Na Carrossa de Vilaragut: la «noble dona» de la cort de Joan I i Violant de Bar

Na Carrossa de Vilaragut, la "favorita" de la cort de Joan I i Violant de Bar. Li tocà bregar en un món misogin, d’homes —i també de dones— que no suportaven el protagonisme d’una dona en el govern i la vida pública. 

Noble senyora, valenciana, a na Carrossa de Vilaragut li tocà bregar en un món misogin, d’homes —i també de dones— que no suportaven el protagonisme d’una dona en el govern i la vida pública. Na Carrossa, la «noble dona» de la cort del rei Joan I, arribà a tindre una gran ascendència sobre el monarca, la qual cosa significava poder, però també l’origen de rabioses enemistats. Els seus adversaris necessitaren d’unes Corts generals, les de Montsó de 1388-1389, per a desbancar-la. Apartada, finalment, de la família reial, s’ocupà de la gestió del seu patrimoni, les baronies de Corbera, Albaida i Carrícola, fins a la seua mort en 1423. Vet ací la seua història.

Perversió del llenguatge, un «favorit» reial és un personatge, de sexe masculí, amb gran ascendència sobre el rei, en qui el monarca delega les seues funcions; en castellà en diuen valido. En canvi, si al mot li afegim la marca del femení –a, en què queda? Una «favorita» té ascendència sobre el rei, certament, però perquè es gita amb ell; tot fent referència, el mot, a l’amistançada oficial del monarca. La història està plena d’exemples, inclosa la del país situat a llevant d’Espanya, el nostre, que frisa per recobrar la llibertat perduda.

Na Carrossa de Vilaragut, dama de la cort, feu carrera servint la reina consort Violant de Bar, de qui es convertí en amiga privilegiada i confident, i d’aquesta tan estreta relació amb l’esposa arribà a tractar directament amb el mateix rei. 

Na Carrossa de Vilaragut, dama de la cort, feu carrera servint la reina consort Violant de Bar, de qui es convertí en amiga privilegiada i confident, i d’aquesta tan estreta relació amb l’esposa arribà a tractar directament amb el mateix rei, però no hi ha cap prova ni indici que Carrossa compartís el tàlem del monarca. Joan I —no ho dic debades— estava profundament enamorat de la seua muller, la francesa Yolande (Violant), filla de Robert, duc de Bar, i de la princesa Maria de Valois, filla de Joan II de França. Na Violant de Montbéliard (el llinatge patern) i de Valois, néta, doncs, de rei, era dona amb molt de pedigrí i, val a dir-ho, de glamour, atributs acompanyats d’un físic agraciat i la seducció que exercia l’exotisme de l’accent punxegut. I és que Violant era francesa de debò, de la França autèntica, el país situat al nord del riu Loira. La cort de França aleshores marcava tendències i la moda europea, i d’això l’atractiu de la segona esposa de l’infant primogènit Joan. La primera Muller, Mata d’Armanyac, morta en 1378 era occitana; afrancesada però occitana. No res a veure, la Violant (ni la Violant ni la Mata), amb l’autòctona i castissa Sibil·la de Fortià, l’empordanesa esposa del seu sogre, Pere III, ni tampoc amb la discretíssima cunyada Maria de Luna, muller de l’infant Martí.

