València pàtria de la reina, la dels escacs

Els escacs, joc de taula que posa a prova l’estratègia dels contendents, té el seu origen a l'Índia, però és la variant persa la que arribà a Europa a través dels àrabs. Joc d’astúcia i enginy, era molt valorat entre les classes dirigents andalusines i aviat s’estengué pels regnes cristians a tocar d’Alandalús. El rei Alfons X de Castella i Lleó era un gran afeccionat als escacs i fins i tot manà compilar el «Libro de axedrez, dados e tablas». Ara bé: fou a València, en aquell segle XV gloriós dels valencians (quins temps aquells!), que els escacs evolucionaren fins a convertir-se en el joc que és hui dia. Vegeu: els valencians inventaren la dama o reina dels escacs.

Vaja setmaneta de fàmuls i lacais de la borboneria! Primerament, els d’À Punt anunciant que ells també s’apuntaven —vatua!— al discurset de Nadal del «Preparao». Xe, com si no hi haguessen més cadenes televisives —n’hi havia trenta— per a fer-li la rosca al paio! Per a fer de cucs servils, Empar Marco i companyia, millor us estalvieu la tele, que val molta pasta, o us la claveu per on us càpiga. Una mica, si us plau, de decència. I, segon, oh tempora, oh mores!, resulta que a la terra dels valencians, el sermonet dels collons tingué una quota de pantalla del 78,6%, només per darrere de l’espanyolíssima Castella i Lleó. Punyetes! Ací, a València, més espanyols que els madrilenys. Espanyols borbònicament espanyolíssims, amb residència al país dels valencians, que, precisament, sintonitzaren una tele espanyola —és clar!— per a veure el discurs del seu reietó. I què esperàveu? La història, de 1707 ençà, ens ha estat atziaga als valencians, però això no justifica el servilisme a ultrança, que l’autonomia no ha curat, a un relat alienador que esquinça fins a fer-lo miques qualsevol mena de sentiment de pertinença a la societat valenciana i condemna els autòctons a la invisibilitat.

Temps era temps, el discurs alienador no existia entre nosaltres, Espanya no habitava entre els valencians, ni ganes. Era el temps dels nostres grans escriptors, el temps d’un segle d’or que aconseguí elevar la llengua dels valencians a les més altes quotes de reconeixement nacional i internacional. Una societat aleshores genuïnament valenciana, que conreava la seua llengua fins a la sublimitat de la «valenciana prosa».

Temps era temps, el discurs alienador no existia entre nosaltres, Espanya no habitava entre els valencians, ni ganes. Era el temps dels nostres grans escriptors, el temps d’un segle d’or que aconseguí elevar la llengua dels valencians a les més altes quotes de reconeixement nacional i internacional. Una societat aleshores genuïnament valenciana, que conreava la seua llengua fins a la sublimitat de la «valenciana prosa», i alhora cosmopolita, que així era la València del segle XV, capital efectiva de la confederació de catalans i aragonesos; una societat oberta, tolerant, però no fins al punt d’abaixar-se pantalons, calçotets, bragues i tangues per a alimentar la golafreria de la Meseta castellana. Que la remembrança d’aquells temps ens ajude a començar el redreç, a recuperar la nostra societat, el nostre país. Deia Ausiàs March: «Així con cell qui en lo somni es delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que el temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita»; perquè «aquell passat en mi és lo millor», quan la glòria de València era ofrenada als seus fills valencians, puix que «del temps present» (Borbons, espanyolisme intolerant, senyera embrutida de blau, postració als amos de Madrid) «no em trobe amador».

Ausiàs March mai no fou espanyol, ni ho necessitava ni ningú li tocà la porta per a obligar-lo, a colp de DNI i porra piolín, a fer-lo combregar amb cap ni una «unidad de destino en lo universal» d’ànima inquisitorial, lengua compañera del imperio i enyorança valledeloscaidosesca. Ausiàs March era, ras i curt, valencià, valencià de debò, que ben bé subscriuria, els mots del Dante arreplegats per Àngel Guimerà: «vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres». Guimerà, en aquell discurs d’obertura de l’Ateneu Barcelonès de 1895 esmentà una altra cita del literat toscà, que ve a col·lació per l’ús que de l’idioma propi del país fan eixos polítics de xaranga i pandereta que el destrossen, cada vegada que obren la boca, com eixa que s’apiada del gàngster Eduardo Zaplana en seu de la Generalitat, quan no, per burrera, l’ignoren: «Si l’idioma del país —diu— és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen».

