Arada: llauradora de memòries

12 febrer 2019 06:00h

“callant la mates
és com una pell
la trobes si rasques
fecund verger
la flor del present
naixerà en ell”

Desmemòria,
de Maria Arnal i Marcel Bagés.

Arada: instrument agrícola que serveix per a crear solcs a la terra, generalment per tal de condicionar-la millor per a la sembra.”

Si haguérem d'analitzar en quin context va florir Arada, de qui i de què és filla, hauríem de submergir-nos en un complex brou d'esdeveniments. Però, si hi ha alguna cosa que clarament ens ha unit, és la ferma voluntat de crear un discurs contrahegemònic més enllà del que ens ha sigut inculcat a través dels entorns purament acadèmics.

Nosaltres érem filles de la crisi i de les lluites socials que van esclatar en el context del 15 de maig del 2011 (popularment conegut com el 15M); veníem de les mobilitzacions estudiantils i assembleàries, que copsaven també l'àmbit universitari; veníem de la lluita feminista i de diferents moviments de tall anticapitalista. D’altra banda, érem també estudiants del Grau d’Història i havíem desenvolupat una gran sensibilitat respecte a la importància d’aquest àmbit. És en ell on vam prendre contacte amb el treball de la memòria i ens vam assabentar de la seua potència com a eina per a la recuperació dels relats històrics, més enllà del Relat Oficial, un relat completament parcial i manipulat, al servei d’un subjecte únic: l’home blanc, heteronormatiu i de classe dominant. Va ser tot aquest bagatge, doncs, allò que ens va marcar el camí cap al pensament crític i cap a la cerca de discursos alternatius fora de les dinàmiques heteropatriarcals, colonials i capitalistes que comunament han acompanyat el discurs historiogràfic.

En aquesta conjuntura ens va urgir la necessitat de canalitzar la nostra formació política i estudiantil, alhora que les nostres inquietuds vitals, en la reconstrucció del discurs historiogràfic mitjançant la inclusió d'aquells relats i aquells subjectes que han sigut històricament invisibilitzats centrant-nos en una perspectiva feminista per la proximitat d’aquesta a la nostra experiència. Volíem doncs reconstruir una història inclusiva de les dones, una història de les menystingudes, de les precàries, de les treballadores, de les racialitzades, de les migrants, de les lesbianes, de les bi, de les trans, de les malaltes, de les boges, de les putes, de les marginades, de les limítrofes. I per què dur a terme aquesta tasca? I, allò més important, quin paper jugava ací la memòria? En primer lloc, cal dir que veiem en la recuperació de les nostres referents històriques una excel·lent eina per a la conscienciació i l’alliberament de les dones. És a dir, que l'estudi de les nostres personalitats passades se'ns presentava com una potent font per l’encoratjament en el present i la construcció en el futur. Perquè nosaltres érem conscients que la nostra lluita venia de lluny i consideràvem que recuperar el record d’eixes lluites era essencial per aprendre i inspirar- nos dels seus errors i encerts, i seguir caminant cap un moviment feminista més inclusiu i alliberador. D’altra banda, en aquest projecte, conscients aleshores de la transcendència de la memòria, consideràvem aquesta com la millor eina per a recimentar eixos discursos subalterns i donar veu als subjectes històricament emmudits.

Perquè si bé des de la historiografia clàssica sempre s'ha tendit a infravalorar la potència de la memòria com a font de veracitat, per ser aquesta pròxima a les emocions i a les experiències de la quotidianitat, i s’ha estès la idea de la memòria com un àmbit aliè de la Història; nosaltres vam sentir des d’un principi tot el contrari: és a dir, que és precisament aquesta emocionalitat la que caracteritza els actes quotidians i, per tant, constitueix les experiències per se, de manera que ens permet l'apropament als relats dels subjectes de base, més allunyats de les dinàmiques institucionals i capitalitzadores. És a dir, en resum, vam apostar per allò que deia Vicent Andrés Estellés que “les històries fan la història” i vam decidir reivindicar la inclusió històrica de les memòries de les nostres predecessores, i coetànies, com a eines d’encoratjament i de recuperació de la història (en minúscula).

És així com vam començar amb la ingent tasca de crear un Arxiu de Memòria amb Perspectiva Feminista, on quedaren recollides les memòries de totes les dones amb les quals poguérem donar abast. Començàrem així a investigar i a contactar amb els col·lectius feministes del País Valencià perquè ens cediren la seua documentació i ens donaren l'oportunitat d'entrevistar-les audiovisualment, de manera que deixàrem constància del seu pas en la història. Palel·lament, hem intentat divulgar la importància de la memòria, sempre des d’una perspectiva feminista, i com que al llarg del temps hem evolucionat com un col·lectiu eclèctic i divers que compta hui amb dones de diferents branques de les Humanitats i les Ciències Socials, hem pogut abraçar també altres àmbits que no pas allò estrictament històric (com ara la literatura, l’educació, la filosofia, la sociologia, l’art, la música, etc), fent d’açò una tasca enormement rica i enriquidora. En aquesta línia hem visitat pobles, barris, instituts i ateneus de tot el País Valencià divulgant eixes històries en minúscula i hem tractat d’incidir mitjançant les xarxes socials (Facebook, Instagram i Twitter) sobre la rellevància d’aquestes. Tasca que hem intentat dur a terme també en el llibre Arrels, recentment publicat en l’editorial valenciana Caliu. En ell hem pogut tractar un ampli ventall de relats fent un treball de memòria viva, interseccional i inclusiva amb la voluntat que puga ser una peça útil en l’alliberament de moltes dones.

Perquè, com solem dir, nosaltres volem llaurar memòria per a sembrar el futur i perquè moltes puguin, alhora, ser llauradores de les seues històries.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next