A Joan, dit «l’Amador de la gentilesa» pels seus contemporanis, li anava el glamour, el glamour francès. La seua primera nóvia fou la princesa Joana, filla de Felip VI de França. La noia, però, emmalaltí sobtadament i morí quan feia el viatge per a trobar-se amb el seu promès. Després d’aquest incident, el pare, per interès polític, el casà amb la filla del comte d’Armanyac, Mata, també emparentada amb la casa reial francesa a través de la mare, Beatriu de Clermont. Mata complí al llit amb escreix el que es requeria d’una princesa: a embaràs per any. Cinc anys, cinc embarassos, fins que el darrer resultà mortal. Mata morí a Saragossa, de part, en octubre de 1378. Dels cinc naixements anteriors només sobrevisqué Joana, una dona malaltissa i —ai pobreta!— amb discapacitat intel·lectual. Joan, òbviament, havia de casar-se de nou, però ara, contra el parer del pare, ell s’encarregà de triar la nóvia. Carles V de França, amb ganes d’eixamplar la seua influència a la corona de catalans i aragonesos, intervingué decididament; li oferí al príncep català dues parentes, totes dues xicotes plenes de joventut i bellesa: una era la Yolande de Montbéliard (Violant), filla del duc de Bar, i, per si no li apanyava aquesta, el rei francès tenia un pla B, la Marie, filla del senyor de Coucy. Bé, Joan trià la Violant, com ja s’ha vist, i el pare, Pere III, s’enfurismà i molt. Pretenia mullerar Joan amb la filla del rei Frederic III de Sicília, Maria, i... Va el fill i espifia el negoci. Vaja! Aquesta Maria era també la seua néta, però en política val tot i Pere III ja ho tenia parlat amb el papa perquè concedís la llicència preceptiva per a permetre el matrimoni d’oncle i neboda. No pogué ser amb Joan, però Pere III, home de molts recursos, també tenia un pla B, i aconseguí comprometre l’enllaç de la néta siciliana amb un altre nét, el fill de Martí, el futur Martí «el Jove».

Joan I estava profundament enamorat de la seua muller, la francesa Yolande (Violant), filla de Robert, duc de Bar, i de la princesa Maria de Valois, filla de Joan II de França. Na Violant de Montbéliard (el llinatge patern) i de Valois, néta, doncs, de rei, era dona amb molt de pedigrí i, val a dir-ho, de glamour, atributs acompanyats d’un físic agraciat i la seducció que exercia l’exotisme de l’accent punxegut. 

Parafrasejant The Tempest de William Shakespeare, l’escriptor estatunidenc Charles Dudley Warner digué que politics makes strange bedfellows, o sia, que «la política fa companys de llit insòlits». Bé, això ve esdevenint-se sense solució de continuïtat des de temps immemorials i més encara quan dels llinatges regis depenia l’estabilitat o l’ambició dels estats respectius. No res a veure, però, amb la bufonada borbònica del Felipito «el Preparao» i la Leti «l’Espanta-sogres», que vaja dos! Més que strange («insòlits») són freakish («aberrants»). Joan s’enfrontà al pare per Violant (néta de rei, que no d’un taxista) i, se’n sortí, que Joan i Violant es casaren el 20 d’abril de 1380 a Perpinyà. Una noia de tot just quinze anys quan es casà, Violant era dona de caràcter. No era pas la conformista Mata, la dissortada primera esposa de Joan. Ambiciosa, Violant exercí una gran influència sobre el seu marit, que fou determinant quan Joan es convertí en rei, tant a l’interior dels estats catalanoaragonesos com en la política exterior. A l’any següent de les noces, nasqué el primer fruit del matrimoni, la infanta Violant. Un total de set nadons (tres xiquets i quatre xiquetes) deslliurà del seu ventre la filla del duc de Bar. Tanmateix, la malastrugança acompanyà la prole del matrimoni, ja que només una filla sobrevisqué a la infantesa, la primogènita Violant.

La filla de Joan de Vilaragut i d’Isabel de Carròs

Vers l’any 1356 o 1357, huit o nou anys abans que la filla del duc de Bar, nasqué (a Albaida, Corbera o potser València) la filla i hereva del matrimoni format per Joan de Vilaragut i de Romaní (senyor d’Albaida, Aljorf, Atzaneta, Carrícola, Benisoda i Corbera) i Isabel de Carròs i Ximenes de Borriol, filla Francesc de Carròs i Llúria, senyor de Rebollet (la Font d’en Carròs) i Oliva, i néta, doncs, de l’almirall del mateix nom que participà en la conquesta catalana de Sardenya. És possible que la mare morís a conseqüència del part, després d’haver infantat tres fills més (Joan, Jofré i Bernat). Joan, Jofré, Bernat i Carrossa havien d’heretar el patrimoni patern a parts iguals, però tots tres germans mascles moriren sense descendència en 1375 (Jofré a Sardenya) i l’herència passà a la germana i a un parent, Berenguer de Vilaragut i de Boïl, que heretà la part corresponent a Bernat, origen —com tot llegat amb calerons— de plets posteriors.

