Fa més qui vol que qui pot (60) "Com el dolçainer, de festa en festa"

Caminant pel carrer.

Pep Amagat

I tant que el PLAVAL no és cap bestiesa. Al contrari, li calen ajudes urgents a la llengua nostra. I si no aquest pla, un altre: el que siga per a defensar-la. L’altre dia vaig anar a una oficina bancària i el senyor que m’atenia en algun moment em digué:

— Espere un momentet que tinc una llama.

Es va alçar i se’n va anar. Mentrestant em vaig quedar tot preguntant-me que m’havia volgut dir, ja que no ho acabava d’entendre.

L’amic blaver

Xe, sí que ets curt, tio. Està ben clar. Doncs, que tenia un animal d’eixos en una finca i la dona el devia haver trucat per alguna cosa, què sé jo.

Pep Amagat (alçant les celles)

Ai, dàtil! Ets un fenomen. Què n'ets de llest, amic blaver. Ho has entès de seguida.

En Bosch (es frega l’ull)

Segur? Estàs segur que volia dir això?

Pep Amagat (mans a les butxaques amb els dits per fora)

Quan va tornar, el senyor em va dir:

— Perdoneu però la faena em fa anar de cul. Al damunt, sempre t’interrompixen i, quan no, et telefonen i has de començar amb el diga... Odie lo telèfon. És tan mal educat i el talla a cada instant. A este ritme de faena acabaré ranc d’una cama i amb angoixa. No hi ha dret lo que fan els bancs amb els treballadors perquè ausades que ens fan pencar. Estem arrutxe pel que fa a treballadors i amb l’amenaça de restriccions de plantilles.

L’amic blaver

Arrea quin bolet. Així que l’home, que anava d'ací cap allà en corruixes, el que volia dir era que tenia una trucada i en comptes d’això va dir que tenia una llama. Hòstia, que fort!

Pep Amagat

Parlant de lo telèfon que va dir eixe senyor, heu vist que a Benicarló no fan servir els articles el/els, ja que conserven la forma clàssica lo i los. Així que ells diuen lo xiquet, los xiquetes.

Els tres estan en la torrada popular de carxofes en una plaça de Benicarló. Per dos euros els ofereixen una llesca de pa i tres carxofes torrades que ja porten sal i oli posat al foradet del mig i entre les fulles compactes. Ja comencen a menjar-les asseguts a la plaça malgrat el vent de mestral que fa augmentar la sensació de fred.

En Bosch

Les carxofes estan molt i molt bones. L’oli i la sal que els han posat entre les fulles mentre eren torrades els han deixat impecables. Les carxofes de Benicarló tenen denominació d’origen protegida.

Pep Amagat (parla sense parar de mastegar)

Xe, sí que són bones. Ara això de menjar-les de fulla en fulla és un pal. Preferiria tallar-la pel mig i menjar-me-la a mos redó.  Com les trobes, amic blaver? Et veig que menges sense dir res.

L’amic blaver

Com, dius? Millor impossible. Doncs sí, xicons. El que passa és que és prou incòmode menjar ací, ja que quan menges amb les dues mans no saps ben bé on cony posar el pa, sempre amb el perill que et puga caure a terra.

Pep Amagat (càustic)

Vinga, no faces escarafalls a tot, que no hi ha per tant. Espavila’t, redéu, i no sigues tan sapastre.

L’amic blaver

I tu no brames com un verro.

En Bosch

Voleu callar i menjar, collons. En acabant, marxen a fer la ruta del pinxo. Potser menjarem amb un pèl més de comoditat.

Quan han espellucat bé les carxofes, fan una volta pels carrers de la població que té els bars i restaurants de gom a gom. De camí llegeixen en un tríptic sobre que els cuiners combinen les carxofes per fer pastissos salats o dolços i per fer tot un ventall de menges: carxofes amb bacallà, anxoves, llagostins, peixos, sobrassada, bacó…

L’amic blaver

Vinga, entrem ací. Veig alguna taula buida. Va, som-hi.

La cambrera els saluda i ofereix la carta.

Pep Amagat

Jo en demanaré dos. Tinc més gana, sembla que les carxofes d’adès me l’hagen obert.

Al cap de poc, demanen unes cerveses i uns pinxos.

En Bosch

Quin parlar més bonic té eixa xica. Heu vist que ha elidit la -r final quan ha dit: “Ja volen demana(r)?” I fa l’acabament en -o en final del verb en present, ja diu penso en comptes de pense. Com el català occidental del Delta de l’Ebre o el de Lleida.  

Pep Amagat  (es toca els cabells una miqueta)

Ho sent molt amic blaver. No ho dic per tu que ets un tipus assenyat, més aïnes pels blavers que tenen teories estranyes sobre l’origen del valencià. Com que no vull  entrar en el tema, massa debatut ja, us explicaré una anècdota mentre arriben els pinxos. Sabíeu que conec un senyor que estudiava valencià a primeries de la dècada dels anys 1960 i ho feia d’amagat de la família i d’amagat de la gent del poble perquè tenia por atès que el valencià estava prohibit. Estudiava, jo diria que amb la gramàtica de Carles Salvador, feia els exercicis i els enviava a Lo Rat Penat amb uns sobres de color beige. Llavors, com que sabia aproximadament quan li retornaven els exercicis corregits, ell esperava el carter que li donara la carta personalment a ell.

En Bosch

Coses absurdes, però la por era la por.

L’amic blaver

Al que no li tinc por és als pinxos que ja són ací. Vinga, que us aprofite.

Els amics comencen l'àpat acompanyat amb una ampolla de vi negre en plena celebració de la festa de la carxofa.  Com que els troben molt bons se’ls sampen en un no res.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next