El passat divendres 30 de novembre, i de camí a Castalla, on projectàvem el nostre documental ‘El camp de Concentració de Portaceli’, vam escoltar la trista notícia que donava À Punt Ràdio: a Elx, la seua ciutat, s’havia produït el traspàs d’Helia González Beltrán, la nostra presidenta d’Honor (Associació Stanbrook). Àtropos, implacàblement, li havia tallat el fil de la vida, com a cloenda del cicle de les Moires. En el cas d’Helia, pel seu passat d’actriu i pel seu coneixement del teatre i la tragèdia en totes llurs vessants, de segur que li escau més la referència a Les Moires gregues que no pas a Les Parques romanes.
Sempre dona tristor parlar de les persones que ens deixen, i més quan l’estima i empatia que dona una relació continuada, com la nostra, fa que el buit emocional ens impacte i colpege més intensament però açò de la vida funciona així.
Fa uns anys vam publicar a la nostra editorial Mujeres de temple, de Sara Berenguer, una dona llibertària acresolada a la mateixa forja que Helia, un llibre amb petites biografies de dones que, en llegir l’original, li vaig preguntar quin havia estat el criteri de selecció. Hi havia dones molt conegudes com Simone Weil i d’altres com ara Gabriela Lahuerta que, llevat de la família i companyes i companys de militància, no coneixia ningú… Em va dir que al llarg de la seua vida militant n’havia conegut moltes, de distints posicionaments ideològics, classe social, formació cultural… Les del llibre eren les dones que veritablement li havien deixat una petjada impactant pel seu coratge i exemple personal. Jo mateix, passada la setantena, ben bé podria dir el mateix, i Helia, com Sara, estan en la meua “selecció” personal, per la seua trajectòria, exemple i tenacitat fins al darrer alé.
Nascuda a Elx l’any 1934, s’exilià a l’Algèria com a passatgera evacuada a l’Stanbrook amb el núm. 2277, amb tota la família, d’aquella odissea ella i la seua germana Alícia publicaren el seu testimoni com a exiliades al llibre Des de la otra orilla. Amb el seu germà, el dramaturg Antonio Gonzalez i tota la família, participa en la fundació del grup teatral d’Elx ‘La Caràtula’ als anys 50 després de retornar de l’exili en 1949. Actriu i cantant lírica, compagina la vida artística amb treballs de promoció turística i professora de francés, i encara l’any 2016, vam publicar de la seua mà Stanbrook: Vivencias de un exilio (L’Eixam Edicions), un relat en primera persona de la seua mare, Isabel Beltran, sobre l’odissea del viatge de l’Stanbrook i la vida de la família a l’Orania, un ferm desig d’Helia i ben aclaridor del seu tarannà personal que recopilà de bell nou el llibre i que ho explicita de la següent manera:
«Desde que falleció mi hermano Antonio en Enero de 2013 he sentido la necesidad de cumplir por él su deseo de reeditar ‘Stanbrook’, el relato de nuestras vivencias en el exilio republicano en Argelia. Nuestra madre empezó a escribirlo en el año 1970, terminándolo con el epílogo en 1978.
Me ha costado demasiado tiempo, pero es que muchas veces he tenido que dejar la lectura, pues no podía resistir el revivir aquellos momentos.
Gracias a mi sobrino nieto Patricio, que empuñó la tarea de revisión del texto y las aclaraciones que juntos hemos hecho del relato, se ha podido terminar (este formó parte de tres obras editadas como Ciclos Narraciones – Ediciones Inauditas).
Ha sido una tarea de las muchas que me quedan todavía por cumplir durante el resto de mi vida. Yo diría que ha sido una de las más importantes.»
Eixa era Helia, tal com la vaig conèixer l’any 2010 a les Jornades d’Albatera, on coincidírem tots dos. Jo havia llegit Des de la otra orilla i li vaig proposar treballar conjuntament per a rememorar l’odissea de l’Stanbrook, amb una expedició per mar des d’Alacant a Orà, com a homenatge i recuperació de la dignitat de la Memòria Republicana per a l’any 2014, amb motiu del 75é aniversari del final de la incivil guerra d’Espanya…
Vaig copsar l’interés de la meua proposta en una guspira de la seua mirada, sorpresa, impactada: —Quatre anys són molts anys per a la meua edat i la meua salut —em digué— però si tires endavant, em tens a la teua disposició per al que necessites mentre m’acompanye la salut.
Una de les coses que em sorprengué des del primer moment, en tractar-la, va ser la força emocional que traspuava i que sempre estava disponible, i tot això en una dona major d’aspecte fràgil i delicat però, sota les aparences i realitats de la seua situació, alenava la ‘Dona forta’ que era —tot emulant amb escreix la descrita per Mairen Beneyto— , amb una voluntat de ferro i una capacitat de comprensió, diàleg i treball que desbordava, tot adobat amb un tracte de companyonia i afectiu que blegava l’enteniment.
L’he tractada aquests darrers intensos vuit anys de treball conjunt al llarg del quals hem teixit un afecte ben especial, de vegades amb contacte directe dia a dia, setmanalment, quinzenalment… Segons com anaven les coses, si feia falta, amb el sol condicionament dels seus alifacs cada cop més acumulats, encara em va cridar per si ens trobàvem com gairebé cada any a Albatera el passat 3 de novembre, on projectàvem el documental del Camp de Portaceli. Finalment no vingué perquè es trobava mal, m’ho comentà dies després, disculpant-se encara, telefònicament, amb un filet de veu com un pardalet ferit però ara ja sense recuperació possible.
Helia ens ha deixat als seus fills: Helia; Núria (plasmació vital d’allò del Apoyo Mútuo de Kropotkin), i Jorge, que, com a músic, continua la tradició artística de la família i, amb la seua germana Alícia, el llegat de la seua indestriable memòria.
El nostre millor homenatge és continuar el seu treball, amb ella com a referent moral, lleial i ètic. Helia era molta Helia i la trobarem a faltar com a exemple de dona solidària i Republicana amb majúscules —permeteu-me la llicència—.
Honor i llarga vida a l’estel de la seua memòria i a la valenciana manera: Helia Vítol!
