Els temps són turbulents. L’auge de moviments d’extrema dreta és el símptoma de la decadència d’una època. Michel Houlllebecq, escriptor francés, anticipà la protesta dels jupetins grocs. Avisà de la fractura entre dalt i baix. Entre uns centres de decisió cada vegada més allunyats de la ciutadania, que sembla haver perdut l’esperança que la situació puga millorar. Aquesta resignació esdevé por i pot transformar-se en odi si no reaccionem a temps. Totes aquestes dinàmiques socials que vivim evidencien la pèrdua d’un horitzó. Un horitzó de convivència social. Estem perdent significats col·lectius de conceptes com “transversalitat”, “solidaritat” o “consens”. Ens perdem individualment en allò que sembla l’arribada d’una tercera època servil al món digital, on la precarietat i la inseguretat esperen una notificació del mòbil per poder treballar. Assenyalem el que està per baix o fuig de la misèria en un sálvese quien pueda egoista. I oblidem que els problemes sistèmics només poden solucionar-se col·lectivament. Tenim un sistema que pensa que és independent de l’entorn físic en el qual s’inserta. Un sistema que ho qüestiona tot menys a ell mateix, que valora de la mateixa forma el valor monetari de l’educació que el valor monetari de desforestar o contaminar. Un sistema que és capaç de destruir el planeta per no saber adaptar-se als canvis. Un sistema que continua distribuint de forma desigual el capital i els impactes climàtics. Un sistema on una xiqueta de 16 anys demostra més sentit d’estat que els líders mundials mentre crida desesperada: “No ens furteu el futur”.
En novembre, l’activista sueca de 16 anys Greta Thunberg relatà en només tres minuts allò que ve denunciant-se des de fa anys. Tres minuts per recordar que els impactes del canvi climàtic són encara més desiguals que el sistema que els genera que afecten més qui menys té i que seran les generacions per vindre les qui pagaran gran part del cost. Thunberg va avisar que necessitem veritats i accions urgents per a revertir la situació i que aquestes han de passar per uns canvis necessaris en les nostres formes de vida. En la nostra manera de viure. En el dia a dia. En definitiva, va concloure que les elits dels països enriquits no poden continuar arriscant el nostre futur. Ni el nostre ni l’horitzó de les nostres filles i els nostres nets, que ens preguntaran què férem quan encara estàvem a temps.
Fa unes setmanes esdevingué també viral la intervenció l’historiador Rutger Bregman, que a Davos repetí una lletania que pareixia oblidada per la socialdemocràcia, capficada en la tercera via durant massa anys. “Taxes, taxes, we need to talk about taxes“. Impostos, aquí està el quid de la qüestió! Però, quins impostos? Impostos regressius, que assumeixen les classes treballadores i mitjanes? No. Impostos a rendes elevades, taxes a la inversió especulativa, impostos a les grans fortunes i impostos a les successions. Impostos progressius per a realitzar una transició justa, impostos perquè aquelles persones que més contribuïxen al problema, més contribuïsquen a la solució. Impostos per a evitar que la crisi ecològica siga un catalitzador de la desigualtat, la por i l’odi. Impostos, impostos, necessitem parlar dels impostos!
En aquest moment de desorientació, sembla que des dels Estats Units ens marquen l’horitzó. Un camí cap a la transició verda, qui ho anava a dir! El Green New Deal plantejat per una meteòrica Alexandria Ocasio-Cortez parla d’augmentar els impostos als més rics per a finançar una transició energètica i la garantia d’una economia que no deixe enrere ningú, on els treballs siguen dignes i no servils. Un programa planificat que requerirà inversions no vistes des del desenvolupament del ferrocarril. Uns programes que assumiran el repte de transformar la societat, que respecten els límits ecològics del planeta de la mà de la democràcia. Caldrà ser valentes per a tornar a posar el tema impositiu damunt la taula. Haurem de contraposar mesures vilipendiades al nostre entorn per una dreta que el primer que fa quan governa és eliminar l’impost de successions, recordant per a qui governa. Què opina la societat sobre aquests canvis impositius perquè qui més tinga més pague? La majoria de la població es mostra favorable. Reconeguts premis Nobel d’economia es mostren favorables. Fins i tot, multimilionaris americans es mostren favorables! Per què, llavors, no ens atrevim a plantejar les qüestions amb claredat? Per exemple, hauríem d’eliminar la creença que res no és sempitern, sinó un constructe social. Reforçar la idea que no som sense els altres és imprescindible. Els impostos són necessaris per a cohesionar una societat on conviure. Una eina valuosa per canviar la situació actual. Sense valentia, no arribarem a temps. Estem esperant el Pla nacional integral d’energia i clima i l’Estratègia per a una transició ecològica justa, que està redactant el Ministeri de Transició Ecològica amb els ministeris d’Economia i Hisenda. Ja poden ser valents, ens juguem l’horitzó.