Ausiàs March mai no fou espanyol, ni ho necessitava ni ningú li tocà la porta per a obligar-lo, a colp de DNI i porra piolín, a fer-lo combregar amb cap ni una «unidad de destino en lo universal» d’ànima inquisitorial, lengua compañera del imperio i enyorança valledeloscaidosesca. Ausiàs March era, ras i curt, valencià, valencià de debò, que ben bé subscriuria, els mots del Dante arreplegats per Àngel Guimerà: «vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres».

Quan Ausiàs March escrivia, i abans d’ell el seu pare Pere i el seu oncle Jaume, i contemporani d’ell Jordi de Sant Jordi, i el Joanot Martorell, i més endavant el Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles, Francí de Castellví i tants altres que no esmentaré per no fer el llistat interminable, els país dels valencians era Regne sobirà i respectat. Havia heretat dels seus avantpassats el catalanesc de Jaume I i Ramon Muntaner, que amb deler els valencians convertiren en vehicle de comunicació artística com ho era el toscà a la Península Itàlica en mans de Dante i de Petrarca. Fins i tot del Regne eixiren dos papes, Alfons de Borja (Calixt III) i el nebot Roderic (Alexandre VI), que exportaren el català, la llengua dels valencians, a Roma. Era l’època en què el valencià era admirat i après pels castellans, que fins i tot s’atrevien a escriure’l, com Enrique de Villena, a València estant, que escriví Els dotze treballs d’Hèrcules (1417), que posteriorment traduí ell mateix al castellà.

València era una cort i Regne de lletraferits apassionats. Així que, quan l’imagine, em vénen al cap de seguida el vers de l’Ausiàs que diu «aquell passat en mi és lo millor». Terra de cultura, a València triomfà el joc dels escacs, de tal manera que àdhuc el redefiní per a fer-lo més atractiu i dinàmic. Fou un sogorbí (sogorbí i ben valencià en llengua de valencians), Francesc Vicent, qui tingué la pensada d’escriure el primer tractat sobre aquest joc o deport, el Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, imprès a València en maig de 1495. El llibre, però, finalment, es perdé. Francesc Vicent era de família conversa i, amb la Inquisició espanyola implantada a València, hagué de fugir cames ajudeu-me de la seua pàtria per a no córrer la mateixa sort del metge Lluís Alcanyís. El Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, ja us podeu imaginar què fou d’ell en mans de la Inquisició carpetovetònica, acabà socarrimat, com la Bíblia de Bonifaci Ferrer.

Els escacs tenen com a origen el xaturanga indi, posteriorment reconvertit pels perses en el xatranj, que els àrabs adoptaren i portaren a Europa.

L’origen dels escacs

A València tant atreien els escacs que hi ha qui concebé una disputa poètica en forma de partida, la que enfrontà Francí de Castellví amb Narcís Vinyoles sota l’arbitratge de Bernat de Fenollar cap al 1475. Una partida jugada amb els escacs a la manera valenciana o, el que és el mateix, amb l’aparició de la «dama» o «reina» en lloc de l’«alfers», la peça que tradicionalment acompanyava el rei al joc, amb unes característiques força diferents als moviments que adoptà la «reina» valenciana.

