10 poemes contemporanis

Fa només uns dies que a la bústia de casa em vaig trobar un gruixut sobre. En obrir-lo, vaig pensar que enguany els reis s’havien avançat. I és que l’escriptor i amic Manel Alonso ha volgut obsequiar-me amb el CD 10 poemes contemporanis. Un treball del castellonenc Artur Àlvarez, un dels fundadors del grup vilafranquí de cançó popular Adesiara i que des del 2007 treballa en solitari com a cantautor. Des d’aleshores ençà no ha parat d’oferir-nos treballs: Castelló, triangulada plana (2007), Pols del meu camí (2008), Paisatges (2010), Hores baixes (2011), A recer de la mar (2012), Entre versos i pinzells (2014), 10 anys de versos i cançons (2014), A ritme de blues (2015), Tribut (2017), Bagatge (2017).

Ara, aquest cantautor ha volgut anar una mica més enllà, tot i aconseguint convèncer deu dels nostres millors poetes i poetesses perquè li escrigueren un poema inèdit. Poetes com Manel Alonso, Alba Fluixà, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Gràcia Jiménez, Susanna Lliberós, Àngels Moreno, Vicent Penya, Francesc Mompó i Josep Porcar, I sí, efectivament, 10 poemes inèdits als quals, amb la col·laboració de Carlos Álvarez, ha posat música i tots plegats ha editat en l’esmentat CD. I tot gràcies a un bon grapat de mecenes que han col·laborat en una campanya de Verkami. El resultat és, com ell mateixa ens diu, “una mena de performance entre vers, pentagrama, paraula, musica i cant”. Un mural interdisciplinari on reflectir temàtiques tan diverses com l’amor i el desamor, l’horror del racisme i la intolerància, els més íntims records, l’afirmació de la nostra identitat com a poble, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres paisatges... barrejats amb diferents estils musicals que van des dels sons electrònics als més tradicionals.

Escoltant aquestes cançons, aquest “mural interdisciplinari”, hom hi troba un fil conductor que les lliga a totes elles. Deu poemes que sintetitzen, al meu parer, el tarannà del país dels valencians. Una terra “resseca a colps de ponent,/trista pel fill ingrat” i “que ens porta i porta/ oberta flor de sal a la ferida”. Un poble perplex (Josep V. Marqués dixit ) que no acaba d’eixir de la foscor, d’aquest “buit profund/que fa que a la nit/s’obra el clot /del desconsol”. I que malgrat que ha estat sembrat amb la llavor de la sal, segueix sent un poble solidari, un poble que acull aquells que “supliquen amb els braços/sobre el filferro aquest, filferros com espines, tallant tota esperança”. Sí, perquè tot i que fa segles que intenten, amb una obsessió malaltissa, que “se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”, continuem sent un poble que “al ventre la semença encola” i que té “set, una set terrible [...] un desig immens d’aigua fresca, cristal·lina/, que vinga a apaigavar amb urgència/la cremor que t’ha convertit en panses els mots” . I bastim xarxes de complicitat, perquè “el nostre poble,/fidel, sofert i noble,/ s’aferra per perviure”. Potser passen anys, fins i tot dècades, però temps al temps, indefugiblement “el cel marca el ritme/ que impregna la terra” i estem decidits a capgirar aquest pecat original que arrosseguem, perquè volem “un futur lliure/que hem començat a escriure”. Poble, “busca el somni adequat/a la mida dels dos”, i decididament “pren el timó/, que la barca t’entregarà el llac” .

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat