L’estudi de 1999 de la Comissió de Venècia sobre el dret d’autodeterminació a les Constitucions europees, revisat a l’anterior article, és solament descriptiu. Aquest dret tampoc és objecte d’anàlisi pel Tribunal Europeu de Drets Humans, que sí que denuncia els excessos contra altres drets humans suportats en alguns països pels defensors del primer. Tanmateix, la Cort Suprema del Canadà (CSC), interpel·lada l’any 1996 pel govern federal en relació amb el dret a la secessió de Quebec, no es retragué d’entrar a analitzar, examinar, jutjar i opinar sobre el tema. L’anàlisi de la CSC tenia per objectiu respondre a la qüestió quebequesa, llurs digressions, però, al voltant del principi d’autodeterminació en el dret internacional constitueixen una notable aportació.
La CSC rebé l’encàrrec de respondre si existeix en el dret internacional base en virtut de la qual puga justificar-se la secessió unilateral de Quebec. La Cort canadenca es fa ressò del tacte i precaució amb què les fonts de dret internacional tracten el dret d’autodeterminació, per tal compatibilitzar-lo amb l’aspiració d’estabilitat que significa el manteniment dels estats existents i llur integritat territorial. El mecanisme de conciliació consisteix a considerar que els aspectes interns de l’autodeterminació d’un poble (el dret a poder desenvolupar-se econòmicament, social i cultural, sense ingerències externes) és possible dur-los a terme formant part d’un estat més gran si aquest representa, sense discriminació, a tots els pobles que l’integren.
A eixe respecte, la distinció entre aspectes interns i externs de la lliure determinació es troba en un annex de l’informe de 1996 del Comité per l’eliminació de la discriminació racial de l’ONU, on l’aspecte extern es defineix com el dret a determinar la condició política i el lloc a ocupar en la comunitat internacional. La secessió (la independència) és una de les possibilitats d’autodeterminació externa, i el Comité la contempla en situacions a) colonials, b) de subjecció, domini i explotació estrangeres. La CSC recull aquestes dos circumstàncies com a justificació per l’exercici del dret a secessió unilateral, i afegeix que no es poden predicar de Quebec.
El dictamen de la CSC considera un tercer cas justificatiu de la secessió unilateral que rau en la idea que si un poble és impedit d’exercir útilment els aspectes interns de l’autodeterminació, te dret, com a últim recurs, a exercir aquesta mitjançant la secessió, i respecte del Quebec la CSC opina que el nivell d’autodeterminació interna, com a part de la federació, és prou important per a negar-li el dret a la secessió unilateral. En el cas de Catalunya, limita l’estat espanyol llur autodeterminació interna? Malgrat semblar un assumpte opinable sobre el que es formulen estimacions diverses -àdhuc contràries- hi ha dades objectives que permetrien explorar aquest tercer cas en relació amb Catalunya.
L’autodeterminació interna de Catalunya al sí de l’estat espanyol fou exercida per última vegada, seguint i complint el procediment marcat per les lleis, amb ocasió de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de 2006: aprovació pel Parlament català (30/09/2005), aprovació per les Corts espanyoles (Congrés 30/03/2006 i Senat 10/05/2006), aprovació en referèndum a Catalunya (18/06/2006), i sanció del Cap de l’estat (20/06/2006). La intervenció posterior del PP i la sentència de 2010 del TC retallant un text fruit de la negociació política i de la legitimitat democràtica expressada tant a Catalunya com a l’estat espanyol, està a l’origen del creixement de l’actual moviment secessionista català. La preocupació per les conseqüències que podrien derivar-se d’una actuació inèdita del TC (que finalment es produí) havia estat avançada en un editorial conjunt dels diaris catalans a finals de 2009, titulat “La dignitat de Catalunya”, que fou oficialment agraït per l’aleshores president José Montilla, del PSOE.
La frustració per aquell fet, i per la permanent negativa a atendre les peticions presentades al Congrés per partits polítics catalans, o pel Parlament català (dret d’autodeterminació 1997, 2013, 2013 / transferència competències per convocatòria referèndums, 2002, 2003, 2004, 2004, 2006, 2012 / competència organització referèndum sobre futur polític Catalunya, 2014), està recollida al preàmbul de la Llei 19/2017 del referèndum d’autodeterminació de la Generalitat de Catalunya, necessària, s’afirma: “… Especialment després de la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978 que representa l’anul·lació parcial i la completa desnaturalització de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006″ i on s’afegeix: “En el procés previ, s’han fet tots els esforços per trobar una via acordada perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur“.
Què opinaria la CSC? A la pròxima entrega seguirem revisant llur dictamen de 1998.