Però, fins a l’aparició de la reina, el joc evolucionà des del primitiu xaturanga indi. Els escacs nasqueren a l’Índia. Compta la llegenda que el joc l’inventà el savi hindú Lahur Sessa, que amb això pretenia curar la depressió del rajà de Taligana, molt afectat per la mort del seu fill en la guerra. Ja aleshores aparegué el tauler de seixanta-quatre quadrats (escacs) i les figures, que representaven un exèrcit en campanya. Val a dir que el terme sànscrit xaturanga equival a exèrcit i la intenció del joc ha estat i és la simulació d’una batalla en què s’enfronten dues estratègies confrontades. Així que, si d’exèrcits va la cosa, cadascuna de les tropes havia de tenir un «rajà» (rei), acompanyat del seu general, visir o primer ministre, el «senapati» o «mantri». Aquesta figura antecessora de la reina i al costat del rei a l’inici de la partida, es movia un quadrat sempre diagonalment. Al costat de «rajà» i «senapati» se situen els dos «gaja» o elefants, movent-se en sentit diagonal fins a dos quadrats; després venen els «axva» o cavalls, la cavalleria, amb el mateix moviment que els cavalls del joc modern, i els «ratha» o carros de combat, que són les torres dels escacs de l’actualitat. Els «padàti» o «batha» eren els soldats que combatien a peu, huit, amb la mateixa mobilitat que un peó del joc modern.


Al segle XI el xatranj està plenament consolidat a la península Ibèrica: era practicat a Alandalús i als regnes cristians septentrionals. Sabem, pel seu testament, que el comte Ermengol I d’Urgell (992-1010) tenia un joc d’escacs, i també en tenia un la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell I de Barcelona (993-1017) i mare de Berenguer Ramon I «el Corbat» (1017-1035).

El xaturanga, sembla ser, nasqué allà pel segle VI i de l’Índia s’expandí a orient i occident. A orient donà lloc al xōghi japonès i al xiàngqí xinès, mentre que a occident primer arribà a Pèrsia, el xatranj, deformació del mot sànscrit que, a través de l’àrab i amb l’article determinat al davant ax-xatranj, evolucionà en castellà a ajedrez. La nomenclatura de les peces canvià en el xatranj, que s’adaptà a la llengua persa i després a l’àrab. Així, el «rajà» esdevingué el «xā», que els àrabs transformaren en «mālik», el rei; el «gaja» es convertí en «pīl», que els àrabs transformaren en «fīl» i d’aquí nasqué l’alfil (literalment, l’elefant); l’«axva» fou anomenat «asb» (cavall), que ha esdevingut el cavall del lloc modern; el «ratha» són els carros de combat perses o «rokh», així també dits en àrab, i per això el nom anglès rook; mentre que els peons són els «piyādeh», en àrab «baydaq». I què passà amb el «senapati» o «mantri»? En persa es convertí en el «fers» (conseller), nom que adoptà l’àrab i que en català passà a dir-se «alfers»

Les peces del xatranj són vermelles (les blanques) i verdes (les negres) i d’aquesta faisó s’estengué per Europa, a través de Bizanci i Alandalús. El xatranj era el joc àulic de la cort dels califes abbàssides de Bagdad, on destacà al segle X l’escaquista Abū Bakr ibn Yahyà as-Sūlī, convertit mercè a la seua habilitat a l’escaquer en nadīm o acompanyant palatí dels califes al-Muktafī (902-908), al-Muqtadir (908-931) i ar-Rādī (934-940). As-Sūlī fou també el primer autor d’un tractat d’escacs, el Kitāb ax-xatranj, amb descripcions d’obertures, mig jocs i finals de partida. Hem de tenir en compte que l’objectiu del xatranj era desproveir de peces a l’adversari: guanya qui deixa l’oponent amb només el seu rei o qui el captura.

Els escacs assoliren la categoria de joc de les classes altes, de divertiment de l’aristocràcia, d’això que el rei Alfons X de Castella i Lleó manàs compilar un llibre titulat Juegos diversos de axedrez, dados y tablas (a la imatge), amb una primera part que descriu el joc de l’axedrez i la descripció de cent tres jugades.

