Atàviques cançons de guerra

26 febrer 2019 06:00h

Cavalquen bèsties solípedes ancestrals impulsades pels vents encesos del ponent immutable. Són els centaures de la redempció que declaren les hostilitats. Una altra vegada. El camp de batalla, en letargia intermitentment, s’ha despertat bramulant contra el díscol mal assimilat que gosa resistir-se a l’imperi de la força. D’aquesta capacitat exclusiva –la força–, el poder en diu llei, instrument que promulga el poder per a perpetuar-se. No és estrany, doncs, que el menyspreu, l’amenaça intimidadora i la contundència repressiva formen part indestriable d’una manera de ser que la col·lectivitat adoctrinada suporta amb el silenci dels anyells. Eixe és, sens dubte, el destí d’un poble bel·licós que fonamenta la seua realitat en el domini d’altres pobles. Per això, quan troba esculls que li impedeixen fondejar en aigües que considera seues però que no ho són fa eixir a la pista central la figura del guerrer. A aquest element, que ja descriví Ortega i Gasset com a símbol i resum èpic de la Castella que tan bé glorificà, li queda com a última missió uniformitzar –o reduzir, com deia el conde-duque d’Olivares– els pobles diferents a la fèrula exigida per la Gran Castella. (La immensa col·lectivitat espanyola no vol ser una altra cosa: prefereix adherir-se al gregarisme estabulant abans que servar els vincles irrevocables de la pròpia substància). Bé, la situació injusta desfila davant de la nostra actualitat com un fet de conseqüències normals si tenim en compte l’opinió publicada. Perquè els catalanòfobs canals de difusió públics i privats de l’Estat difonen agres estridències de clarins i redobles funestos de tabals que anuncien una nova ofensiva nacionalista de perfils terribles. Semblen advertir els qui no comparteixen la seua visió de l’estat que seran tractats com a reus.  Per tant,  en un cantó de l’espai on es dirimirà el desigual torneig només hi ha un reducte que s’oposa a la conclusió definitiva de l’esmentat projecte que els nega l’ésser: és la dignitat que planifica defenses saguntines en vista de l’escomesa judicial que els ha caigut a sobre. El fet que resulte condemnatòria o absolutòria és rellevant per als encausats, però significarà el triomf de la podestas sobre l’autorictas. O el que ve a ser el mateix, el verí destil·lat per la mala fel resident en la venjança vencerà l’ànim de concòrdia imprescindible per a la pau. En efecte, la majoria s’estima més junyir l’adversari al jou de la derrota que abraçar-lo al caliu de la fraternitat. La gravetat del dilema posa de relleu, sobretot, la divergència de dos móns antitètics. Ara bé, la raó i els fets demostren urbi et orbi que la presumpta unitat no és un axioma ni un dogma de fe. No està escrita tampoc en les Sagrades Escriptures ni ix de la divinitat celeste, com asseguren aquells que viuen immersos en pretèrites glòries imperials. Senzillament respon a la voluntat d’una facció forta i, consegüentment, dominant, que implanta doctrina des de la punta de la baioneta. Si foren les falanges de Filip les que avançaren des de l’altiplà, l’autor del present text no estaria més inquiet perquè les formacions que s’albiren per les carenes solen destruir les consciències. Si poden, ordenaran genuflexions i practicaran la humiliació com a explotació de l’èxit. Ací ja ho han fet: els valencians som, de facto i de iure, la prolongació mental de la comarca de Requena-Utiel i, alhora, el seu mercat i port naturalsConsidere, doncs, un deure cívic alertar de l’atac imminent d’un enemic emparat pel factor invencible que dóna la superioritat numèrica. És el destí. Ja crec sentir clamors i cançons gravades en la negra baquelita del temps passat: Volverán ban-deras victorioosas…

Estremidor presagi.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next