He estudiat amb detall els taulells de la cuina del pis de València. Són encara color cru i dibuixen entre ells flors de sis pètals color roig fort. A conjunt, la bosseta de pa amb el nom brodat de ma uela, dos torcamans i un drapet de punt de ganxo. La resta de complements han avançat al mateix ritme, el foguer i el forn són encara de gas i la “vajilla” , sempre ben neta, ha assolit un color groguenc. A la repissa de la prestatgeria que segurament ma uelo haurà fixat amb Loctite, hi ha un morter groc i verd on es fa el millor allioli del món. Els armaris dibuixen una senefa del vermell fort ja mencionat i a la despensa, una cortina de quadrets cosida en una vesprada de telenovel·la, guarda la beguda i el menjar del dinar. L’única modificació recent, a banda dels electrodomèstics que no han arresistit, ha segut el rellotge. El de ceràmica amb motius florals en blau ha segut substituït per un de platejat, molt més modern, amb els números més grans i molt menys sorollós. A pesar del rellotge, el temps en esta cuina no entendrà mai de presses de la “modernor”. Perquè en este pis de València, on el disseny d’interiors s’ha aturat als 80, la vida avança a moments. Els que guarden els taulells color crema, els que haurien de ser eterns.
