El dia que em contaren la història de la Delicà de Gandia

De menut, havia sentit en algunes ocasions aquella frase de: “Eres més delicat que la Delicà de Gandia que li caigué una floreta de gesmil al cap i la matà”, però mai se'm va ocórrer preguntar més enllà del breu comentari. Va ser al seminari franciscà de Benissa i un dia difícil d’oblidar per la copiosíssima nevada que caigué i que a causa d'un accident fortuït, el frare llec Humilde, inventor, saurí, postulant i no sé quantes coses més, home savi i més humil encara que el significat del seu nom, ens contà la història de la Delicà de Gandia.

Recorde que era dissabte de vesprada i que a causa del mal temps no havíem pogut eixir als patis. Aquell dia, un 12 de febrer de l’any 1956, va ser l’any de la ruïna de l’agricultura valenciana, un fred siberià atenallà la major part d’Europa; al nostre país fou una vertadera apocalipsi glacial, els termòmetres a Benissa marcaren -7 graus, la ciutat d’Alacant a vora mar marcà -4 graus i des del convent franciscà de Terol ens comunicaren que havien arribat a -19 graus. Tot el país estigué per davall de 0.

La neu a Benissa queia espessa i ratxada. Tots els col·legials seràfics ens trobàvem en el saló de jocs, uns a les finestres observant la colossal nevada que estava caent, altres, dedicats a la lectura d’aquells relats il·lustrats de la vida dels sants o Vidas Ejemplares, la resta, jugaven al parxís, al palé, al tute, al bac o al ping-pong que estava molt sol·licitat; jo em trobava en el grup d’aquells meravellats que contemplàvem l’imponent ventisca, de sobte, sobre el repeu de la finestra, una merleta, intentà posar-se per refugiar-se de la neu però no ho aconseguí, un colp de vent la va traure d’allí i es precipità al terra. La reacció dels que contemplàvem l’escena va ser instintiva i de seguida, enfilàrem l’escala cap avall baixant els escalons de quatre en quatre per anar a socórrer la desgraciada au.

Fra Humilde pegà darrere nosaltres, ell era l’únic que podia obrir la porta. Vaig ser el primer que va arribar al carrer, hi havia un pam i mig de neu i cobria tot el sol; allí, davant de mi, en mig del carrer, estava la infortunada merla tremolant d’hipotèrmia, contrastant la seua negror amb la blancor de la neu; la pobra merleta que s’adonà que un humà anava darrere d'ella, Déu sap amb quines intencions, intentà fugir de mi batent les ales, però no aconseguí elevar el vol, estava massa gelada; l’agarrí amb tota la delicadesa del món i me la posí davall del jersei a la calor del meu pit, en eixe moment vaig sentir un colp sec sobre mi, una gleva de neu que es desprengué del repeu de la teulada em caigué, a mitges, sobre el cap i el muscle dret, va ser un moment de sorpresa primer i de rialles de tots els presents a continuació, incloent fra Humilde, que damunt exclamà allò de: "T’ha passat com a la Delicà de Gandia, Savallet", "A mi, m’agradaria escoltar eixa història", li contestí. "Entrem i anem a la cuina que el germà cuiner ens done el que cal per a la merleta", afegí el fraret. Cap a la cuina anàrem i en un tres i no res amb una caixa de galetes buida, el manyós fraret muntà una improvisada gàbia. Li posàrem aigua en una tassa, trossets de cansalada i de pa, unes fulles d’enciam i la deixàrem tranquil·la perquè per ella mateixa es recobrara. A continuació vam seure i fra Humilde començà a contar-nos la fascinant història de la desafortunada xica, que ací, per falta d’espai em veig obligat a posar únicament el preàmbul. El relat complet serà publicat més endavant i formarà part d’un musical dedicat a la seua memòria: “Pietat Cardona Llabrés, la Delicà de Gandia”,

La xica va nàixer a Gandia i era filla única del matrimoni format pel comerciant d’Oliva Pere Cardona Llidó i la mallorquina de Llucmajor Catalina Llabrés Coll, que s’havien establit a Gandia on regentaven un depòsit de compravenda i exportació de garrofes, ametles i pansa, així com al conreu dels cucs de la seda. La bona situació econòmica dels pares de Pietat, els permeté donar-li una acuradíssima educació proveint-la de molt bons mestres. Podem dir que Pietat aconseguí una cultura envejable en aquell temps on la gran majoria de dones eren analfabetes. Per iniciativa pròpia, donat el seu caràcter inquiet, alegre i bondadós, adonant-se d’una greu carència a la ciutat, un bon dia anà a demanar permís a l’abat de la Col·legiata per a muntar una escoleta de pàrvuls al seu càrrec on pogueren quedar-se totes aquelles criatures de condició humil que deambulaven per la ciutat mentre els seus pares havien d'eixir a treballar per mantenir l’economia de la casa. L’abat reuní les autoritats de la ciutat per exposar-los l’oferiment de la jove Pietat Cardona, de la qual tenia en molt alta consideració: de respectable família complidora dels preceptes cristians i benefactora de les necessitats de l’església; notícia que els sorprengué per inusual, però després dels comentaris pertinents acordaren convocar la demandant la setmana següent per a valorar els seus coneixements en ciències, lletres i doctrina cristiana. He de dir que arribat el dia de la valoració o examen, la jove Pietat deixà bocabadats tots els presents responent amb saviesa i pulcritud totes les preguntes que li feren. Aprovat, diríem cum laude, el seu examen, les autoritats decidiren per unanimitat que podria obrir la seua escoleta des de ja, en l’ermita de Loreto, al cap i la fi era un bé social que llavors mancava.

