Al llibre Iluminada, de Mary Karr, un llibre autobiogràfic d’aquells que les nord‑americanes saben escriure, sense pèls a la llengua i feridorament honestos, hi ha una escena on la narradora explica que quan sa mare, ja gran, es va canviar de ciutat, va anar a buidar la casa d’andròmines. Aquella era la casa on havia viscut en la seua infantesa i, en traure les coses de l’armari de l’habitació dels seus pares, va recordar que aquell armari havia estat moltes vegades el seu amagatall quan era una xiqueta. S’amagava de les baralles, del desori, de la bogeria alcohòlica de la seua família. Mentre llegia, mentre imaginava la petita Mary Karr en aquell armari, em van vindre al cap uns altres armaris, l’armari de C. S. Lewis, des del qual Lucy i, després tots els germans, accedien al món de Nàrnia, un món de fantasia ben llunyà de la guerra que vivien, o l’armari de Cortázar en el seu relat Carta a una señorita en París, on el protagonista amagava durant el dia els conillets que, a intervals cada vegada més curts, li pujaven per la gola “como una efervescencia de sal de frutas”. I mentre pensava tot això, també sentia vivament que, en aquell moment, el llibre de Karr esdevenia un armari per a mi, perquè a vegades, llegir és també un recer, un amagatall, un lloc per somniar, un espai que m’ajuda a pensar, a prendre distància, a evadir‑me, a posar les coses a lloc, una mica allunyades del meu dedins per contemplar‑les amb perspectiva. Llegir històries d’unes altres vides em fa reconciliar‑me amb la pròpia. Llegir m’alleuja, m’asserena, em commou, m’alimenta, m’emociona, m’entristeix i m’alegra, m’omple de ganes de viure i d’escriure. Llegir em guareix l’ànima, i això també vol dir que a voltes la fereix i l’altera i la sacsa abans de tornar‑la a lloc. Llegir em fa sentir, gairebé sempre, que no sóc sola en aquell armari ni en la vida, que tot allò que borrona dins meu a punt del mot com els botons primaverals són a la vora de la fulla, ha borronat abans en altres dits que han buscat les paraules exactes per explicar‑ho. I quan això passa, quan s’esdevé una d’aquestes revelacions, aparte els ulls del llibre, sent un profund agraïment i crec, crec en la vida, sagrada i expressada tal com jo potser la intuïa i no sabia dir. En moments com aquests, d’epifania, done gràcies de pertànyer a aquesta família de bojos que busquem llibres com armaris de somnis o de pau o de ves a saber què. Aquesta espècie d’orats que no sabríem viure sense llegir.
