Autodeterminació. El colonialisme

31 octubre 2019 06:00h

L'anàlisi dels arguments que llistí en Autodeterminació. L'estratègia negacionista continua hui amb el que etiquetí (B1): existeix el dret d'autodeterminació, però solament per a resoldre situacions de colonialisme. La primera embranzida colonitzadora dels temps moderns prengué Amèrica com a principal àrea d'actuació. Els posteriors processos d'independència tingueren lloc entre el de les Tretze Colònies (1776) -origen dels Estats Units d'Amèrica- i el de Cuba (1902), amb la majoria de processos enllestits durant el primer quart de segle XIX. L'acceleració tecnològica de la segona revolució industrial, iniciada al darrer terç del segle XIX, dugué una segona envestida colonitzadora, amb les potències colonials tractant de conquerir mercats i fonts de matèries primeres. Orient (proper, mitjà i llunyà), Oceania, i l'especialment maltractada Àfrica, foren destacats escenaris de l'activitat colonitzadora.

La Societat de Nacions (1919), a la fi de la Primera Guerra Mundial, i les Nacions Unides (1945), finalitzada la Segona, veren la llum com un intent de resoldre els conflictes per la via de la negociació, i el colonialisme n'era una de les fonts de contesa, no solament entre els pobles colonitzats i les metròpolis, també entre les diferents potències que es barallaven pel domini dels territoris colonitzats. I així, la Carta de l'ONU de 1945 conté un Capítol (XI), dedicat a aquesta qüestió, en el que es declara (art 73) que els membres de l'ONU que administren territoris no autònoms (un nom alternatiu a colònies) s'obligaran a tindre en compte les aspiracions polítiques dels pobles i a ajudar-los en el progressiu desenvolupament de ses lliures institucions polítiques...

El limitat entusiasme inicial per aquella obligació fundacional està, possiblement, a la base de la Resolució 1514 de 1960 que proclama la necessitat de posar termini ràpidament i incondicional, al colonialisme en totes llurs formes i manifestacions, i exigeix que els països administradors implementen les mesures perquè els territoris no autònoms exerceixen sense més retards, el dret de lliure determinació. La Resolució 1514 es convertí en el document preceptiu de la descolonització sota l'impuls i la supervisió del Comité de Descolonització creat al 1961 per l'Assemblea General de l'ONU. El llistat de més de 80 territoris no autònoms de 1945 ha quedat actualment en 17. Hui en dia el colonialisme polític és residual, però -no ens equivoquem- roman una potent activitat colonitzadora de caràcter econòmic.

Els paràgrafs anteriors descriuen com l'ONU ha tingut força interès que el principi de lliure determinació dels pobles siga exercit pels territoris colonials, la qual cosa no significa que tal principi fora enunciat solament per a eixes situacions. I així, el principi, genèricament afirmat pels pobles a l'article 1 de la Carta fundacional de l'ONU, és declarat com un dret de tots els pobles als articles 1 del Pacte Internacionals de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PDESC), i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PDCP), que formen part de la Carta Internacional de Drets Humans junt amb la DUDH.

Més proves de la universalitat del dret? Aquest és, precisament, el títol de la Resolució 54/155 de febrer de 2000 que, després de llistar un fum de Resolucions anteriors sobre el tema, diu que l'Assemblea General de l'ONU: Reafirma que la realització universal del dret de tots els pobles a la lliure determinació, inclosos els pobles sotmesos a dominació colonial, estrangera i forana, és un requisit fonamental per a la garantia i l'observança efectives dels drets humans i per a la preservació i la promoció d'aquests drets. Una redacció que, altra vegada, presenta el colonialisme com un cas particular de la universalitat d'un dret aplicable a una multiplicitat de situacions. No es deixe enganyar, doncs (B1) és un enunciat fals, propi dels usuaris de l'estratègia de la barrinadora, l'estratègia negacionista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next