Al segle XI el xatranj està plenament consolidat a la Península Ibèrica: era practicat a Alandalús i als regnes cristians septentrionals. Sabem, pel seu testament, que el comte Ermengol I d’Urgell (992-1010) tenia un joc d’escacs, i també en tenia un la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell I de Barcelona (993-1017) i mare de Berenguer Ramon I «el Corbat» (1017-1035). De bell antuvi, els escacs, joc que necessita del concurs de la intel·ligència, meresqué l’atenció dels poetes. L’erudit jueu andalusí Avraham aven Ezra (1089-1167) dedicà tres poemes en hebreu al xatranj. Tres segles després, els valencians Castellví, Vinyoles i Fenollar feren una cosa semblant emprant la llengua àulica de la valenciana prosa. Els escacs assoliren la categoria de joc de les classes altes, de divertiment de l’aristocràcia, d’això que el rei Alfons X de Castella i Lleó manàs compilar un llibre titulat Juegos diversos de axedrez, dados y tablas, amb una primera part que descriu el joc de l’axedrez i la descripció de cent tres jugades. Cap a l’any 1300 el dominicà piemontès Giaco da Cèsure (Iacobus de Cessolis) escrigué el tractat d’escacs titulat Liber de moribus hominem et officiis nobilium super ludo scacchorum («Llibre dels costums dels homes i dels oficis dels nobles a propòsit del joc dels escacs»), que fou aviat conegut als Països Catalans i traduït al català; en coneixem dues traduccions del segle XIV: De les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre el joc dels escacs i Llibre de bones costums dels hòmens e dels oficis dels nobles. Potser entre els llibres d'escacs (libri ludi scaquorum) esmentats en 1302 pel rei Jaume II (rei valencià de debò, fet i parit a València i que guerrejà a mort contra els castellans), hi fóra el tractat de Giaco da Cèsure. El llibre del dominicà piemontès el posseïa l’abat de Ripoll Ramon de la Farrés, tal com descobrim a l’inventari dels seus béns (Tractatus de ludo scacorum) realitzat quan morí en 1381.

Els Escacs d’amor

Era tal la difusió del joc dels escacs que arribà a influir en els lletraferits del moment. El segle XV, ja ho he dit més amunt, fou el segle d’or de la literatura catalana. A València floriren poetes i narradors que convertiren el valencià en llengua literària de prestigi, admirada al país i més enllà de les fronteres estrictes del Regne i dels Països Catalans. Imagineu-vos: una València sense l’Espanya sodomitzant. El paradís. Com deia Ausiàs March: «el temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita». Quin temps passat aquell! València en valencià —pot entendre’s d’una altra manera— i en el millor valencià del món. La València emprenedora, lleial a la seua pàtria, que bastí la fabulosa Llotja de la Seda, fruit de la prosperitat que assolí el Regne. A tot això, el mestre d’obres que la concebé fou un gironí, Pere Comte. Què us diré? Països Catalans. Encara hi ha qui en dubta?


Els Escacs d’amor (a la imatge) són una disputa poètica entre Francí de Castellví (Març o Mart) i Narcís Vinyoles (Venus) amb l’arbitratge del clergue Bernat Fenollar, el mateix que exercí de secretari del jurat del certamen literari convocat en 1474 pel virrei Lluís Despuig i que donà lloc a Les obres e trobes en llaors de la Verge Maria.

I en aquella València dolça, esplendorosa i ufana, hi hagué qui se li ocorregué introduir la «dama» al joc dels escacs. Atenció! Així, escacs, se li ha dit sempre. Introducció de la «dama», esdevinguda «reina», en una mena de reviscolament del joc cortès heretat de la literatura trobadoresca sobre el tauler. La «dama», doncs, atenyé un poder incommensurable, tot convertint-se en la principal peça per la capacitat de moviments de què fou dotada. I així, amb la «dama», àgil i dinàmica, els valencians jugaven al segle XV, tot prescindint de l’avorrit «alfers» (alferza en castellà). A tres nobles valencians d’aleshores, cap a l’any 1475, se’ls acudí una disputa literària tot prenent el joc com a motiu; així nasqué l’Obra intitulada escacs d’amor, feta per don Francí de Castellví e Narcís Vinyoles e mossèn Fenollar, sots nom de tres planetes, ço és, Març, Venus e Mercuri, per conjunció e influència dels quals fon inventada.

