En Presos polítics vinculí aquest concepte als empresonats per l’intent d’exercir un dret humà permanentment negligit. És el dret d’autodeterminació un dels drets comprés en aquesta categoria? Hui comence una anàlisi que, sens dubte, m’ocuparà diverses peces. Crec que estarem d’acord que el dret a la presumpció d’innocència (per dir-ne un) ja era un dret just i desitjable abans de ser redactat i declarat pels revolucionaris francesos (article 9) en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (DDHC) de 1789. Paral·lelament, opine, el dret perquè els pobles determinen lliurement el seu estatus polític és just i desitjable malgrat que no fora recollit entre els Drets Humans per l’ONU. Ara bé, eixe dret està escrit, i pot estar tranquil vosté si afirma la seua existència escrita davant la negació de tants negacionistes interessats com hi ha, alguns embolicadors o mentiders, d’altres que se’n refien dels primers, o que manquen de curiositat per anar directament a les fonts.
La Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) de 1948 beu de la DDHC francesa. Ambdues declaracions atenen drets individuals i no contenen cap article en relació al dret col·lectiu dels pobles. Som a la fi del segle XVIII, i havien de passar molts anys perquè, seguint les idees d’Immanuel Kant a La Pau Perpètua (1795), quallés la Societat de Nacions (1919) –antecedent de l’actual ONU– per tractar de solucionar en pau els conflictes. I així, Kant titula l’article II (segona secció): El dret internacional ha de fonamentar-se en una federació d’estats lliures, mentre que l’article II de la primera secció comença amb el que sembla el germen del futur dret d’autodeterminació: Un Estat no és un patrimoni, com la terra sobre la qual s’assenta. És una societat d’éssers humans sobre la qual ningú, excepte ella mateixa, pot manar ni disposar.
Rep el nom de Carta Internacional dels Drets Humans un cos de tres documents: la DUDH de 1948, el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics (PDCP), i el Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals (PDESC), ambdós pactes de 1966, i que entraren en vigor al 1976, quan el nombre d’estats que el ratifiquen arriba a 35. Prèviament, al 1945, la Carta fundacional de l’ONU ja comença proclamant, a l’article 1, el principi de lliure determinació dels pobles. Espanya s’adherí a l’ONU al 1955, després que al 1950 la resolució 386 li alcés el vet a pertànyer a l’organització, vet establert al 1946 (resolució 39) per no considerar-lo un país democràtic. Espanya democràtica? Ja saben que no, el truc respongué a l’interès geo-estratègic dels Estats Units en el context de la guerra freda.
Més avant, els Pactes de 1966 separen en dos grups, i desenvolupen amb més detall, els drets de la DUDH, conformant el cos jurídic a què se sotmeten els signants en matèria de drets humans. Espanya signa els pactes el 28/09/1976 i els ratifica el 27/04/1977, en plena transició. El 30/04/1977, el BOE publica la ratificació dels dos Pactes. Els textos són reproduïts, i l’article 1.1 (comú en ambdós documents) apareix escrit dues vegades en aquell BOE: Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen a llur desenvolupament econòmic, social i cultural.
La ratificació espanyola dels Pactes de 1966 continua en vigor, i l’article 96 de la constitució de 1978 declara: Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. I hui mateix, pot vostè visitar la web del ministeri d’afers estrangers espanyol on es recull el foment de la lliure determinació dels pobles, com un propòsit de l’ONU declarat a l’article 1 de la Carta fundacional de 1945, com s’ha dit a dalt. El dret d’autodeterminació, que Kant expressà embrionàriament al 1795, és capital a l’ordenament jurídic internacional ratificat per l’estat espanyol. Per què es negligeix? A la pròxima peça ens ocuparem de caracteritzar l’estratègia argumentativa negacionista.
