Els privilegis del sud: encetes el dia i t’hi trobes una primavera en desembre. De camí cap a Sueca. Els vorals de la carretera, a banda i banda, els arrossars. L’orgull dels baladres de l’autovia. Els tarongers custodien les sendes de la nitidesa. Transitem el món, i el percebem invisible. El contemplem distrets, i complaguts de la nostra petita, patètica, arrogant, ridícula història. Al matí, estels blancs s’encarrellen sobre l’atzur. A la Ribera Baixa, cada dia, les gavines de la marjal s’hi aventuren. Els estornells xisclen forassenyats. Quina manera de colpir la mirada amb les filigranes que arrangen sobre el cel. S’hi posen sobre els fils de la llum, semblen migrades notes musicals sobre pentagrames encimbellats. Pel barranc del Tramusser, llisca l’aigua amb espurnes d’argent, un cucut rondina entre els terbolins de l’aire. Hi albires alguns vianants esparsos. Entre els canyars alenes la cadència d’una brisaina que t’amanyaga la pell. Una olivera aguanta l’embranzida de l’hivern.
Envers la Canal de Navarrès. Illes a les serralades. El cabal de l’embassament d’Escalona, dansa de tremolins resplendents. El llambreig del blau clareja el capvespre. Voldries mirar el buit per sempre. Treure’t de soca-rel tot el fred que et glaça a dins, botxí del cor.
Molt sovint, ens sentim emparats, confiem, pensem, que formem part del grup, dels amics. Tot seguit hem de posar peus a terra. De sobte ens foragiten, i ens ho fan saber d’una manera indirecta, amb un codi massa embullat. Qui malparla de nosaltres? Qui embruta la volada que somiem? Qui emmetzina les passeres que tracem sota les sabates?
Mires les solituds que deambulen pels carrers, sota la llum de faroles que fan de les ciutats espais massa inhòspits. La vida. De vegades estranya i destrellatada, i d’altres…, d’altres, com si no passara. T’adones que no saps res. La gent que t’envolta no et diu mai allò que podria ajudar-te. Potser, el drama interior ens incapacita per a l’empatia. Tots ens inventem una teràpia particular per vèncer el dolor, ens la creem a la nostra mesura.
La pena és com el foc, et corseca d’una manera desaforada i bàrbara. No és un miratge l’ombra que t’abrusa l’ànima. Ni la polseguera encesa del record. Hi ha una mena de tristesa que no pots suportar: la que s’allunya de la melangia que apaivaga el desconhort.
Les vesprades del diumenge són el cau de la serenitat. La brisa que les belluga és una mar dolça d’interior. Tot i la mirada malenconiosa dels gats de les teulades. Una corprenedora calidesa mena el jorn cap al vespre, el poble comença a esbandir l’aroma de la llenya, ja s’intueix la nit. Ara, l’obagor davalla sobre l’avinguda.
