Només per la gràcia del «Generalísimo» i «Caudillo de España», que instaurà i no restaurà, s’entén el «borboneo», paraula que encunyà l’expresident espanyol Adolfo Suárez, practicat per la política llepaculaire del Regne —inventat per Franco— d’Espanya. Ara bé: la Pragmàtica Sanció de 1776, la llei de lleis que regeix la dinastia borbònica, bé que la respectà Franco a l’hora de triar un successor i deixar-ho tot lligat i ben lligat. Trià el Juanca «el Campechano», àlies «el Pelele», i ací pau i allà glòria, de moment. Amb «el Pelele» s’acomplia la punyetera Pragmàtica, que al tio el casaren amb qui tocava, una filla de rei, i copulà com un dimoni amb la «partenaire» fins que li arribà el fill mascle desitjat, que després, com és ben sabut, bon vent i barca nova. Des de 1968 el regi matrimoni no comparteix tàlem. Franco morí de vell, al llit, «el Pelele» el succeí i dècades després la Pragmàtica que calia respectar s’incomplí. I ara què? Doncs mireu, el Felipito no hauria de ser rei, i no només per la seua incapacitat manifesta, diga el que diga el llepó que ara presideix la Generalitat. Fins i tot, en teoria, cabria la possibilitat que altres branques col·laterals dels Borbons reivindicassen els seus drets de sang, puix que la Pragmàtica Sanció de 1776 —atenció— mai no ha estat derogada.
Divendres 18 de gener: bacanal de borboneig, amb el Felipito en persona a la «Comunitat» del Levante feliz. Primer al matí, a València, a la Generalitat, on l’ensabonaren fins a l’avorriment —colla de cortesans de tres al quart!— i arreplegà el premi amb nom de pestilent blaver. L’any passat li l’atorgaren als repulsius espanyolistes de Sociedad Civil Catalana, enguany al no menys impresentable paio de l’a por ellos, oé. I a la vesprada, al Borbó, el portaren a Alacant, a l’ADDA, l’auditori que serveix per a saraus diversos de la politiqueria del règim. Aquelarre borbònic oficiat per la CEV o xiringuito d’empresaris menfotistes autòctons que —vegeu!— sembla que els la posa dura ofrendar nuevas glorias a España, glòries i sobretot diners, molts diners que se’n van a la Meseta i no tornen. Ah! I el web del CEV, si feu un colp d’ull, únicament en castellà. El valencià —ja veieu— els importa un rave al Salvador Navarro i als boys & girls de gomines, corbates i pijerío desbocat de la CEV. Al sàbat espanyolista del matí no hi mancà la Mónica, la rescatapersonas de la o tancada, tampoc el Ribó; al de la vesprada, en canvi, no podia faltar el senyoret Morera, a qui li encanta fer d’estaquirot ben empaquetat. Ell, lacai de l’Oltríssima, ja té prou amb presumir de galons autonòmics, i pagadíssim. Veges, s’ha tret una foto amb el rei! Així que, apa!, a fer-li el rendibú al Borbó s’ha dit o, el que és el mateix, «pas a la regió que avança en marxa triomfal», en histriònica marxa, ben collada, a besar-li el cul a l’amo.
Però mireu, hui us explicaré que a l’amo, el Felipito, el que va de «Preparao» pel món, per molt que li faça la rosca el Ximo el morellà i resta de polítics i empresaris chichanabistas que pul·lulen per aquesta terra, no li pertoca la corona que porta. Ep! No ho dic debades. Des de Carles III, el de Borbó que no l’Habsburg que jurà els Furs valencians, la branca espanyola dels Borbó es regeix per una Pragmàtica Sanció d’obligat compliment, mai no derogada, que determina amb qui s’han de casar els seus membres. No complir-la significa perdre tots els drets a la successió. Voleu monarquia Ximo, Morera, Ribó i senyora de les o tancades? Doncs que siga amb tots els ets i els uts. La monarquia és una institució anacrònica, generadora de privilegis i no democràtica (vaja, és d’una lògica indiscutible), que se sustenta, als estats europeus que encara la conserven, pel poder de la tradició, com és el cas del Regne Unit. L’espanyola, però, se l’empatollà Franco després de la guerra i trencà amb la tradició anterior; així com també el franquisme s’empescà això de «Regne d’Espanya», nom oficial de l’estat espanyol hui, inèdit fins que «el Caudillo» o algun cap pensant a sou dels feixistes se’l tragué del barret. De fet el dictador, a qui havia de succeir-lo, el nomenà príncep d’Espanya, títol que mai no havia existit, i no príncep d’Astúries (títol de l’hereu a la corona de Castella que feien servir els Borbons fins a Alfons XIII) i menys encara se li acudí rescatar de l’oblit els títols de príncep de Girona i duc de Montblanc, el dels hereus a la corona dels catalans, valencians inclosos. Però, vaja!, dit això, suposem que —tot i la evidència de manca de legitimitat— la monarquia del Juanca «el Campechano» i el seu successor Felipito «el Preparao a por ellos, oé» té la «legitimitat històrica» que la Constitució postfranquista dels espanyols (article 57.1) li atorga.
La Pragmàtica de 1776
D’antuvi, val a dir que tot començà amb el Felip V, aquell galifardeu francès de tan funest record per a valencians i resta dels Països Catalans. Ostres! Al que hi ha ara li diuen Felip VI i no debades. I el tio, el d’ara, té ganes —punyetes!— d’emular l’ancestre. I no ho oblidem: a Felip V (V, el cinc, de Castella) mai no el reconegueren els valencians (hagués estat el IV) com a rei; ni els valencians ni els catalans estrictes ni els catalans de les Illes. Aquest Felip V de Castella, o sia, d’Espanya, promulgà el 10 de maig de 1713 la Llei sàlica, la qual impedia a les dones accedir a la corona, tot i que, en cas d’absència d’hereu masculí, les línies femenines eren acceptades com a transmissores de drets. La dona discriminada, efectivament, com continua sent-ho en la «sacrosanta» Constitució monàrquica ara imperant de socialistos, PePeros, neofalangistes color taronja i fauna neofranquista de diversitat de pelatge. Aquest reglament successori instaurat pel primer Borbó de les Espanyes fou acatat i respectat pels seus successors fins al regnat de Ferran VII, que el modificà en 1830 amb el propòsit de fer reina la seua filla Isabel. Això fou l’origen del conflicte carlí, tres guerres ni més ni menys, que sotragà el segle XIX de l’Espanya estricta i de l’assimilada (Països Catalans i Euskal Herria). Ferran VII, però, es mostrà extremadament caut a respectar la Pragmàtica Sanció que el seu avi Carles III promulgà el 23 de març de 1776. Aquesta llei, esdevinguda llei dinàstica per excel·lència dels Borbons, afectava totes les classes socials i pretenia evitar els matrimonis entre no iguals. La Pragmàtica de 1776, doncs, prohibia expressament a reis i infants (fills de rei) contraure matrimoni amb persones de condició inferior. Ras i curt, que si ets infant —o infanta— «d’Espanya» només pots casar-te amb filla o fill de rei. Si no ho fas, restes automàticament exclòs de la successió i a més a més perds la condició d’infant. La Pragmàtica de 1776 fou modificada parcialment el 1783, 1787, 1788, 1790, 1792, 1793, 1798 i, definitivament per la Reial Cèdula d’1 de juny de 1803, que la mantingué vigent per a tot fill de veí fins a la promulgació del Codi Civil de 1888. Atenció!: no vigent per al ciutadà corrent, el de sang vermella, que sí per al de sang blava, la reialesa i grandeses d’Espanya. Precisament, la Constitució de 1876, la de la primera Restauració borbònica, acatà explícitament la Pragmàtica de 1776 en el seu article 56. Recordem que era la Constitució vigent fins a la proclamació de la II República, dissenyada pel polític conservador Cánovas del Castillo, aquell que digué això de «son españoles los que no pueden ser otra cosa». La Pragmàtica de 1776, doncs, plenament constitucional; era la llei de lleis borbònica, respectada per totes les branques —isabelines i carlines— borbòniques. Tot aquell que l’ha infringida ha perdut ell —o ella— els drets a la corona i la condició de príncep o infant per a si per a tots els seus descendents.
Per què creieu que Joan Carles àlies «el Pelele» (així era dit per l’oposició franquista) fou mullerat amb Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg? Ep!: Aquest és el veritable —i llarguíssim— cognom de la Sofia, que allò de «de Grècia» és un apòcrif a l’espanyola, com la truita, escampat pels cortesans cursis i borbonejants. Sofia era una noia, quan la casaren, que reunia els requisits per a maridar-la amb qui es presumia havia de rebre l’herència dels Borbons hispànics en una segona Restauració borbònica. Era filla de rei, no? Amb això prou! Penseu que l’avi de la Sofia era danès, convertit en rei de Grècia per ser vós qui sou, és a dir, d’una família amb molt de pedigree (sang blava a borbotons); i el pare era el rei Pau. D’això, aquesta alcurnia, que el Jaime Peñafiel, el periodista de paper couché especialista en els nyic-i-nyacs del Juanca i família, diga d’ella a tort i a dret que és una gran «professional». Efectivament, una gran professional —li ve de rància família— de no pegar ni brot i viure del cuento.
I per què el pare del Juanca, don Juan, l’etern aspirant a la corona, es casà amb una cosina seua? Dura lex sed lex dirien els antics: tocava complir amb la llei i la tradició, i així estoicament ho féu. Però don Juan era el tercer fill mascle d’Alfons XIII, el de les pel·lícules porno. Per a ell ser l’elegit, els dos germans majors foren rebutjats pel pare. Jaume de Borbó fou obligat a renunciar a la corona perquè era sord-mut, però la raó principal és que s’havia casat amb una no igual, Emmanuella de Dampierre. Ja s’encarregà, en 1972, de recordar aquest fet don Juan a l’aleshores ministre de justícia de Franco Antonio de Oriol, quan el fill de Jaume, Alfons de Borbó i Dampierre contragué matrimoni amb la néta de Franco, la Carmen Martínez-Bordiú, i reclamà la successió. Joan de Borbó replicà que el seu germà Jaume s’havia casat —tot citant la Pragmàtica de 1776—amb una persona «a todas luces de rango inferior».
Així que, malgrat que ha estat silenciat per la Casa Reial espanyola i el borbonisme polític, els matrimonis contrets pels fills de Joan Carles de Borbó i Borbó-Dues Sicílies i Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg els aparten definitivament de la successió, inclosa la descendència, siga xiquet o xiqueta. El Juanca callà, precisament ell que tant deu a la llei del seu avantpassat Carles III, però alhora atorgà a les seues filles Elena i Cristina, que segons la Pragmàtica de 1776 haurien de perdre llur condició d’infantes (una altra cosa és el sainet folkloricomonàrquic muntat al seu voltant), la dignitat de duquesses, de Lugo i de Palma de Mallorca respectivament, com era ús comú sempre que s’aplicava la Pragmàtica. Títols, els dels ducats d’Elena i Cristina, que són personals i intransferibles, inferiors en rang al d’infanta i que no poden ostentar llurs corresponents consorts ni heretar llurs descendents. És a dir, ni el Marichalar era duc abans de divorciar-se d’Elena ni l’Urdangarín abans de l’esclat de l’escàndol de Nóos. I, per a rematar-ho, el cas del Felipito «el Preparao» és de traca. Ell, automàticament, després d’haver contret matrimoni amb la plebea Letizia Ortiz Rocasolano, havia d’haver estat desproveït de tot dret a la successió i del títol de príncep d’Astúries. Òbviament, les dues filles del matrimoni resten tan plebees com la mare. Bé, això seria si se seguís la legitimitat històrica, cosa que fa temps que a ca’n Borbó se n’ha anat en orris. Ah! I no ho oblidem: Borbó Borbó, el que es diu Borbó de debò, no ho són ni ell ni el pare ni l’avi ni el besavi, que la Isabel II fornicà com una súcube amb el tinent d’enginyers Enric de Puigmoltó i Maians, d’Ontinyent el paio, i d’aquells concúbits nasqué l’Alfons XII. Així que —vatua!— resulta que el Felipito i família són d’origen valencià.
Exclusions històriques
La Pragmàtica fou aplicada per primera vegada en 1759 a Lluís de Borbó i Farnese, germà de Carles III, pel seu matrimoni desigual amb Maria Teresa de Vallabriga, i rebé en compensació el títol de comte de Chinchón. Lluís havia menyspreat una brillant carrera eclesiàstica, car havia estat nomenat cardenal amb només huit anys d’edat. La Pragmàtica fou aplicada sense cap escrúpol a les filles de l’infant Francesc de Paula, germà de Ferran VII: la major Isabel Ferranda Lluïsa de Borbó es casà morganàticament amb un polonès, el comte Ignasi Gurowski, que després de fer-li vuit fills l’abandonà; Lluïsa Teresa casà desigualment amb José María Osorio de Moscoso y Carvajal, duc de Sessa i tingué tres fills; la petita, però, Josepa –doña Pepita– perdé el cap per un cubà d’origen català, José Güell y Renté, que li féu dos fills i després fugí amb una trapezista. Germans d’elles eren els infants Francesc d’Assís, rei consort pel seu matrimoni amb Isabel II però no pare dels seus fills, i Enric, «el Revolucionari», casat morganàticament amb la valenciana Helena de Castellví i Shelly i, per tant, també apartat de la successió.
No era tampoc aliena la Pragmàtica a les altres línies borbòniques, inclosa la carlina, la dels descendents de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, que mai no reconegué la seua neboda com a reina. El pretendent carlí Carles Maria Dolors (Carles VII) no només aplicà la Pragmàtica sinó que anà més enllà i considerà la seua filla Elvira morta en vida per escapar amb Carlo Folchi, un pintor casat que li féu tres fills. El carlisme, desactivat des del 1876, s’escindí en altres branques: la històrica desaparegué el 1936 (els descendents d’Elvira, establerts a Roma i Nova York, ja no compten); Xavier de Borbó-Parma esdevingué cap de la casa carlina. La branca d’una altra filla de Carles VII, Blanca, restà descartada al contraure els fills, Carles Pius i Francesc Josep, matrimonis morganàtics.
Però les exclusions més sonades en la història de la casa de Borbó foren les dels dos fills majors d’Alfons XIII, Alfons i Jaume: Alfons, príncep d’Astúries i afectat per l’hemofília que li transmeté la seua mare, es casà el 1933 amb la cubana Edelmira Sampedro-Ocejo, per la qual cosa fou apartat de la successió a l’exili —segons Pragmàtica— i fou convertit en duc de Covadonga (aleshores imperava la II República). Divorciat del primer matrimoni, contragué segones núpcies amb la també cubana Marta Rocafort. Denuncià les maniobres del seu pare per apartar-lo de la primogenitura i aspirà a ser actor de Hollywood, però morí en accident de tràfic a l’eixida d’un cabaret de Florida el 1936. El seu record s’esfumà; però del tot? Doncs no. A la dècada dels huitanta aparegué un individu a San Diego (Califòrnia) que deia ser fill d’Alfons el príncep d’Astúries. Tenia la nacionalitat suïssa i signava Bourbon, encara que quan aparegué per primera vegada als mitjans en 1984 es feia dir Alfonso de Borbón y Apodaca. Si realment fóra així, fill d’Alfons, seria el descendent per la línia de primogenitura d’Alfons XIII. No obstant això, l’home no demanava res i, després de la sorpresa inicial, continuà mantenint una vida modesta al seu apartament de San Diego.
El cas de Jaume era més complicat que de l’hemofílic Alfons: sord-mut, no gaudí mai del favor del seu pare. Fou mullerat a dretcient amb una aristòcrata de poca volada, l’Emmanuella de Dampierre, i caigué sobre ell tot el pes de la Pragmàtica de 1776. El seu pare el relegà a duc de Segòvia (com veieu, tots els infants afectats per la Pragmàtica acaben ducs o comtes). El matrimoni de Jaume i Emmanuella tingué dos fills, Alfons i Gonçal: al primer el casaren amb la Carmen Martínez-Bordiú Franco, néta del dictador (a veure si així arribava a rei), mentre que el segon portà una vida atzarosa, tres matrimonis (Carmen Harto, la model valenciana Mercedes Licer i Emmanuella Pratolongo) i una filla extraconjugal, Estefania, reconeguda per una exclusiva d’Hola. Del matrimoni Borbó i Martínez-Bordiú nasqueren Francesc (mort en accident de tràfic) i Lluís Alfons (actual cap de la casa de Borbó i hereu de la corona de França).
La llei no derogada
Hom apel·la a la Constitució de 1978 per reivindicar la derogació de la Pragmàtica de 1776. No és, precisament, la Carta Magna postfranquista sinó el desig de Franco, que el 1947 s’inventà un regne ex novo, el d’Espanya, inexistent fins aleshores, però sense rei. Franco es reservà la potestat de nomenar successor, que havia de ser «espanyol d’estirp règia, home, major de trenta anys i de religió catòlica». Així, li tocà a Joan Carles. Tanmateix, val a dir-ho, la monarquia instaurada esdevingué restaurada quan el successor de Franco acceptà la renúncia a la corona del seu pare el 14 de maig de 1977. Joan Carles esdevingué aleshores el «legítim hereu» de la dinastia històrica (almenys de la branca joanina), que reconeix la Constitució vigent al seu article 57.1, que parla d’un ordre «regular» en la successió que, tal vegada, puga comportar diverses interpretacions jurídiques, però que, òbviament, pressuposa unes regles de successió, les mateixes que inclinaren el general Franco a elegir Joan Carles i permetre que es casara amb la grega Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glucksburg.
A tot això, tingueu en compte que les «lleis antigues» no derogades són encara aplicables malgrat que en alguns casos, per imperatiu dels temps, hagen caigut en desús. La doctrina del Tribunal Constitucional ha estat determinant en això quan confirmà la validesa de les Partides (1256-65) i les Lleis de Toro (1505) pel que fa al dret nobiliari, molt més antigues que la Pragmàtica de 1776.
Joan Carles era conscient d’això quan permeté els casaments morganàtics de les dues filles i el fill. En el cas de les femelles no li preocupà massa, una altra cosa fou quan el fill mascle li plantejà el seu desig de casar-se amb una plebea i a més a més divorciada. Ara bé: la plebs beu del relat bastit des del poder i, de moment, l’entrada de la Letizia Ortiz Rocasolano la revestiren de normalitat i fins i tot —sapristi!— d’adaptació de la institució monàrquica als nous temps que corren, sense oblidar apel·lar al regne ex novo creat per Franco. Per si de cas, el Juanca, curant-se en salut, en 1994 nomenà infant d’Espanya el seu cosí Carles de Borbó-Dues Sicílies. Aquest sí que compleix la Pragmàtica. Un nomenament que cal interpretar, més enllà dels aspectes protocolaris, com una fórmula per a assegurar la continuïtat de la monarquia en el cas que Felip, Helena i Cristina restassen definitivament inhabilitats per a cenyir la corona de Felip V.
Carles de Borbó-Dues Sicílies
El 22 de maig de 2004, amb el consentiment a contracor del pare i l’aprovació de la jerarquia eclesiàstica (ep!, que la nòvia era una divorciada), Felip de Borbó es casà amb la periodista de Telediarios Letizia Ortiz Rocasolano. Matrimoni morganàtic, entre no iguals, que per la Pragmàtica Sanció de 1776 impedeix l’hereu masculí de Joan Carles a succeir-lo com a cap de la casa reial espanyola de Borbó. Una altra cosa, però, és la casa reial «franquista» de Borbó, que és la que s’ha imposat. Així, doncs, els drets legítims a la successió de la corona de Castella (Espanya) i terres assimilades recauen, doncs, en una filla de l’infant Carles de Borbó-Dues Sicílies (traspassat en el 2015), duc de Calàbria i nét de Maria Mercè de Borbó, filla d’Alfons XII. Nascut a Lausana, el 16 de gener de 1938, era el cap de la casa reial de Borbó-Dues Sicílies, la destronada per Garibaldi el 1860. Infant d’Espanya, per nomenament reial, des del 16 de desembre de 1994, era també el cap i sobirà de la Sagrada i Militar Orde Constantiniana de Sant Jordi, de l’orde de Sant Gener i cavaller del Toisó d’Or. Contragué matrimoni el 12 de maig de 1965 amb Anna, princesa d’Orleans (matrimoni totalment ajustat a la Pragmàtica). La parella ha tingut cinc fills: Pere, duc de Noto, que perdé els drets a la successió espanyola per casar-se morganàticament amb Sofia Landaluce; la princesa Cristina, també exclosa per contraure matrimoni desigual amb Pedro López-Quesada; la princesa Maria Paloma, atenció!, que des del 1996 és esposa de l’arxiduc Simeó d’Àustria; la princesa Agnès, també casada de manera desigual amb Michele Caroli; i la princesa Victòria, que s’havia postulat com a possible esposa de Felip de Borbó i així complir la Pragmàtica de 1776.
Així a Carles li succeiria la princesa Maria, casada amb l’hereu d’Àustria, matrimoni que ha donat ja tres fills: Joan (1997), Lluís (1998) i Isabel (2000). Ironies del destí, després de tres segles la corona tornaria, doncs, als Habsburg.
L’ordre de successió segons la Pragmàtica de 1776
Descartada la prole del Juanca (ara li diuen «rei emèrit») i la Sofia per a cenyir la corona dels Borbó-Espanya, l’ordre de successió quedaria com segueix (entre parèntesis l’any de naixement):
1. Princesa Maria Paloma de Borbó-Dues Sicílies (1967).
2. Arxiduc Joan d’Àustria (1997).
3. Arxiduc Lluís d’Àustria (1998).
4. Arxiduquessa Isabel d’Àustria (2000).
5. Princesa Victòria de Borbó-Dues Sicílies (1976).
6. Princesa Margarida de Savoia-Aosta (1930).
7. Arxiduc Llorenç d’Àustria-Este, príncep de Bèlgica (1955).
8. Arxiduc Amadeu d’Àustria, príncep de Bèlgica (1986).
9. Arxiduc Joaquim d’Àustria, príncep de Bèlgica (1991).
10. Arxiduquessa Maria Laura d’Àustria, princesa de Bèlgica (1988).
11. Arxiduquessa Lluïsa Maria d’Àustria, princesa de Bèlgica (1995).
12. Arxiduc Gerard d’Àustria (1957).
13. Arxiduc Martí d’Àustria (1959).
14. Princesa Maria Cristina de Savoia-Aosta (1933).
15. Príncep Alexandre de Borbó-Dues Sicílies (1974).
16. Princesa Anna de Borbó-Dues Sicílies (1971).
17. Príncep Amadeu de Savoia-Aosta, duc d’Aosta (1943).
18. Príncep Aimó de Savoia-Aosta, duc de Pulla (1967).
19. Príncep Enric de França, comte de París (1933).
20. Príncep Joan de França, duc de Vendôme (1965).
21. Princesa Maria de França (1959).
22. Príncep Joan Venceslau de Liechtenstein (1993).
23. Príncep Gabriel de Liechtenstein (1998).
24. Princesa Leopoldina de Liechtenstein (1990).
25. Princesa Maria Immaculada de Liechtenstein (1991).
26. Princesa Margarida de Liechtenstein (1995).
27. Princesa Isabel de França (1932).
28. Comte Damià de Schönborn-Buchheim (1965).
29. Comte Vicent de Schönborn-Buchheim (1966).
30. Princesa Diana de França (1930).
31. Príncep Frederic de Württemberg (1961).
32. Príncep Guillem de Württemberg (1994).
33. Princesa Maria Amàlia de Württemberg (1997).
34. Príncep Everard de Württemberg (1963).
35. Príncep Felip de Württemberg (1964).
36. Princesa Sofia de Württemberg (1994).
37. Princesa Paulina de Württemberg (1997).
38. Príncep Miquel de Württemberg (1965).
39. Princesa Matilde de Württemberg (1962).
40. Comtessa Maria Teresa de Walburg-Zeil (1989).
41. Comtessa Isabel de Walburg-Zeil (1990).
42. Comtessa Maria Carlota de Walburg-Zeil (1992).
43. Comtessa Helena de Walburg-Zeil (1993).
44. Comtessa Maria Gabriela de Walburg-Zeil (1996).
45. Princesa Flor de Württemberg (1997).
46. Princesa Esperança de Borbó-Dues Sicílies (1914).
47. Princesa Maria de la Glòria d’Orleans-Bragança (1946).
48. Príncep Pere de Iugoslàvia (1980).
49. Príncep Felip de Iugoslàvia (1982).
50. Príncep Alexandre de Iugoslàvia (1982).
51. Príncep Pere d’Orleans-Bragança (1913).
52. Princesa Isabel d’Orleans-Bragança, comtessa de París (1911).
53. Infant Miquel de Portugal, duc de Vizeu (1946).
54. Infant Enric de Portugal, duc de Coïmbra (1949).
55. Príncep Lluís Gastó d’Orleans-Bragança de Brasil (1938).
Tot plegat, ja veieu, martingales d’altres temps. Ara bé: si volen monarquia, vet ací la monarquia, la de debò, no la de xaranga i pandereta que han muntat els neofranquistes. Tingueu en compte que el rei no s’elegeix, no el vota ningú. Hom és rei —o reina— únicament per raons de sang, no per simpaties, afinitats o vés a saber què. En fi, monarquia, què us diré? El millor és prescindir-ne.