A Joan, dit "l’Amador de la gentilesa" pels seus contemporanis i també "el Caçador", li anava el glamour, el glamour francès. La seua primera nóvia fou la princesa Joana, filla de Felip VI de França. La noia, però, emmalaltí sobtadament i morí quan feia el viatge per a trobar-se amb el seu promès. Després d’aquest incident, el pare, per interès polític, el casà amb la filla del comte d’Armanyac, Mata, també emparentada amb la casa reial francesa. També morí i el príncep trià una altra francesa, Violant de Bar. 

No sabem el nom de fonts de la filla de Joan de Vilaragut i Isabel de Carròs. S’ha especulat que potser fóra Margarida, perquè «M. Carroça de Vilaragut» signà en dos documents seus conservats i Margarida era el nom de la segona esposa del seu avi patern, Margarida de Llúria i Entença, comtessa de Terranova (o Òlbia, a Sardenya), que fou la seua madrina de baptisme. Hi ha qui ha pensat, en canvi, que la batejaren Isabel, com la mare, o Anna. Tot plegat, especulacions. Ella, però, de ben antuvi féu servir el seu segon cognom feminitzat, «Carrossa» i així consta en la documentació. El seu pare tornà a casar-se, ara amb Teresa de Boixadors i de Carròs, que era neboda de la primera esposa, però morí aviat. La xiqueta, segons explica Onofre Esquerdo al seu Nobiliario valenciano, passà la infantesa a cura de la seua madrina Margarida de Llúria, que l’estimà com si fóra una néta de debò. A casa de la comtessa de Terranova cal suposar que rebé l’educació acurada i necessària, pròpia d’una dama de la noblesa, per als reptes que li depararia el futur. Amb vint-i-quatre o vint-i-cinc anys d’edat, el 15 de febrer de 1381, a València, contragué matrimoni, amb el noble aragonès Joan Ximenes d’Urrea i d’Atrosillo, personatge vinculat al Regne valencià per ser el senyor de la tinença d’Alcalatén.

El marit dement i la sogra buscar-raons

Era Joan Ximenes d’Urrea i d’Atrosillo un bon partit? D’antuvi així ho semblava. Òbviament, el matrimoni fou pactat entre les parts: els Vilaragut i els Ximenes d’Urrea, que pretenien traure avantatges d’aquesta unió; dos llinatges molt actius —val a dir-ho— en les conflictivitats produïdes per les bandositats nobiliàries que afectaven aleshores el Regne valencià i Aragó. Ara bé: el senyor de l’Alcalatén no fou, precisament, un marit exemplar. A més a més, segons explica la documentació de l’època, patia demència. D’altra banda, estava la sogra, Maria d’Atrosillo, la senyora d’Estercuel (Terol), que —veges tu!— no volia veure a la nora ni en pintura. Sembla que la d’Atrosillo era una senyora d’això que diem del morro tort, gelosa i malcarada. Hereva dels d’Atrosillo, no consentí que una altra dona ocupàs un lloc rellevant a la seua família. Així que, sorruda, no permeté que Carrossa anàs a viure als llocs d’Aragó on ella i el seu fill habitaven. I el fill, calçasses, no contradigué sa mare. En conseqüència, Carrossa restà a València, a més a més prenys, que tingué una filla del seu forassenyat marit, a la qual posaren el nom de Maria, com el de la sogra. Prenys i desvalguda, que el Joan Ximenes d’Urrea l’abandonà, Carrossa sol·licità una pensió d’aliments, com els Furs li reconeixien, i vet ací la primera trobada amb l’infant Joan, jutge del plet entre nobles com a lloctinent general dels regnes de la Corona que era.