Els Escacs d’amor són una disputa poètica entre Francí de Castellví (Març o Mart) i Narcís Vinyoles (Venus) amb l’arbitratge del clergue Bernat Fenollar, el mateix que exercí de secretari del jurat del certamen literari convocat en 1474 pel virrei Lluís Despuig i que donà lloc a Les obres e trobes en llaors de la Verge Maria. Francí de Castellví i Narcís Vinyoles també participaren en aquell certamen, que, finalment, fou declarat desert, perquè el jurat considerà —vatua!— que només la Verge podia ser guardonada. Així, doncs, el premi, «un tros de drap de vellut negre apte bastant per a un gipó», no se’l quedà ningú. Hi participà la flor i nata de la lírica valenciana del moment, fins i tot el metge Lluís Alcanyís, que tan mala fi tingué quan la Inquisició començà a fer-los la guitza als valencians.

Un convers sogorbí, destacat com a escaquista, escriví el primer tractat dels nous escacs —els de Castellví, Vinyoles i Fenollar— de la història, el Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, que fou acabat d’imprimir a València, a la impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher, el 15 de maig de 1495. L’obra tingué una gran difusió, prova de la popularitat que assolí el joc, i influí en el llibre del també convers castellà Luis Ramírez de Lucena, Repetición de amores et arte de axedrez con CL juegos de partido, imprès a Salamanca en 1497 (a la imatge).

Francí de Castellví, home que ja aleshores apuntava ganes d’escriure en castellà, presentà al certamen un poema en català i un altre en castellà. Bé, bilingüe, però en el bon sentit. Vaja! Mossèn Francí, senyor de Benimuslem, havia servit a la cort del príncep Ferran i —veges!— s’ensenyà el castellà i tenia ganes d’exhibir-lo en justes líriques. València, tan cosmopolita, no feia cara de pomes agres a les llengües estrangeres que es prodigaven pels seus carrers com a conseqüència de l’intens tràfec comercial. Narcís Vinyoles, burgès, home de món i també amb ganes de presumir de plurilingüisme, trià, en canvi, el toscà: dos composicions en català i una tercera en la llengua alabada del Dante i el Petrarca. Aleshores l’anglès, llengua exòtica, no s’estilava.

Després de les Trobes a la Verge, Castellví i Vinyoles una altra vegada enfrontats poèticament, però ara amb l’excusa d’una partida d’escacs, l’única llengua que brillà fou la llur, la catalana. El capellà Bernat Fenollar féu de jutge de la disputa, més aïna performance literària, perquè tots tres lluïssin vèrbola altiva i recargolada. Com el tauler té seixanta-quatre caselles (cases en el català de l’època), aquest serà el nombre d’estrofes de versos decasíl·labs cadascuna. Comença la partida Francí de Castellví (Mart), que juga amb les peces vermelles (les blanques), la seua divisa és Amor, el seu rei representa la raó, la seua reina la voluntat, els seus rocs (les torres) els desigs, els seus cavalls les lloances, els seus orfils (els alfils) els pensaments i els seus peons els serveis. Narcís Vinyoles (Venus) juga amb les peces verdes (les negres), la seua divisa és Glòria, el seu rei s’identifica amb l’honor, la seua reina és la bellesa, els rocs signifiquen la vergonya, els cavalls els desdenys, els orfils dolços esguards i els peons cortesies.

Si a Sogorb hi ha una torre del Botxí (a la imatge), és perquè deien botxí, clar i català, i no verdugo, a l’igual que a Oriola hi ha una torre d’en Vergonyes, encara en peu hui dia, i no pas de Don Vergüenzas. Ah! I a Sogorb, precisament, hi ha un observatori astronòmic situat al Pla d’Arguines, un pla que no un llano, lloc des del qual fou descobert l’asteroide 78071, que el seu descobridor, Rafael Ferrando, batejà amb el nom de Vicent en honor a l’escaquista sogorbí autor del Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent.

«Trobant-se Març ab Venus en un temple,

ensems tenint Mercuri sa presència,

ordí un joc d’escacs ab nou exemple

Atenció!: «ordí un joc d’escacs ab nou exemple», on la voluntat adopta la figura de reina «ab gran potència». Pel que veiem, podria ser que la reina de l’escaquer se li acudís a aquests tres literats? Jo no ho descartaria. La dama o reina la mou Vinyoles per primera vegada en la partida: La dama, a la quarta casa sua, pren lo peó que li havia pres lo seu, en el moviment Dxd5, a la qual segueix la següent cobla o estrofa:

«Perquè el renom de bellea rellua,

veent que·l servei gustava cortesies,

ab gran rigor ixqué de casa sua

per castigar tan folles fantasies.

