateix memorial, trobem que, com a excusa per a dur a efecte el seu programa unificador, escriu: «El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». Aquesta citació s’ha convertit ara en viral a Internet, amb motiu del consell de ministres que el Pedro Sánchez pretén celebrar el proper dia 21 de desembre a Barcelona, amb gran desembarcament de piolins i amenaces de 155 incloses. Ostres, l’Olivares ressuscitat! Que tinga en compte, però, el deixeble del Pepiño, que al poderós comte-duc li eixí el tret per la culata i que a ell, possiblement, li passe el mateix. Anar tan de xulo li costà a la Monarquia una revolta de collons de mico al Principat de Catalunya i a Portugal, amb conspiracions secessionistes també a Aragó (el duc d’Híxar) i fins i tot a Andalusia (el duc de Medina Sidònia). I a València no passa res perquè, per atzar, governaven els Puig, Oltra i Morera del moment, muelles!, que també hi hagué moviment (Lluís Feliperia i partidaris) i, com veurem seguidament, anà de poc que el Regne no es rebel·làs contra una Monarquia caduca, corrupta i forastera.

El gran projecte d’Olivares fou l’anomenada Unió d’Armes, que descrigué en un memorial secret de 1624; unió d’armes o, el que és el mateix, que «tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo».

Els valencians no són tan muelles

Fou Olivares qui etzibà als valencians això de «tenemos a los valencianos por más muelles». Li ho soltà a l’ambaixador valencià, Cristòfol Crespí de Valldaura, que, infructuosament, tractà que les Corts de 1626 no foren celebrades fora del Regne. Mossèn Cristòfol contestà a la manera del tio del perruquí: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Òbviament, l’Olivares, com el Sánchez al Puig, el cas del porc: «el rey ha de partir mañana inevitablement; irá a Zaragoza y de allí a Monzón; si el Reino de Valencia estuviese en aquella villa, le tendrá las cortes, sino desde allí se verá lo que se ha de hacer».

Fou Olivares qui etzibà als valencians això de «tenemos a los valencianos por más muelles». Li ho soltà a l’ambaixador valencià, Cristòfol Crespí de Valldaura, a la imatge. Mossèn Cristòfol contestà: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen».

Mentrestant, al Principat, la cosa no era tan fàcil. Sí a l’Aragó, on els Lambán de torn, que ja començaven a pul·lular, evitaren qualsevol enfrontament amb el rei castellà. Que fóra rei d’Aragó, els aragonesos ja començaven a qüestionar-lo, encara que fóra en petit comitè. No obstant això, s’abaixaren els pantalons i aprovaren, com els valencians, la Unió d’Armes. Almenys, però, les Corts d’Aragó se celebraren a l’Aragó. El Principat, però, es resistí a pagar i a aprovar la Unió d’Armes. Què s’empatollen aquests castellans? A tot això esclata la guerra dels Trenta Anys (1618-1648): França, la Monarquia Cristianíssima, i la Monarquia Catòlica (Castella i terres que pretenia assimilar) s’enfrontaven al front entre la Catalunya del Nord i el Llenguadoc. Les comarques septentrional catalanes havien de carregar amb la presència de les tropes castellanes que depredaven el seu territori i actuaven com un veritable exèrcit d’ocupació. A l’època les tropes vivien sobre el terreny i a ningú li agradava tenir un exèrcit a prop, fóra amic o enemic. El 7 de juny de 1640, el Corpus de Sang, s’inicià una revolta dels pagesos contra la presència dels exèrcits castellans, que fou justificada per les autoritats legítimes del Principat. Cal dir que hi hagué intents de negociació, però, com ara, foren debades. Ja tenia, doncs, Olivares l’excusa perfecta, el «tumulto popular grande» per a intervenir-hi i així «como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla».

El 7 de juny de 1640, el Corpus de Sang, a Barcelona s’inicià una revolta dels pagesos contra la presència dels exèrcits castellans a Catalunya, que fou justificada per les autoritats legítimes del Principat. Cal dir que hi hagué intents de negociació, però, com ara, foren debades. Ja tenia, doncs, Olivares l’excusa perfecta, el «tumulto popular grande» per a intervenir-hi i així «como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla».