Vers l’any 1356 o 1357, huit o nou anys abans que la filla del duc de Bar, nasqué (a Albaida, Corbera o potser València) la xiqueta M. de Vilaragut i de Carròs. No sabem el nom de fonts de la filla de Joan de Vilaragut i Isabel de Carròs. S’ha especulat que potser fóra Margarida, perquè «M. Carroça de Vilaragut» signà en dos documents seus conservats i Margarida era el nom de la segona esposa del seu avi patern, Margarida de Llúria i Entença, comtessa de Terranova (o Òlbia, a Sardenya), que fou la seua madrina de baptisme. 

El palau episcopal de València tingué lloc el juí. El Ximenes d’Urrea estigué representat per un tal Francesc Munyós, home que representava els interessos del senyor d’Alcalatèn a València i, a més a més, s’ocupava dels fills bastards del personatge, de noms Gil Boïl i Toda Peres. L’infant Joan emeté dues sentències, el 25 de juny i el 2 d’agost de 1382, que donaren la raó a la demandant. El demandat fou àdhuc declarat «dement furiós». De moment, no hi hagué divorci, però el Joan Ximenes d’Urrea hagué de pagar. No s’ho prengueren molt bé això, ni ell ni la mare, que des d’aleshores juraren enemistat eterna a la Vilaragut.

Què veieren Joan i Violant en na Carrossa? El cert és que poc després del judici, la filla del senyor d’Albaida s’integrà al seguici de la infanta, juntament amb la filla, anomenada ara Isabel. Carrossa —a fer punyetes la sogra!— li canvià el nom pel de la seua mare. La xiqueta, però, no visqué gaire i morí encara en la infantesa. I ací, convertida en dama de la infanta Violant de Bar, Carrossa inicià la seua carrera de cortesana i dona —diguem-ne— d’estat, i que tanta polseguera aixecà quan Joan i Violant es convertiren en rei i reina dels estats catalanoaragonesos.

Amb vint-i-quatre o vint-i-cinc anys d’edat, el 15 de febrer de 1381, a València, contragué matrimoni, amb el noble aragonès Joan Ximenes d’Urrea i d’Atrosillo, personatge vinculat al Regne valencià per ser el senyor de la tinença d’Alcalatén. Joan Ximenes d’Urrea, instigat per la seua mare, la morro tort Maria d'Atrosillo, abandonà Carrossa, que havia tingut una filla d'ell. Sol·licità una pensió d’aliments, com els Furs li reconeixien i ací Carrossa tingué el primer contacte amb l'infant Joan, futur rei Joan I. 

Na Carrossa, favorita dels reis

Com s’ho féu per a arribar tan alt, la veritat no ho sabem. Carrossa es guanyà la confiança de la francesa, fins al punt que es convertí en la principal dama de la seua cort. Eren temps difícils per a Violant. El seu sogre, el rei Pere III, s’havia casat amb l’empordanesa Sibil·la de Fortià, una dona de la baixa noblesa autòctona, tan ambiciosa com ho era Violant. I Pere III —ai el Pere III de la senectut!— li deixava fer. Sibil·la, filla de Berenguer de Fortià, entrà al llit del cinquantí rei des d’octubre de 1377. S’hi casà, tot i l’oposició dels dos fills del rei, Joan i Martí, i fins i tot Pere III la coronà a Saragossa, el 30 de gener de 1381. Joan i Martí no hi assistiren. Des d’aleshores les relacions de rei i fill s’emboiraren. Sibil·la es convertí en reina i començà a teixir una xarxa de clienteles i influències per a beneficiar la seua família. Ai el nepotisme! Ja veieu, pur pujolisme avant la lettre. Sibil·la, com la Marta Ferrusola i Lladós dels temps del maridíssim, se sentí segura de la seua posició i promocionà parents i aduladors. I tot això, els infants Joan i Martí i llurs respectives esposes que no se’n sabien avenir. Sibil·la, descarada, amb el consentiment del marit, minimitzà el poder la l’alta noblesa i, sobretot, el gran èxit, aconseguí fer del seu germà Bernat el camarlenc del rei i l’home més poderós de la cort catalana.