E, no curant de moltes lloçanies,

mirant-se entorn, com fa [en] lo camp la grua,

matà·l peó que feia valenties.

Lo qui emprèn mirar Déu ans que·n prenga,

perquè la fi del que fa no·l reprenga

La partida acaba amb «mat de dama», la de Castellví, «en casa de l’altra dama», o sia, a la posició d’inici de la dama de Vinyoles:

«Lo príncep Març, que nostre cor inflama,

per triomfar de tan alta conquesta,

pres la honor, que sobre tota res clama,

oferint-la al bon valer molt presta;

lo qual, pujant en lo gran que li presta

la bella flor ab amorosa flama,

lo fruit d’Amor sacrifica ab gran festa.

En lluna stà lo punt d’aquell eclipsi

e, qui l’entén, entén l’apocalipsi

I fins ací la justa poètica amb els escacs com a motiu. El «nou exemple» d’escacs, amb la dama o reina amb la capacitat de moviments que la caracteritza en el joc modern, i també de l’alfil, que no és fins ara que pot moure’s més de dues caselles en diagonal, es popularitzà a tot el Regne. També s’inventà l’enroc. Qui provava les noves normes, abandonava l’ensopit xatranj. Així nasqueren els escacs tal com els concebem hui, els escacs moderns, forma de jugar que aviat traspassaria les fronteres del Regne.

Francesc Vicent fugí a Itàlia, on havien anat a parar altres conversos perseguits, i visqué d’allò que sabia fer millor que ningú, jugar als escacs. Fou aixoplugat per Lucrècia Borja (a la imatge), valenciana de pare (filla del papa Alexandre VI), a la cort del duc de Ferrara. El tercer marit de Lucrècia fou Alfons I d’Este, duc de Ferrara i Mòdena. Francesc Vicent es convertí en el preceptor d’escacs de la duquessa.

Francesc Vicent, escaquista sogorbí

València, el seu Regne, era terra de literats, jo ho hem vist, d’hàbils espadatxins (qui ho diria ara!) i dels primers mestres d’escacs. Un convers sogorbí, destacat com a escaquista, escriví el primer tractat dels nous escacs —els de Castellví, Vinyoles i Fenollar— de la història, el Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, que fou acabat d’imprimir a València, a la impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher, el 15 de maig de 1495. L’obra tingué una gran difusió, prova de la popularitat que assolí el joc, i influí en el llibre del també convers castellà Luis Ramírez de Lucena, Repetición de amores et arte de axedrez con CL juegos de partido, imprès a Salamanca en 1497, tractat que ha tingut la sort de conservar-se, puix que de l’incunable de Francesc Vicent, en l’actualitat, no ha restat cap exemplar. El darrer del qual tenim notícia, que era a la biblioteca del monestir de Montserrat, es perdé quan la invasió napoleònica de principis del segle XIX.

