Diuen que país ve de la paraula paisatge, el conjunt de terres que formen una unitat major, habitada per “paisans”, persones amb qui compartim paisatge i, per extensió, cultura, llengua, visió del món i interessos.
L’altre dia, rellegia el llibre La Via Augusta pel País Valencià, de Ferran Arasa (Publicacions de la Universitat d’Alacant). Es tracta d’un manual divulgatiu, ric en fotografies, que explica com els romans civilitzaren el nostre racó de món gràcies a la vertebració del territori, a la invenció i consolidació d’un camí, d’una via de comunicació, la Via Augusta. Les vies, arreu d’Europa, van obrir camins. I de manera semblant a les vies marítimes pel Mediterrani, a les vies ferroviàries o als ponts aeris en altres moments de la història, arreu del món, feren civilització. Aquesta Via Augusta anava des de Gades (Cadis), per Hispalis, Corduba, Mentesa, Acci, Catago Nova, Ilici, Saetabi, Valentia, Saguntum, Dertosa, Tarraco, Barcino… i continuava pel sud de França, el nord d’Itàlia fins a Roma. Era l’equivalent al tan anhelat corredor Mediterrani. Allò cert és que dos mil anys després, els habitants d’aquesta franja litoral ho tenim ben magre per anar d’Elx a Barcelona, posem per cas. En cotxe, toca gastar-nos un bon grapat de bitllets en peatges. En tren, toca armar-se de paciència i comprovar com és més ràpid anar i tornar a Madrid en AVE que traslladar-se pel Mediterrani. Però és que fins i tot el trànsit entre comarques és complicat. Tenim el sistema ferroviari de rodalies ben bé desmantellat, tret de l’àrea metropolitana del cap i casal. Proveu d’anar en tren d’Elx a Alcoi, o de Xàtiva al sud, o d’Alcoi a València. Jaume Fuster va voler retre homenatge i alhora punxar la denúncia en la seua novel·la La corona valenciana. Un llibre excel·lent, on l’aventura transcorre per la Nacional 340, únic nexe de comunicació “gratuït” entre valencians. Un llibre ara com ara descatalogat, d’un català que publicava en una editorial valenciana, Tres i Quatre, amb total normalitat.
Els romans sabien que els camins són la millor forma de cohesionar un territori. I la falta de camins, la millor forma de trencar-ne els lligams. Vivim en un estat on tots els camins passen per Madrid. I no és casualitat.
Francesc Gisbert