Calia paciència. Potser aquest fou un dels consells de na Carrossa a la seua senyora. Pere III algun dia faltaria i aleshores seria el moment de tornar el colp. I, efectivament, Pere III «el Cerimoniós» caigué malalt de febres terçanes en de desembre de 1387. Els Fortià que l’envoltaven pegaren a fugir, temorosos de les reaccions contra ells a la mort del rei. El rei, sol com un mussol, traspassà al seu palau de Barcelona, el 5 de gener de 1387. Era l’hora ara de Joan, de Violant i també de na Carrossa.

La reina Violant de Bar prengué les regnes de l’estat i confià els afers a la seua confident na Carrossa, convertida en la dona forta del nou règim. Rondava aleshores Carrossa la trentena i encara era una dona amb energia jovenívola, amant i consumidora dels plaers de la cort exuberant dels seus patrocinadors i, el que és també important, dona atractiva als ulls dels poderosos homes que gestionaven l’estat, com el nou camarlenc de Joan I, Francesc de Pau, que a més era majordom de la reina. 

Sibil·la i els seus familiars acabaren tancats. El partit que l’havia sustentat ara era substituït pel dels que, pacientment, havien esperat l’adveniment de Joan, de Joan i de Violant, perquè la reina prengué les regnes de l’estat i confià els afers a la seua confident na Carrossa, convertida en la dona forta del nou règim. Rondava aleshores la trentena i encara era una dona amb energia jovenívola, amant i consumidora dels plaers de la cort exuberant dels seus patrocinadors i, el que és també important, dona atractiva als ulls dels poderosos homes que gestionaven l’estat, com el nou camarlenc de Joan I, Francesc de Pau, que a més era majordom de la reina.

Una vegada reis, Joan I i Violant crearen una cort fastuosa al seu voltant. La passió de Joan I per la cacera, que no debades fou dit «el Caçador», el feia desatendre els afers de govern, que passaven als seus subordinats directes. La canilla del rei era veritablement impressionant, així com el nombre de persones (munters, sotsmunters, caners, falconers) dedicats a les activitats cinegètiques. Ah! I un munt d’espècies exòtiques poblaven els zoològics —sí, zoològics— de les residències reials de Barcelona, Perpinyà i Saragossa. I en una cort de luxe no pot mancar la cultura: joglars, ministrers i escriptors de tota mena. Una cort esplendorosa, cert, però que suposava unes despeses desorbitades per a l’economia de la casa reial catalanoaragonesa i aviat vingueren les queixes, inevitables, dels que havien de fer front als pagaments, els súbdits de les ciutats i viles reials.

A la cort de Joan I i Violant s’hi congregà, sota l’espectacularitat pública, una camarilla cortesana que creà una xarxa d’interessos privats, blindats per la proximitat al sobirà. En ella destacà la valenciana na Carrossa, convertida en lideressa del grup de cortesans més propers a rei i reina. 

A la cort de Joan I i Violant s’hi congregà, sota l’espectacularitat pública, una camarilla cortesana que creà una xarxa d’interessos privats, blindats per la proximitat al sobirà, on hi havia engany, venalitat, lladrocini, concussió i fins i tot hi cabia la traïció. Vicis públics i privats que, a la mort de Joan I, eixiren a la llum: acusacions de rapte, estupre i fornicació amb monges. Els uns més culpables que els altres, tots foren responsables de la frivolitat i els pocs escrúpols d’aquella cort: homes com el camarlenc Francesc de Pau, el tresorer Julià Garrius (exhauridor de les arques públiques), el fill d’aquest i escrivà de ració Joan Garrius (consentidor de tots els excessos sumptuaris de la cort), el regent de la cancelleria Pere de Berga, el mestre de l’orde de Montesa Berenguer March (tio del poeta Ausiàs March), i altres individus com Esperantdéu Cardona, Bernat Calopa, Eimeric de Centelles i l’home de negocis —sobretot banquer— llombard Luchino Scarampo, un autèntic vividor que tenia una gran ascendència sobre la reina. Ah! I no oblidem-ho: el secretari Bernat Metge. El gran literat de les lletres catalanes medievals no es lliura de la crema. Formava part de la camarilla de cortesans cobdiciosos i mancats de moral que envoltaren Joan I. Metge, home casat i amb quatre filles, tenia debilitat per les jovencelles. En els viatges a València en trobà una, Violant Cardona de nom, la qual parí un fill d’ell. El secretari del rei anava on el portava la cort i a València, on havia de ser sovint, cercà un llit amb companyia. Metge legitimà el fill bastard, però, quan es cansà de la Violant Cardona, inicià un procés d’anul·lació de la legitimació tot al·legant —quin morro!— manca de recursos. Joan I li concedí l’anul·lació, òbviament. Bé, si no exactament ell, ho féu el personatge de la camarilla en qui delegà. I és que —vatua!— la cort de Joan I era el país de Xauxa per a la «casta» de cortesans, o sia, dels polítics professionals del moment. I passen els anys, els segles i, vegeu, continua havent-ne, de castes polítiques. Viure de la cosa pública: xe que bo!

I entre tota la camarilla de cortesans, més encara que Francesc de Pau, destacava la «noble dona» na Carrossa de Vilaragut. Amb ella contactava qui, a la recerca de prebenda o favor, volia acostar-se al rei. Carrossa era una dona poderosa i que fruïa de les delectances d’aquella cort, on no mancava l’interès per la literatura i la música. Com a exemple d’això, consta que la reina deixà a Carrossa un llibre del poeta i músic francès Guillaume Machaut, que alhora li havia deixat a la reina el cèlebre comte de Foix Gastó III (Gastó Febus). Bé, les obres de Machaut, conegudes arreu d’Europa, eren llegides amb fruïció a la cort catalana i vet ací cridaven l’atenció de la senyora d’Albaida i Corbera.

Les obres del músic i escriptor francès Guillaume Machaut, conegudes arreu d’Europa, eren llegides amb fruïció a la cort catalana i vet ací cridaven l’atenció de la senyora d’Albaida i Corbera. La cort de Joan I i Violant de Bar era una cort culta, on es conreà la literatura i la música. 

Caiguda en desgràcia

L’ascens meteòric de na Carrossa alimentà els odis i rancors dels que no eren beneficiats per la prodigalitat de Joan I i Violant. Na Carroça es convertí en el centre dels seus atacs, que esclataren en la celebració de les Corts generals —per a tots els regnes— de Montsó de 1388-1389. Sembla ser l’adalil de tota l’oposició contra Carrossa fou el poderosíssim Alfons IV comte de Ribagorça i Dénia, senyor de Gandia i marquès de Villena, l’Alfons dit «el Vell». Alfons de Ribagorça, del llinatge dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona (nét de Jaume II), sempre necessitat de diners, contactà a Montsó amb la «favorita» dels reis perquè, a través d’ella, se simulàs un préstec d’ell al rei de 40.000 florins i que —tot simulat— per 20.000 florins el rei li donàs la Vila Joiosa i Xàbia, i els altres 20.000 per a ell. Fotre el tio! Corrupció total, a la manera Gürtel. Òbviament, na Carrossa s’hi negà: però Alfonset, t’has begut l’enteniment? El nét de Jaume II insistí: doncs, mira Carrossa —digué ell— si no això, doncs, fes, que sé que tu pots, que el rei em nomene cap del seu consell. Ep! Però tu de què vas? Carrossa digué que no. I l’Alfons IV, cada vegada més enfurismat, li demanà —que és tenir cara!— que li facilitàs les joies de la reina per a empenyorar-les ell. Una altra vegada, Carrossa que no. Finalment, li demanà que fes que el rei li concedís una renda vitalícia de 2.000 florins pagadores de les rendes de Xàtiva, i Carrossa tornà a negar-se a atendre les pretensions del comte.

Ja us he dit més amunt. La cort de Joan I era xauxa, sí, però per als elegits. Alfons IV pretengué, que ell tenia pedigrí de sobra, entrar en aquell cercle de privilegiats, però Carrossa li dona carabasses. Alfons IV, finalment, acabà per amenaçar Carrossa: el típic «o estàs amb mi o contra mi». I, finalment, tot acabà en un contra mi. Muntat en còlera, avergonyit pel ridícul que havia fet, humiliat —atenció!— per una dona, comença a conspirar contra Carrossa i de seguida hi trobà gent, nobles botinflats de gelosia contra la cortesana. Així, aparegué el vescomte d’Illa, Bernat de Cabrera, que volia fer de la seua dona la favorita de la reina. Envejós! A ell li féu costat Ramon de Bages, que criticava a tort i a dret na Carrossa, i altres individus moguts per la insídia. Sí, eren tan corruptes com els que manaven; el que passa és que ells no manaven i destil·laven odi per tots els costats. Xe, per a entendre’s com el Casado i el Riberita «Narius de porcellana» contra el Pedro Sánchez. A Carrossa li caigueren improperis com els de fellona, traïdora, ocupa, indigna, colpista i dicteris diversos a la manera Casado «el del Màster».

Carrossa tractava els afers d'estat i fins i tot determinava qui accedia al rei. Era tant el seu poder que començà a tindre enemics que cercaren la manera de deslliurar-se d'ella, el primer el comte Alfons IV de Ribagorça i Dénia, senyor de Gandia i marquès de Villena. A ell li seguiren altres, contra Carrossa, descontents de no pertànyer al grup de privilegiats que envoltava el rei. 

Corregueren les difamacions i arribaren, sense escrúpols a calumniar contra l’honor de na Carrossa com a dona: l’acusaren de mantenir relacions sexuals il·lícites amb el camarlenc Francesc de Pau i, per si això no fóra poc, de comerciar amb el seu cos com una barjaula per a obtenir favors, fins i tot el rei era implicat a l’escàndol. Totes aquestes murmuracions arribaren a Joan I, que les negà i fins i tot estava disposat a castigar els culpables de tals falsedats i, com ara està de moda dir —en aquests temps de perdre el cul per la llengua dels anglesos— fake news.

La pressió contra na Carrossa a les Corts de Montsó fou intensíssima. Les despeses del seguici reial espantaven tothom i, finalment, na Carrossa, la «noble dona», es convertí en el boc expiatori a qui endossar el desgovern imperant. La ciutat de Barcelona, amb el suport de València, exigí «l’estranyament» —el foragitament— de na Carrossa de la casa reial i, finalment, Joan I i Violant de Bar, forçats per la situació, fins i tot l’infant Martí es manifestà en contra de la cortesana favorita dels reis, hagueren de transigir: na Carrossa de Vilaragut deixà de ser dama de la cort.

Foragitada de la cort de Joan I i Violant de Bar, Carrossa trià Corbera (Ribera Baixa) com a lloc per a viure. El castell d’aqueixa població, les ruïnes del qual encara perduren per a orgull dels seus habitants, es convertí en la residència de la «noble dona», on sabem que hi habità durant algun temps. 

Na Carrossa torna a casa

Foragitada de l’entorn reial, Carrossa trià Corbera (Ribera Baixa) com a lloc per a viure. El castell d’aqueixa població, les ruïnes del qual encara perduren per a orgull dels seus habitants, es convertí en la residència de la «noble dona». Sabem que hi habità durant algun temps, abans de traslladar-se a la població. Gràcies a la intervenció reial, les pretensions de Berenguer de Vilaragut i Boïl (un altre antiCarrossa a Montsó) sobre els béns de la família Vilaragut i Carròs havien estat callades en 1387. Així, Carrossa heretà la totalitat dels béns del seu pare, inclosa la baronia d’Albaida.

Però era Carrossa i era a Corbera, no gaire lluny de Cullera, que aleshores pertanyia a la ciutat de València, ciutat que a Montsó també s’havia unit al complot contra Carrossa. Esclatà un conflicte de jurisdiccions a causa de l’escuder de la Vilaragut, Anton del Roy, que entrà a Cullera armat per a reclamar impagaments a la seua senyora (Cullera havia estat feu dels Vilaragut). El conflicte, amanit per l’animadversió pública que s’havia gestat a Montsó contra Carrossa, instigada pel senyor de Gandia, derivà en crida de la ciutat de València a les armes. Finalment, però, per intercessió del governador del Regne, Roger de Montcada, que havia estat també, com Carrossa, al servei de Violant, la bel·licositat dels exaltats valencians de València ciutat, s’apaivagà. Ara bé: Carrossa fou obligada a cedir.

Carroça era també senyora d'Albaida. Tornà a casar-se en 1391, amb Pere Pardo de la Casta. El segon fill del matrimoni, Joan, heretà la baronia albaidina amb la condició que prengués el cognom de la mare. 

Dissolta la unió amb el primer marit, Carrossa tornà a casar-se de nou, possiblement en 1391, ara amb Pere Pardo de la Casta. Aquest matrimoni està en relació amb l’alarma que sorgí a la ciutat de València quan Carrossa abandonà els seus estats. Pensaven que ho feia per a reintegrar-se a la cort del rei. Però no fou així. La mort de Joan I (19 de maig de 1396), finalment, diluí tota la malvolença acumulada contra Carrossa. S’establí a València amb el seu marit. D’aquest matrimoni nasqueren dos fills: Pere, que heretà els béns del pare, i Joan, a qui li fou llegat el patrimoni de la mare a condició que prenguera el cognom de la progenitora. Na Carrossa de Vilaragut féu testament a València, el 20 de juliol de 1423, i morí poc després. Fou soterrada a l’església del convent de Sant Agustí de València, al costat del lloc on eren les despulles del seu germà Bernat.

Per a la posteritat ha quedat aquella cort de luxes i disbauxada, la de Joan I, i fins i tot l’acusació d’haver compartit tàlem amb el rei, una falsedat alimentada amb el pas dels anys per l’obra de l’home de lleis valencià Domingo Mascó Regles d’amor e parlament d’un hom e una fembra fetes per mossèn Domingo Mascó, a requesta de na Carrossa, dama del rei en Joan I, e carta amorosa d’aquesta al rei i sa resposta, també dita Hom enamorat e la fembra satisfeta. Què queda de cert de tot plegat? Que na Carrossa de Vilaragut fou una dona extraordinària del seu temps, amb vicis i també virtuts, fruit del temps que li tocà viure; una dona que arribà a una posició social privilegiada, ni més ni menys que al cim del poder, a la vora del rei i la reina, però que fou víctima dels complots polítics que s’alimenten al voltant dels qui tenen el poder. Finalment, fou foragitada de la casa reial, però encara a dia de hui, ningú ha pogut demostrar les acusacions que en aquelles corts de Montsó foren vessades contra ella.

Na Carrossa de Vilaragut féu testament a València, el 20 de juliol de 1423, i morí poc després. Fou soterrada a l’església del convent de Sant Agustí de València (a la imatge), al costat del lloc on eren les despulles del seu germà Bernat. 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next