Espanya envià l’exèrcit de piolins a sotmetre el Principat, encapçalat pel murcià Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez. Pau Claris, el president de la Generalitat, intentà que la sang no arribara al riu. Féu mil i una declaració de fidelitat al «rei nostre senyor», però sempre tenint en compte que «lo que devem fer i obrar en major servei de Déu nostre Senyor, de Sa Majestat i benefici del Principat». Fou debades, l’Olivares no se’l volgué escoltar. Iniciada la caça al crit «a por ellos, oé», els piolins volien sang i Olivares un 155 per a reestructurar i centralitzar una Espanya que volia castellana en tot. Vistes les dents al llop, el 19 de setembre de 1640 els diputats de la Generalitat escrigueren als jurats de València. Val a dir que, al contrari que al Principat, amb una Generalitat amb poder efectiu, el govern del Regne descansava sobre la ciutat de València. Veieu ací què deia la carta:

«Ab los papers que enviem ab esta, restaran informats [els jurats de València] de la finesa ab que esta provincia [Principat de Catalunya] ha servit a Sa Majestat i de les opressions i agravis [que] han fet los soldats que hi han estat allotjats, i del trànsit que ens han aportat en lo desditxat estat en què ens trobem i posats en perill de majors desditxes sens haver faltat per nostra part al major servei de Sa Majestat.»

Pau Claris, president de la Generalitat del Principat de Catalunya, a la imatge, intentà negociar amb el govern castellà (espanyol) després del Corpus de Sang. El 19 de setembre de 1640 els diputats de la Generalitat escrigueren als jurats de València. Val a dir que, al contrari que al Principat, amb una Generalitat amb poder efectiu, el govern del Regne descansava sobre la ciutat de València. Demanaven ajut, col·laboració, contra l'ofensiva espanyola. També escrigueren als mallorquins i als aragonesos.

En conseqüència, «per ser tots d’una Corona», supliquen la col·laboració del Regne valencià, «per la conservació d’esta província en què vós també teniu interès molt gran perquè, com a veïns, los cabrà gran part de nostres desditxes». Una carta semblant fou enviada a Mallorca i també a Saragossa. El vell estat, la Corona Catalanoaragonesa tornava a balbucejar. I és que ni a valencians, mallorquins i aragonesos agradava el fatxenda espanyolot d’Olivares. Però —ai llas!— ell tenia els piolins i, doncs, el monopoli de la violència.

A València, tot i l’abaixada de pantalons de 1626, la gent no estava tan estabornida com per a no protestar pels greuges al Regne. Ja ho havia dit el bisbe d’Urgell, «los valencianos se contentan con solo el nombre de reino que poseen», amb només el nom de Regne, però que fóra un Regne de debò. La reacció existí, si més no crítiques, com la del pasquí següent, arreplegat al dietari dels germans Vich:

«De un hartazgo, dice Urgel

que enfermó Felipe quarto

y si él enfermó de harto

más lo están sus reinos de él.»

En una dècima publicada en aquells moments de postració, un autor anònims escrivia:

«Aquí yace un Reino entero

que en lealtad no tuvo igual,

el que enfermó de leal

y murió del mal primero.

Vendióla el de Olocau fiero,

el eclesiástico lo hirió,

el jurado lo mató,

los ministros amortajaron

y Olivares le enterró.»

Pasquí en castellà, sí, la llengua de moda a València. El Regne ha mort per —atenció!— lleialtat. Quan esclatà la guerra del Principat, les crítiques a Olivares s’intensificaren, com llegim al Coloquio del sentimiento que hacen dos licenciados de la destrucción de toda España por causa del Conde-Duque. Quan es refereix a València diu:

«La señora Valencia que no es nada

casi medio turbada

a la sala llega

y como sabe que su mal se apaga

con el paso modesto,

a todo dice con alegre gesto,

si me hacen la mamona

daré con mi trapillo a Barcelona;

y aunque fiel me prometo,

no me quisiera ver en tal aprieto,

pues tal vez de un amigo

ofendido, se hace un enemigo.»

