El rebost de l'horta

Francesc Palanca, inspirat per Bea Vil

Estimats lectors, us sorprendrà poder llegir unes línies meves en aquestes dates, donat que pel general els treballadors ens agafem descans quan arriba aquesta època de l'any, però per un cop he fet una excepció; en primer lloc perquè les meves obligacions no són tan feixugues com per no poder fer-ne una després de set anys de carrera com a crític culinari, però sobretot perquè tenia un deute pendent amb un de vosaltres. Estimada Petra56, vull que sàpigues que, malgrat el que pugui semblar, no vaig ignorar el teu correu. Ben al contrari, em va semblar molt interessant donat que, us confesse a tots, una de les meves passions secretes és conèixer nous rituals gastronòmics socials; tant que quasi em presente l'any passat per ser testimoni en primera persona del que em relataves. Malauradament vaig haver de canviar de plans i, des d'aleshores, tenia un cert neguit. Enguany no m'hi he volgut estar, i ha sigut una de les experiències més estranyes i curioses de la meva vida. Si m'ho permeteu us la relate a continuació.

Primerament us he de dir algunes coses perquè us pugeu posar en situació, després de tot pocs de vosaltres ha sentit parlar d'Oms, i quasi ho puc assegurar perquè de no ser així no seria com és. Oms és un poblet del centre-nord del País Valencià, molt ben rodejat per terres d'horta i de ramat. La major part dels seus habitants són gent humil que es dedica a l'agricultura i la ramaderia; estimen el seu poble i sobretot estan orgullosos de dues coses: de l'església (estrany poble seria en cas contrari), i del "Rebost", el seu restaurant més famós, tant que el seu nom transcendeix el poble i arriba fins i tot a València o Castelló. De tota manera no us sorprengau si no trobeu informació sobre el "Rebost" a internet: no n'hi ha. Jo em vaig sorprendre quasi tant com vosaltres, i a la volta em va fer venir més ganes d'anar-hi. Així que, en lloc de fer com les altres voltes (presentar-m'hi per sorpresa i d’incògnit, demanar tot allò que em cride l'atenció i després escriure el meu article sense que sàpiguen ni tan sols quan he anat allà), vaig pensar a passar quatre dies sencers en aquell indret caracteritzat com a "Enric Sanjuan", paisatgista aficionat. Em vaig deixar créixer la barba, em vaig posar unes ulleres sense graduar, i em vaig presentar allà amb un cavallet de pintura i un parell d'esbossos prestats (David, no pateixis, te'ls tornaré aviat sans i estalvis). Un esforç inútil, com ara veureu.

Reconec que pel que us he escrit abans pot semblar que el poble únicament te cases, església i restaurant i que el turisme és inexistent, però no és així. Oms compta amb una casa rural on, en primavera i estiu, joves (i no tan joves), descansen després de fer una bona excursió, o simplement es relaxen en un ambient tranquil (això sí surt a internet); el que passa és que en hivern aquesta afluència turística sol ser gairebé inexistent, aquí fa fred i molt; i ja sabeu què passa amb les persones quan són testimonis d'alguna cosa excepcional. Quan vaig arribar a la taverna de la plaça del poble, la notícia que un "important pintor de cambra neerlandés" s'havia presentat al poble per inspirar-s'hi ja havia corregut de casa en casa. Aquest va ser el primer contratemps, perquè els habitants en lloc de acostar-s'hi, preferien quedar-s'hi a distància xiuxiuejant entre ells (car que potser ho feien perquè pensaven que no ens entendríem). Almenys la meva disfressa funcionava, aquesta va ser la meva segona errada: confiar massa en això. La tavernera, Soledat, va ser la primera en veure rere la meva disfressa. Va esperar que la resta de "parroquians" marxara a casa a sopar i encendre la llar, i després em va dir: 

−Potser a la resta dels veïns els ha aconseguit enganyar vestit així, però jo sé perfectament qui és. I si ha vingut pel que jo em pense, arriba una mica tard.

Us podeu imaginar, quasi m'ennuegue amb el gerrot de cervesa. Tenia dos camins: fer-me el despistat (i potser posar una mica d'accent) o confessar tot a la primera estranya que m'adreçava la paraula en aquell poble. I hi vaig dubtar, però com després de tot fer-me el "guiri" sempre m'ha sortit fatal, vaig decidir anar amb la veritat per davant. O, si més no, no negar res.

−Què creu que he vingut a fer?

−Sé que habitualment la gent pensa que, com estem en un lloc no massa accessible, vivim en la inòpia. Però estem al segle XXI, la informació arriba a tot els llocs. Vostè és el cuiner aquell, el que fa les crítiques per internet. L'he llegit algun cop, la seva recepta d'albergínies és del millor que he cuinat. Així que, com dubte que vinga a criticar la meva taverna, ha vingut perquè ha sentit parlar del "Rebost" i de la seva tradició anual i la vol viure. Per això em sap molt greu dir-li que fa una mica tard. Si m'espera un moment tanque la taverna, em servesc una com la seva i li ho conte tot.

