El 31 de desembre, Cap d’Any, marca una fita dintre de les angoixoses –al meu minso entendre– festes de Nadal, que de festa culinària muten a una mena de venjança casolana que ens condemna a menjar sobres al llarg dels dies següents, transvestides en mandonguilles, rossejats, canelons… hi ha que vore la imaginació que cal posar per aconseguir allò de, a poc a poc, buidar les neveres.
El Cap d’Any posa una mena de punt i a part a les festes tot encarant les vespres de reis que ja són una altra cosa: una mena de treva als excessos de taula i mantell, on els menuts de les cases van ocupant el protagonisme, malgrat que any rera d’any va quedant més desllavassada aquesta festa de Reis, a espentes d’altres tradicions que venint de fora en trineu –ací cal tindre força imaginació per vore com s’ho apanyen entre el secà i l’asfalt atés que la neu ens queda prou lluny– van ocupant l’espai tradicional de la nit de Reis, a hores d’ara dependent de les cavalcades que, en alguns pobles, es mouen en un terreny un tant esvarós i decadent en la mesura que van perdent llustre.
Sembla que açò forma part de la “globalització” imposada on estem immersos i amb poca capacitat de resposta a un calendari comercial que imposen “els mercats” en la seua deriva d’allargar a la seua conveniència els dies de venda i consum al llarg de les festes.
Això del Cap d’Any ja no és tan ortodox com el Nadal, i ací cadascú s’ho munta al seu aire: en casa, de viatge, de “festorro” amb soparot i “bailoteo”… en pla casolà o de “tiros largos” i que continue la festa. Personalment ja fa anys que a casa optem per pujar al nostre refugi de la Calderona i fer el trànsit a l’any nou a la vora del foc i el més tranquil·lament possible en companyia de les raboses, porcs senglars, perdius, mussols… com a veïns que comparteixen la natura. Com vos deia cadascú s’ho munta com vol i em subleva que també ens vulguen programar com hem de celebrar les festes. I per això també.
Les teles, les públiques i les privades, mantenen una certa tradició de preparar programes d’entreteniment “ad hoc” per a eixa nit, per als milions de televidents que fan “la festa” a casa i això es converteix també en una mena de “competició” per vore quin canal ha estat el “guanyador” en audiència, en funció de quines campanes, quin rellotge, quin vestit… ha estat el guanyador de la nit, tot açò més o manco adobat amb el magre o enllardat sagí pressupostari destinat a l’event, encara que de vegades pot més el talent i saber fer dels professionals –afortunadament– que tots els adobs.
I heus que al País Valencià teníem un altre envit afegit: com s’ho muntarien a la afortunadament recuperada televisió valenciana després del seu imposat silenciament? Una tele, À punt, que amb els seus minsos recursos va obrint-se un camí més que digne i veritablement important pel que fa al rescabalament de l’ús social de la llengua. Arribats ací us he de dir que amb un espectacle muntat sense grans pretensions i amb “gent de casa”, la nit em resultà ben agradable i la festa ben propera sota la conducció de la nostra sempre somrient Carolina Ferré i un Eugeni Alemany ben viu i enginyós a les distàncies curtes, on sempre sorprèn amb un llenguatge ben popular i proper.
L’Harbour Bridge de Sydney? La Puerta del Sol? No sé a vosaltres però…això a mi m’agafa de ben lluny i vaig entrar ben de gust a l’any nou en companyia de la nostra À punt, al caliu del foc al meu refugi de la Calderona.
Salut i bon any per a totes i tots i… un vítol per la renovada televisió valenciana.