Ja veieu, l’eterna comparació amb Barcelona, amb l’afegitó de la fidelitat, però que si li la peguen, li hacen la mamona, també respon com els de Barcelona. Us recordeu del pollo de l’Oltra, doncs això, però sempre fent la mamona, com la senyora vicepresidenta. Ara bé: els espanyols ho tenen ben clar, que València és com Barcelona i temien una reacció a València com la del Corpus de Sang.

Més estimen els de València els catalans que el seu rei

Els catalans havien «muntat el pollo», com li agrada dir a l’Oltra, però els valencians, si bé s’anaven a quedar quietets, tampoc anaven a fer res pel Rajoy o Sánchez de torn. Ell s’ha clavat en eixe embolic, doncs que s’apanye, que se n’isca ell solet, si pot. Els espanyols pensaven atacar el Principat amb tres exèrcits: un per la banda de Lleida, un altre per Tortosa i l’altre el format per les tropes acantonades al Rosselló. Als valencians els tocava, doncs, formar part del de Tortosa, però —ai llas— resulta que havia de ser que no. Josep Coroleu (a Claris y son temps, 1880, p. 119-120) rescatà un document que ens adverteix del capteniment dels valencians en aquells moments d’incertesa:

«El viernes pasado escribió Su Majestad a este virrey dijese de su parte a los tres Estamentos o Brazos que por ahora suspendía la leva de los dos mil hombrers de este Reino, que había tantas veces pedido y también el entregalle la artilleria de esta Ciudad, de lo que muchos se han holgado, pero no todos por tenerlo a mala señal. Dicen estos que por ese camino quiere el Conde-Duque vengarse también de los valencianos, porque no fiándose de ellos dijo a su embajador estas palabras: ¡De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey! Fundados en estas palabras temen algunos alguna grande venganza contra este Reino del Conde-Duque.»

És a dir, Olivares (diguem-ne Rajoy o Sánchez) volia armar un exèrcit de dos mil piolins per a atacar el Principat des de València, però, vegeu, els valencians no respongueren. També demanà les peces d’artilleria propietat de la ciutat de València i, tornem—hi, no les tingué. L’Olivares s’enfadà i l’etzibà a l’ambaixador valencià: «¡De modo que más estiman los de Valencia a los catalanes que a su rey!». Òbviament, sí. Els catalans són els valencians de més enllà del rierol de la Sénia i el rei —punyetes amb el rei— és un castellà que si no te l’ha feta te la farà i, a més a més, putero, que tothom ho sabia. Dit això, hi hagué qui de seguida s’escagassà. Ep! Que si la despertada del fantasma del feixisme (Pablito Iglesias dixit), que si la bèstia del nacionalisme espanyol, que si la via eslovena, que si... En fi, moniatades. Els del 155 a la seua. Però continuem amb el document:

«El Domingo pasado mandaron al governador de Valencia y a un juez de la Audiencia que saliesen de esta Ciudad con alguna gente. Dicen unos han ido a Segorbe [a] por la artilleria de aquel Castillo; otros que a la raya de Aragón a entrar tropas de soldados para alojarlos por el Reino y molestalle con ellos en venganza. Hasta ahora no se sabe el fin de su salida, con que están todos los valencianos suspensos y a pique de algún motín deseado por muchos. No lo permita Dios, que tengo por cierto sucedería però, según están los ánimos alterados y conmovidos, que en Cataluña.»

Vegeu, hi havia qui pensava a emprenyar els valencians tot fent-los allotjar piolins, en venjança per les seues simpaties vers Catalunya. Els valencians, com comprovem, no eren pas equidistants aleshores als successos del Principat, en absolut. Ara tampoc, malgrat que eixos del Botànic, el del perruquí i la paia del pollo d’abanderats, s’encaparren a dir el contrari i a no permetre que torne la TV3. Els castellans, doncs, dels valencians, no se’n fiaven pas. Mancava l’espurna que encengués el Regne, el «motín deseado por algunos» i, val a dir-ho, ni Felip IV ni el seu superministre Olivares tenien bona premsa en un Regne que havien menystingut.