I, estimats lectors, així ho va fer. Perquè entengau com de bocabadat (i alhora decepcionat) em vaig sentir, us transcriuré a continuació les seves paraules.

“Uns quants anys enrere sí que estàvem gairebé aïllats del món: nosaltres no necessitàvem més del que teníem, i tampoc hi havia res que els governants del règim volgueren de nosaltres. Vivíem de l’agricultura, de la ramaderia i de la caça, no teníem massa però tampoc teníem deliris de grandesa. Amb el pas del temps hi hagueren joves que abandonaren el poble per anar a treballar a la capital i d'altres pocs vingueren a establir-s'hi entre nosaltres. Entre ells dos joves acabats de sortir de l'escola de cuina, que es quedaren meravellats dels productes d'aquesta comarca. Tant que es quedaren l’antiga Venta, que estava desocupada, i muntaren “El Rebost”. La resta de la història ja la coneix, la fama del restaurant anà creixent fins més enllà de la comarca, i posaren de passada el nom del nostre poble en el mapa. Visitants d'arreu del País Valencià, i d'altres llocs també, venien a propòsit per degustar les especialitats dels dos socis i amics. Tanta feina els afectava, i se’ls veia menys pel poble, que passaven moltes hores en la cuina, sovint érem nosaltres els que fèiem perquè socialitzaren amb els seus veïns, els seus amics... Però encara que tingueren feina fins a dalt complien amb una tradició des que arribaren al poble: totes les nits de Nadal ofereixen un bon àpat als veïns, a l’aire lliure. Treien les taules al carrer i anaven servint plats un rere l’altre. I nosaltres ens ho passàvem d'allò més bé, xerrant uns amb altres, fent bromes... compartint.

I així era fins fa dos anys, quan els dos amics, Ferran i Salvador, discutiren com no ho havien fet mai. Els motius? Ningú ho sap cert. El meu fill, que treballava allà, em va dir que discutiren pel nom de una nova recepta, i d’aquí va anar a pitjor: Que si m'has modificat receptes, que si és perquè li poses massa herbes, que si tu cobres més que jo, que si jo faig més que tu a la cuina... i acabaren renyint. En el fons crec que tots dos s'ho han cregut massa i es creuen els millors del món.

−Aleshores sols hi ha un soci ara? Salvador ha marxat?

−Pitjor. Ha comprat la casa del costat i ara fa la competència a Ferran; es fa dir "L'Horta". I clar, com aquí som pocs intenten convèncer el major nombre dels visitants que vénen per dinar a l'antic "Rebost", no sempre amb bones arts. Fa un mes es muntà una bona perquè Salvador va sorprendre a Ferran arrencant cartells de "L'Horta". I un poc abans hi hagué una bona discussió en la porta del Rebost perquè Salvador va intentar "boicotejar" un client, que a va marxar sense haver dinat. A la fi aquestes històries traspassen el poble i ens ha fet baixar en visitants.

−I ja no organitzen el sopar de la nit de Nadal, és clar...

−L'any passat el convocaren tots dos, i va ser un veritable desastre. Tots dos xefs es barallaven per pels seus veïns, intentaven que anara més gent al seu. La mateixa nit acabaren els dos discutint a peu de carrer sols, la resta ens n'anàrem a casa. I enguany l'han tornat a convocar tots dos alhora; tem que si s'assabenten que està per aquí rivalitzen per portar-lo de convidat, i la cosa acabe pitjor...

Davant aquestes paraules, estimats lectors, tenia dues alternatives: tornar a casa tan discretament com havia arribat, o tractar de realitzar l'impossible. I vaig optar per la segona, bàsicament perquè sentia que tenia un deute amb algun dels meus lectors, i perquè en general sóc força cabut. D’altra banda la tavernera tenia raó, tan aviat com va córrer la veu els dos cuiners s’afanyaren a parlar amb mi i oferir-me una degustació del seu art; degustació que amablement rebutjava excusant-me amb indigestions oportunes, presses, trucades de telèfon, i tot el que se’m va ocórrer. Els veïns observaven el meu tràfec intrigats, però alhora espantats pel possible resultat de les meves tàctiques. Cosa ben normal, tenint en compte que ells no sabien que en portava una en el cap i, per tant, es pensaven que estava fent el trompellot. “Està jugant amb foc, senyoret”, em deia Soledat, “algun dia es creuaran tots tres i aleshores se'n liarà una de bona!”. Naturalment, ja ho havia tingut en compte i feia malabarismes per tal que aquesta situació no es donara. I així vaig passar els pocs dies que quedaven fins la nit de Nadal, data en la qual tots dos xefs estaven convençuts que anava a estar en la seva celebració i no en la del seu rival.

