Vérem a l’article precedent que la CSC estima que el Quebec hi gaudeix d’un important assoliment d’autodeterminació interna en el si de la Federació del Canadà, motiu per negar-li el dret a la secessió unilateral d’acord amb el dret internacional. També s’apuntaren dades -fonamentalment l’assumpte de l’Estatut de 2006- que qüestionen la permitivitat de l’estat espanyol a l’efectiu exercici del dret d’autodeterminació interna de Catalunya, dades que podrien recolzar el dret a la unilateralitat del procés. Malgrat tot, fora possible que la CSC considerés acceptable el nivell d’autodeterminació interna de Catalunya (com al cas del Quebec), i no li concedís el dret a la secessió unilateral.
La CSC també fou interpel·lada perquè respongués si el Quebec té dret a la secessió unilateral basant-se en la constitució canadenca. Com a la immensa majoria de Constitucions, no s’hi menciona secessió ni autodeterminació, ni a la de 1982, ni a la de 1867 -any en què es constitueix en el si de l’Imperi britànic la Confederació de colònies origen de l’estat actual, i que obtingué la independència el 1931. L’absència d’eixos conceptes és lògica tant en estats unitaris com federals. Tampoc es fa menció a la indivisibilitat o conceptes similars, sols al procediment per a variar els límits de les províncies. Un silenci, però, que no és motiu perquè la CSC s’excuse d’opinar, com a continuació veurem. La Constitució canadenca, diu la CSC, tampoc cita el recurs al referèndum i, per tant, els resultats d’una consulta secessionista no tindrien efectes jurídics. Tanmateix, afegeix, el referèndum és un procediment democràtic, útil i valuós, de conèixer l’opinió de l’electorat.
I així, la CSC considera que els referèndums d’autodeterminació celebrats o que es pogueren celebrar al Quebec tenen un caràcter consultiu, però també un caràcter obligatori per a les parts implicades (la federació i el Quebec) de seure i negociar les condicions -en cas que el resultat expressés una voluntat indubtable d’independència. La victòria clara de la secessió no donaria al Quebec dret a imposar els termes (la qual cosa suposaria unilateralitat), però tampoc la federació podria negligir la decisió democràtica quebequesa. Haurien de considerar-se les interrelacions teixides durant dècades en el si de la federació; les negociacions no serien fàcils, fins i tot podrien entravessar-se, diu la CSC, i conduirien necessàriament a pactar modificacions constitucionals per a donar cobertura a la secessió pactada. També apunta que el comportament de les parts (la bona fe o la malícia) podria influir en el suport internacional en un sentit o altre, i afegeix que la Cort no tindria cap paper de vigilància sobre els aspectes polítics de les negociacions.
Al seu dictamen, la CSC inclou un examen històric de la formació del Canadà i dels principis que regiren el procés, incloent-hi els no escrits, els subjacents, que -diu la CSC- formen part de la Constitució, inspirant-la i nodrint-la, a saber: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme i el respecte a les minories; principis que també haurien de estar presents en la negociació d’una secessió, en cas d’escometre-la. I tornat al context històric, la Confederació de colònies veié la llum el 1867 voluntàriament i negociada, en un procés enllestit per delegats de les colònies fundacionals que tingueren en compte el principi del federalisme asimètric com a via per a reconèixer diferències i protegir singularitats, i que ja el 1867 establiren anglès i francès com a llengües cooficials del Canadà.
Contràriament, a Espanya, la història de la formació de l’estat-nació, tan important per entendre l’actualitat i enraonar sobre ella, és oblidat per polítics, tribunals, mitjans, i líders d’opinió, i és ignorat per l’opinió pública. Un passat, però, que ha reviscolat a la memòria col·lectiva catalana quan la dignitat de Catalunya ha estat agredida durant els darrers anys, des de l’episodi de l’estatut de 2006 comentat a l’anterior peça. Memòria visualitzada, des de fa temps al Camp Nou amb crits d’independència quan el rellotge marca 17:14, l’any que Felip V completà la conquesta del Principat.
La formació de l’estat espanyol té notables diferències respecte de la formació del canadenc: els regnes de la Corona d’Aragó foren ocupats i absorbits per conquesta entre 1707 i 1715, i convertits en províncies del poder absolut castellà; ses constitucions abolides, institucions de govern suprimides i la llengua pròpia arraconada a l’esfera privada i familiar. Catalunya, des de la darrera dècada del XIX, és la part de la Corona d’Aragó que amb més decisió ha tractat d’exercir l’autodeterminació interna al sí d’un estat espanyol que, amb el muntatge de les autonomies al 78, es predica quasifederal malgrat mancar de la més important característica del federalisme: la situació inicial de llibertat a partir de la qual les parts pacten, entre iguals, la federació.
En qualsevol cas, i suposant, com he dit al primer paràgraf, que la CSC negués el dret de Catalunya a la secessió unilateral, coherentment amb el seu dictamen de 1998, potser defendria que en cas d’haver una voluntat clara de secessió expressada en referèndum, i en respecte al principi democràtic, ambdues parts, Catalunya i l’estat espanyol, tindrien obligació de negociar els termes, incloent-hi les reformes constitucionals necessàries. Repetint els comentaris de la CSC de 1998, un procés que tampoc seria fàcil, i en el que el comportament de les parts podria influir en el reconeixement internacional en un sentit o l’altre.
La Constitució espanyola sí que contempla la convocatòria de referèndums consultius (art.92); l’argument usat pels negacionistes no rau, doncs, en l’instrument sinó en la matèria de la consulta. L’article 2, en proclamar la indissolubilitat i la indivisibilitat de la nació espanyola no permet, diuen, que un referèndum pregunte per la secessió, ni tan sols per saber-ne l’opinió no vinculant de l’electorat. L’argument sols reforçar-se amb allò de “la Constitución que nos dimos entre todos“, que encobreix un fet: el SÍ a la Carta del 78 fou essencialment un SÍ a l’esdeveniment de la transició, sense que el votant parés massa atenció a la lletra menuda, en part imposada per la jerarquia franquista, aquella del “todo ha quedado atado y bien atado“. Jordi Solé Tura (un dels ponents de la comissió constitucional) conta al seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España com l’article 2 li arribà manuscrit des de la Moncloa durant una sessió en la que exercia de president de la comissió, i afegeix que els ponents d’UCD feren saber que no es podia variar ni una coma, ja que era una redacció que la Moncloa havia compromès amb certs sectors, que evitaven nomenar. El ponent català del PSUC agrega que era fàcil endevinar d’on venien les pressions, fonamentalment de la cúpula de l’exèrcit franquista, li faltà concretar al llibre.
L’estat espanyol, el que exerceix el poder (la monarquia, la Moncloa, les jerarquies: política, judicial, militar, econòmica i mediàtica), continua ancorat al dogma de la indissolubilitat i a la doctrina del dret d’autodeterminació aplicable sols en situacions colonials. Amb la lentitud d’aquests processos, els recursos per la sentència del judici de l’1 d’octubre arribaran algun dia al Tribunal Europeu de Drets Humans; uns anys més i es pronunciarà un dictamen que haurà de dir alguna cosa sobre aquest dret inclòs al catàleg de la Carta Internacional de Drets Humans, del que, en general, els estats eviten parlar-ne. És esperable que el TEDH tinga present l’anàlisi i els comentaris de la Cort Suprema de Canada al dictamen de 1998, que valore l’evolució del principi d’autodeterminació i l’apreuament que ha anat guanyant al context internacional. Una consideració consistent amb la desitjable prevalença de la democràcia, la negociació i la pau, com a mètodes civilitzats de trobar solucions als conflictes territorials i de sobirania, per sobre de la imposició, la repressió i l’ocupació, que han estat els del passat i que, dissortadament, continuen actius.
I amb les tristes notícies de la cloenda de DIARI LA VEU, i subscrivint fil per randa el que diu David Garrido a la darrera peça, no voldria acabar sense agrair públicament a la direcció i la redacció del digital valencià l’acolliment que em donaren i el tracte rebut. Dir-los també que, en cas de succeir alguna venturosa eventualitat i DIARI LA VEU continués llur projecte original, em tindran a prop fent-los costat.