En totes les esglésies de la ciutat es donà la notícia a fi que els pares interessats pogueren inscriure de forma gratuïta les seues criatures en la nova escoleta de l’ermita de Loreto, també es posaren avisos en els llocs habituals; l’algutzir estigué una setmana incloent la bona nova en els seus bàndols. Ben prompte la jove Pietat es guanyà l’estima dels seus alumnes i de tota la ciutat. La jove Cardona demostrà estar ben qualificada per a la docència i tothom, autoritats, eclesiàstics, pares i alumnes estaven ben satisfets dels excel·lents resultats. L’inici del curs fou a primers de setembre de 1800.

Aquell any no va haver-hi fira a Gandia. Es cancel·là per por a una epidèmia de febra groga que s’havia declarat a Cadis i estava sent molt virulenta i amb gran nombre de pèrdues de vides humanes. Eixe mateix any ja s’havia declarat una altra epidèmia de pesta africana a la ciutat de Gibraltar, l’avís el donà el cònsol de la República Francesa a Alacant, François Beraud, per mediació d’un ofici al subdelegat de marina de la ciutat i dies després ho afirmava amb un edicte el capità general del regne.

Els pàrvuls de l’escoleta de Pietat, tan sols quatre mesos després del seu inici, ja donaren en la Col·legiata el seu primer concertet compost de diverses nadaletes populars i dos cançonetes de bressol, creació, lletra i música de la jove mestreta i, com a colofó, una cançoneta de versos monosil·làbics sobre animalets, que tingué molt d’èxit. Els alumnes més avantatjats havien confeccionat una auca que penjaren al panel de notícies de la Col·legiata, cosa que fou molt comentada; després d’açò, moltes mares i àvies s’ensenyaren les dolcetes cançonetes de bressol per a cantar-les als seus infants. L’acte va tindre molt gran ressò a nivell de tots els estaments de la ciutat.

També ens contà fra Humilde que quan la jove arribà a l’edat de contraure matrimoni lluità contra els interessos paternals que li oferien casar-la amb rics pretendents, ja que ella estava enamorada des de ben joveneta de Jean Bocquet, un jove francés, amic i company d’estudis dels fills dels Vallier, que venia a estiuejar i a aprendre l’espanyol a casa d’aquells rics comerciants i nobles francesos establits a Gandia des de feia dècades.

Continuarà...

LA DELICÀ DE GANDIA

(Romanç)

Pietat, Pietat
Cardona Llabrés.
Dolçor i encant,
goig del teu carrer.

L’ullet dels teus pares,
pobila per dret,
moltes fanecades
i molts pretendents.

I a tots rebutjaves
amb gràcia i rient
que tu sospiraves
per Jean, el francés.

Pietat, Pietat...

Poc durà la joia,
poc durà el festeig
que el poble es revolta
i es fa guerriller.

Perdent la batalla,
fugí el francés
i en una emboscada
morí el brigadier.

(Tornada)

Pietat, Pietat
Cardona Llabrés,
caigué el teu encant,
morí el teu deler.

De dol el posares,
ningú el reconeix,
canviares d’imatge,
de forma de ser.

De casa a l’església
i sempre fosquet,
a missa primera
que hi ha poca gent.

A Déu suplicaves
de forma insistent
que fera un miracle
i et duguera amb ell.

I eixint de l’església
un dos de febrer
un gesmil de pedra
al cap el caigué.

Pietat, Pietat...

Gandia et recorda
donant-li a un carrer
el teu nom que sona
un poc diferent.

Ningú se’n recorda
del nom vertader,
-coses de la història
que mai s’escrigué-.

Pietat, Pietat...

Crec que és el meu deure
contar el que sé.
La font on vaig beure
fou un sant fraret,

“Delicà” per sempre
que sona molt bé
que el teu nom me’l quede
per a mi només.

(Tornada)
Pietat, Pietat... 

 

Autor: Vicent Savall Vidal

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat