Després de pensar-ho molt, de descartar-ho en tantes ocasions, de pensar que les coses canviarien en canviar les circumstàncies, vos confesse que m’ha costat, ho reconec, però finalment ho he fet. Des de fa uns mesos milite a Esquerra Republicana del País Valencià. Un procés llarg i meditat.
M’he cansat de viure en un País Valencià on “ara no toca”, on sempre és mal moment per dir les coses pel seu nom, on encara hem d’esperar per dur a terme les polítiques que crec imprescindibles des de fa tants anys. I, el que és pitjor, no vull formar part d’aquest “ara no toca”. Ens vàrem empassar que no tocava estirar massa de la corda durant la transició per si la dreta rebentava el projecte de democràcia, i així fou com consentírem en la renúncia a l’article 153, i als símbols i noms del País. En aquella transició no tocava tampoc anar més enllà en la defensa de la llengua a les comarques castellanoparlants i consentírem en la Llei d’Ús.
Any rere any, i en van més de trenta, no ha tocat plantar cara de debò en veure com no arribaven al País Valencià les inversions i els fons necessaris per viure amb dignitat. Una roda de premsa amb un titular del president o conseller de torn queixant-se de la baixa inversió s’ha donat per bona i aquesta ha sigut tota la protesta, tot el rebuig polític.
Però va arribar 2015 i, amb ell, el canvi polític. El Bloc ocupava escons a les Corts, vetats fins aquell moment per la injusta llei electoral valenciana, una llei que hem sigut incapaços de modificar, per cert. Tot feia pensar que ara sí que tocaria defensar el País Valencià després d’anys d’espoli, que per fi tindríem una llengua protegida a l’escola i a la funció pública, que posaríem damunt la taula del govern espanyol el problema de l’espoli (no l’eufemisme de l’infrafinançament). No ha sigut així i he vist com la por ha fet que posem exempcions a la llengua en les comarques on més cal protegir-la o com seguim accedint a la funció pública sense demanar el requisit lingüístic. Quant a l’espoli, res de nou, seguim queixant-nos al carrer mentre als despatxos dels ministeris no s’ha avançat en res. Finalment, i per salvar els mobles de cara a eleccions, hem aconseguit una clàusula , benvinguda siga, a l’estatut que l’estat complirà o no. Mirat en perspectiva, ara no res resulta xocant, atenent que a la primera roda de premsa del Consell la vicepresidenta es va dedicar a explicar que el seu nom és en espanyol, amb accent tancat, en unes declaracions que li han valgut l’apel·latiu d’Ó.
Però allò que m’ha remogut definitivament ha sigut l’actitud bel·ligerant contra el procés català, el govern legítim de la Generalitat de Catalunya i els presos i exiliats. No era precís que la vicepresidenta del govern valencià eixira dies abans del referèndum demanant al president Puigdemont que retirara la convocatòria. No calia posar-se de perfil davant les agressions brutals patides pel poble català. No era necessari el mutisme durant més d’un any, un mutisme que només s’ha trencat per agredir les víctimes de l’estat. La darrera pixada fora de test jo ja no militava al Bloc, però no per això m’ha provocat menys pena llegir el famós tuit dels “soparots” de Puigdemont, enfront de la presó de Junqueras, com donant a entendre que hi ha represaliats de primera i de segona. Una piulada que denota ignorància (que no és el cas) o una clara intenció de dividir els presos i exiliats.
No m’ha agradat acabar militant en un partit amb una deriva anticatalanista més pròpia d’altres segles. Cert és que algun destacat militant ha eixit sempre a defensar els drets del poble català o a defensar els presos polítics, però mai el partit. I sempre amb la cançoneta dels serveis socials i el benestar de la ciutadania per tapar les vergonyes de la feblesa ideològica. No, companys, la gent serà més feliç, tindrà millors escoles, més i millors recursos culturals, millors empreses… quan tinga els recursos que necessita i genera. I a aquest punt no arribarem mai si no és perquè avancem cap a la sobirania, fiscal i política.
És curiós com els qui arribaren per transformar de dalt a baix el País Valencià han acabat sent la força de l'”ara no toca”, no toca parlar de Catalunya, no toca parlar d’espoli, no toca el requisit lingüístic, no toca, no toca, no toca. Només recordaré que aquesta expressió la va fer famosa el convergent Jordi Pujol, a qui tant detesten, quan afirmava que no tocava parlar d’independència. Si més no, és ben curiosa la coincidència.
No em puc identificar amb aquestes actituds porugues, tèbies, que donen ales a la dreta. Una dreta que, fem el que fem, sempre ens acusarà de vendre el Micalet als catalans. No puc renunciar al meu vessant polític però necessite formar part d’un partit que diga les coses pel seu nom, que vulga avançar cap a camins d’autogestió, sobiranisme i república. I aquest és el motiu pel qual he decidit militar a Esquerra Republicana del País Valencià. Perquè, de nou, em trobe en un lloc on treballar pel País Valencià que vull, un país que no demane permís a Madrid i que avance, molt a poc a poc, segurament, cap a la sobirania.
I el primer que vos he de dir és que m’he trobat gent amable, acollidora i sensata, realment preocupada per la deriva que ha pres la política valenciana en els darrers anys i conscient que ni la dreta ni la suposada esquerra els deixarà oxigen per respirar però que això no és obstacle per seguir lluitant.
El més difícil del pas ha sigut, sense dubte, el de la renúncia personal a seguir dins d’un projecte que sentia propi i que tant he defensat, el Bloc. Han sigut anys de picar pedra en la difícil cantera del valencianisme polític, de rebre insults, de patir l’estigma de ser “catalanista”, com si algú pogués insultar-te per fer de la defensa del teu país la teua bandera.
Seguiré picant pedra des d’ERPV i convide a fer-ho a qui de debò estiga preocupat per la situació política valenciana. Arribats a cert punt, no hi ha res com dormir amb la consciència tranquil·la conscient que fas allò que cal fer des de la política. Creieu-me si us dic que ARA SÍ QUE TOCA.