«Teníese por cierto que los señores de los consejos de Su Majestad no se fían de los valencianos. Así se mandó parar su leva, entendiendo que han de ser más de parte y en favor de catalanes que de castellanos, habiendo de salir como saldrían por fuerza y de mala gana contra ellos. Pienso que dieron en el blanco haciendo tablas del juego. Buenos van ahora los valencianos, aunque entre ellos hay muchos realistas, pero no se atreven a mover ni a chistar por temor de la plebe.»

Els valencians són més de part i favor de catalans que de castellans. Històricament irrefutable. I els espanyolistes —els reialistes— ben callats. El poble, que continuava fidel a la seua terra i orígens, no estava per castellanades. Precisament la plebs és l’única que protestà contra l’aixecada de camisa de 1626, amb trencadissa dels vidres, a pedrades, del palau reial, eixe que tenia València i els espanyols de la Regència de Cadis derrocaren en 1810.

«De nuevo han mandado a los caballeros de hábito con penas pecuniarias y de tantos años de destierro en Orán, estén aprestados con armas y caballos para salir luego al punto que les darà aviso a acompañar a Su Majestad y picar donde se les ordenare. Todos están dados por ello a Dios, si ya no a los diablos. Yo digo que es mi parecer que comienza aquí la venganza del señor Conde-Duque por los soldados y artilleria con que no han querido los valencianos servir a Su Majestad tantas veces instados, tantas pedidos, ubique sunt angustiae.»

Olivares, el molt pillo, preparava un 155 contra els valencians. Cercava l’excusa i, mentrestant, tenia preparats els seus piolins per a intervenir quan fóra oportú al Regne. I és que, de debò, tot s’embolicà quan el marqués de los Vélez i la seua tropa de piolins fou derrotat estrepitosament a la muntanya de Montjuïc pels catalans el 26 de gener de 1641. Ara el perill de contagi de la rebel·lió catalana era més que evident. Els castellans decidiren no allistar valencians als seus terços i menys els que provenien de la pràctica dels ajustes, és a dir, els exbandolers reconvertits en soldats regulars. Ja ho heu llegit més amunt, los señores de los consejos de Su Majestad —els ministres— no se fían de los valencianos.

El Sr. Puig, tot i no pretendre-ho, ha donat fe de l'estima dels valencians pels catalans, tant diferent a la dels seus coreligionaris espanyols, en la reunió mantinguda amb la seua homòloga balear Francina Armengol aquesta setmana. Tots dos parlaven de distensió i diàleg amb el govern de Quim Torra, mentre els troglodites del seu partit, el Lambán que presideix Aragó i el García-Page, que fa el mateix a Castella-la Manxa, demanen mà dura contra l’independentisme i 155 fins que els isca per les orelles als catalans, per la qual cosa àdhuc parlen d’il·legalitzar partits. Franquisme pur i dur! Uns (Puig i Armengol) estimen els catalans, i els altres (Lambán i García-Page) són cavernícolament espanyols.

I entre «més estimar als catalans que al rei» i «més de part de catalans que de castellans» s’escola la història del País Valencià fins hui, i no em referisc a la gran afició pel Barça a totes les comarques valencianes. El Sr. Puig, tot i no pretendre-ho, ha donat bona prova d’això, en la reunió mantinguda amb la seua homòloga balear Francina Armengol aquesta setmana. Tots dos parlaven de distensió i diàleg amb el govern de Quim Torra, mentre els troglodites del seu partit, el Lambán que presideix Aragó i el García-Page, que fa el mateix a Castella-la Manxa, demanen mà dura contra l’independentisme i 155 fins que els isca per les orelles als catalans, per la qual cosa àdhuc parlen d’il·legalitzar partits. Franquisme pur i dur! I és que —vatua!— serà que sí, de l’Armengol segur, que el Ximo s’estima més els catalans que al rei piolín, o vaja, vet ací la diferència entre estimar els catalans i ser demòcrata i dialogant, o estimar el rei espanyol, «ser de parte y favor de castellanos» i, doncs, ser dèspota, autoritari, fatxenda i carrincló.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next