He de dir que tots dos cuiners s’esforçaren molt per lluir la seva meitat del carrer; enmig de l’asfalt hi havia disposades dues fileres iguals de taules ornades amb motius nadalencs, malgrat que diferents entre si. Les façanes de tots dos restaurants lluïen amb llums de colors, i fanalets, i al davant de cadascun d’ells una gran taula amb delícies preparades per a tots els veïns, que alçaven tota una onada de plaer al nas: motivats per la seva rivalitat, tots dos havien tret el millor del seu receptari. M’havia proposat arribar el primer i tractar de fer-los entrar en raó, aprofitant que seria una de les poques ocasions que coincidiren tots dos (almenys amb presència de testimonis), però en realitat no em va caldre un gran esforç: cap dels veïns s’atrevia a anar davant de mi, així que em vaig sentir per moments com un generalot guiant les seves tropes a la batalla. No havia fet mai de mediador però confiava que, al ser tots tres del mateix gremi, seria fàcil arribar a una entesa. I us jure que em vaig preparar el discurs i tot, parlant de les bondats de compartir, de la merescuda fama que havien guanyat treballant junts, del treball en equip... però un altre cop vaig fallar en les meves previsions. Tan aviat em van veure es llençaren tots dos a donar-me la benvinguda primer, i a barallar-s’hi per mi després.

Estimats lectors, no sé si podré descriure fidelment la escena: En un primer moment els dos em tractaven de convèncer que acceptara els seus millors plats, parlant alhora. Quan van veure que estava paralitzat i no sabia què dir ni què parlar, més enllà d'algun que altre “estimats companys...”, m’agafaren cadascú d’un braç i m’empenyien a cadascú a la seva part. Ara ja em sentia com un ninot entre dos nens. Com que igualment estaven empatats passaren a les desqualificacions d’un cap a un altre, entre acusacions de suborn, enverinament i abús de la sal o les espècies; almenys com que tots dos em soltaren els braços per gesticular, em tornava a sentir lliure. Rere nostre els veïns observaven l'escena amb certa tristor, el pensament que la situació era irrecuperable i res tornaria a ser com abans es començava a estendre, pel meu cap també. I just va ser en aquell moment quan va succeir el miracle: la Soledat, que feia cara d’estar tipa de tot allò, va agafar una taula i la va travessar al mig del carrer; acte seguit es va servir un vas de vi, va agafar un plat de Ferran i altre de Salvador, els va barrejar, i va començar a menjar-se’l.

La resta dels veïns i jo mateix ens quedarem bocabadats. No recorde qui va ser el següent, sols que els veïns, un per un, començaren a imitar la tavernera del poble. Aviat darrere de mi no quedaven més que els cuiners, que seguien escridassant-se un a l’altre; així que sols quedava una cosa a fer. Els vaig donar un colpet a l'espatlla i els vaig dir “si em disculpeu...”, i tot seguit em vaig unir a la resta, que barrejaven plats i degustaven el millor dels dos restaurants. No sabria dir si va ser el meu comiat o la sensació de no ser el centre de l'escena el que els va treure de la seva obstinació, però uns minuts després els dos xefs miraven bocabadats com la gent del poble compartia les seves viandes uns amb altres. Des del nostre lloquet a la taula la Soledat i jo també els miràvem, divertits.

−He de dir que són dos grans cuiners; ara mateix no sabria dir qui dels dos és millor.

−I quan no fan el burrot entre ells són bona gent −va respondre Soledat.

−Què et sembla si els ho fem tastar a ells també?

−Deixa-ho del meu compte. Subjecta'm això.

I amb aquelles paraules la bona tavernera va agafar un plat de cadascú i els hi va allargar:

−Què tal si deixeu de fer el babau i us uniu a la festa?

Durant uns segons seguiren amb la boca oberta, fins que Salvador va dir “què dimonis?”. I va agafar el plat del seu company. Immediatament després Ferran va fer el mateix, i d’aquesta manera tan gastronòmica, tots dos feren les paus, i poguérem gaudir de l'àpat com ho féiem nosaltres. I, si les notícies que m’arriben d’Oms són certes, així continua sent: tots dos xefs han unit forces sota el nom del “Rebost de l’Horta”, fruit de la unió de tots dos locals. Han decidit començar des de zero, així que estimada Petra56, tem que ja no podràs tastar aquelles meravelles de les quals em parlaves. En el seu lloc hi ha un seguit de noves receptes combinant el millor de tots dos cuiners; receptes que ja no van signades individualment, sinó pel “Rebost”. En fi, que aquesta ha sigut la meva aventura nadalenca en Oms. Des d’aquí us anime a visitar tan bonic poble, i si aneu i se us acut preguntar a una agradable tavernera com se li va acudir fer allò, ja us avise que us dirà el mateix que a mi: “Xe! Tenia fam!”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat