Si tanque els ulls puc veure de lluny els camps de taronges, homes amb barret de palla llaurant al sol. El verd de les fulles, el verd dels bancals. Somric i pose la ràdio. Els valencians tornem a ser novetat, pel problema de les taronges, per les importacions, les irregularitats. I se’m borra de sobte el somriure. Per la por a perdre-ho. Perquè al final ho perdrem. Per esta mania nostra de no valorar el que tenim, per la costum de donar per segur el que creiem que serà per sempre. I al final ho perdrem. Perdrem el llaurador que desperta els tarongers a les 6 del matí, perquè no li serà rentable la matinada, perquè de fet ja no li ho és. Perdrem les fanecades, els caixons blaus i el producte autòcton. Ho perdrem. Perdrem els camps de taronges que dibuixen el camí cap a València. Perdrem la taronja acabada de collir i les escletxes a les mans dels qui durant molts anys les han cultivat amb estima. Perdrem l’olor de la flor del taronger i ja no podrem cantar per Estellés allò de la meua xiqueta és l’ama. Perquè al final ho perdrem, i haurem d’abandonar a la seua sort el bancal, les taronges i els tarongers. I l’ànima dels meus avis es trencarà en dos quan ja no hagen d’estar pendents del goteig, de l’adob i de la collita. Perquè no hi haurà collita. Perquè perdrem una part del que ens fa nostres i reconvertirem el paisatge en tristesa o en alguna cosa menys nostra que el color que per esta època acostuma a tenyir la terra. Perquè no hi haurà taronges nostres. Perquè no seran viables, perquè guanyarà allò d’importar-les. I al final ho perdrem. Per esta mania nostra de no valorar res. Per la costum de donar per segur el que no ho és.
Per una citricultura digna, pròpia. Per la dignitat dels llauradors.