Francesc Vicent, ofegat per la Inquisició espanyola que s’havia establert al territori valencià, optà per l’exili i així no córrer la mateixa sort que altres descendents de conversos de jueu, empaitats fins a extrems que temien per la seua vida. Hi ha qui no pogué —o no volgué— fugir-ne i ho pagà car: Lluís Alcanyís, per exemple, qui, recordem-ho, fou cremat viu en un acte de fe, acusat de «delictes» que mai no es provà que cometés. Francesc Vicent fugí a Itàlia, on havien anat a parar altres conversos perseguits, i visqué d’allò que sabia fer millor que ningú, jugar als escacs. Fou aixoplugat per Lucrècia Borja, valenciana de pare (filla del papa Alexandre VI), a la cort del duc de Ferrara. El tercer marit de Lucrècia fou Alfons I d’Este, duc de Ferrara i Mòdena. Francesc Vicent es convertí en el preceptor d’escacs de la duquessa i ací perdem el rastre de l’escaquista sogorbí. La seua obra, ben coneguda, fou utilitzada pel també convers exiliat a Itàlia, aquest portuguès, Pedro Damião, en el seu Libro da imparare giocare a scachi, editat a Roma en 1512. Tant l’obra de Ramírez de Lucena com la de Damião beuen del text català de Francesc Vicent. Ep! De Sogorb i en català. A l’època era el que hi havia, que la castellanització lingüística de les terres de l’Alt Palància és cosa dels temps posteriors. Paga la pena recordar-ho. Si a Sogorb hi ha una torre del Botxí, és perquè deien botxí, clar i català, i no verdugo, a l’igual que a Oriola hi ha una torre d’en Vergonyes, encara en peu hui dia, i no pas de Don Vergüenzas. Ah! I a Sogorb, precisament, hi ha un observatori astronòmic situat al Pla d’Arguines, un pla que no un llano, lloc des del qual fou descobert l’asteroide 78071, que el seu descobridor, Rafael Ferrando, batejà amb el nom de Vicent en honor a l’escaquista sogorbí autor del Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent. Si mireu al cel, sapigueu que entre Mart i Júpiter circula un objecte de nom tant valencià com Vicent i no pel sant, sinó per un mestre dels escacs natural de Sogorb.

Reina de pàtria valenciana

Ja veieu, la reina dels escacs nasqué a València. Que coses que té la vida! La dels escacs sí, valenciana, però dels Borbó ni una, ni falta que fa. Hi ha, però, qui espanyolíssim ell —quina murga que donen— vol imaginar eixa reina d’escacs de nom Isabel i d’àlies «la Catòlica». No és broma. Collons amb l’ofrendar nuevas glorias a Espanya! La Generalitat Valenciana, en el 2004 (anys de pesta PePera), publicà un libel titulat La reina Isabel la Católica, su reflejo en la dama poderosa de Valencia, cuna de ajedrez moderno y origen del juego de damas, treball signat primerament per l’estudiós neerlandès dels escacs Govert Westerveld, que de llengua del país res de res, i que comptà amb la col·laboració interessada del periodista José Antonio Garzón Roger, un altre que de llengua del país res de res, home de rància ànima espanyola que s’empescà això de reina dels escacs i Isabel la Catòlica. Feia falta? Doncs no. Ara bé: el tio li ha tret partit al rotllet, que a partir d’això, la reina, la dels escacs, la nostra, doncs la fan espanyola, com la truita, i els del PP que es pixen de gust fins a l’eretisme pel descobriment. Eixa és l’Espanya resident a València que es connecta cada 24 de desembre amb el discurset del tio «a por ellos, oé». Xe, quedeu-vos amb la Leti, o amb la Sofia, que ja en teniu prou, i deixeu la reina dels escacs tranquil·la! Que jo sàpiga i he ben llegit el poema, els Escacs d’amor no esmenten per a res a tan cèlebre, per la seua pietosa malíssima llet, senyora reina castellana. L’infant Ferran, l’hereu de Joan II, es casà amb la infanta Isabel de Castella el 19 d’octubre de 1469, però fins a 1479 el marit d'Isabel no assolí la corona del seu pare. Així que, en 1475, any més any menys, la tal Isabel per als valencians no era reina de res. I encara menys, el pobre de Francesc Vicent, anava a recordar-se en el seu llibre d’escacs de la responsable de la Inquisició que perseguia als que eren com ell i l’obligava a abandonar la seua terra per sempre.

En fi, així són els espanyols, que ni la reina dels escacs permeten que siga genuïna valenciana, la volen castellana, reina de Castella. Bramaran, però no convenceran. Vaja! Als d’À Punt sembla que sí, que tragueren el reietó per la tele. La partida, ara mateix, està com està, que hi farem!, però això no vol dir que hàgem d’acceptar que les coses sempre siguen així. Tinguem ben en compte «aquell passat» —parafrasege March— que en nosaltres els valencians «és lo millor», i mirem el futur amb l’optimisme de qui sap que reeixirà, mentre superem aquest aspre present, de —com diria Estellés— «la llarga nit del teu poble».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat