Després del mestrívol dictamen (1998) de la Cort Suprema del Canadà, el parlament quebequès es reafirmà (Llei d’exercici de drets fonamentals, any 2001) en el criteri usat en els referèndums de 1980 i 1995 consistent en el fet que basta superar el 50% de vots favorables a la secessió per tal de fer-la efectiva, mentre que el federal (Llei de claredat, any 2000) repeteix l’exigència d’un resultat clar, evitant explicitar els criteris quantitatius de validació. Aquesta és una de les discrepàncies actuals que citava a la fi de l’anterior peça.
De la immensitat del Canadà passem als microestats del cordó oriental d’illes caribenyes.Saint Kitts and Nevis és un d’ells: dues illes separades per 3 km d’aigua, que sumen 261 km2 i 55.000 habitants (com mitja Eivissa i Formentera) conformant l’estat independent més petit d’Amèrica en superfície i habitants. Saint Kitts és més gran i poblada i, al parer, històricament ha exercit certa posició de domini que cal relacionar amb el sentiment d’independència que hi existeix a Nevis. Seguint l’esperit descolonitzador de l’ONU, al 1958 el Regne Unit organitzà la Federació de les Índies Occidentals formada per 10 colònies britàniques del cordó d’illes del Carib, amb la previsió que formessin al futur un estat federal independent. Saint Kitts and Nevis (incloent l’illa Anguilla, a més de 100 km de distància) era una de les unitats territorials federades. L’experiment durà 4 anys, fins que al 1962 les dues illes més grans de la Federació (Jamaica; Trinitat i Tobago) guanyaren, cadascuna, llur independència.
La manca de cohesió de la proposta britànica l’evidencia que 9 dels 10 territoris de la Federació colonial de 1958 són hui estats independents. Els estats caribenys han trobat el compromís entre llibertat i lligam muntant, des de llur independència, organismes que permeten compartir institucions i serveis, com la Association of Caribbean States (ACS), la Caribbean Comunity (Caricom) i la Organisation of Eastern Caribbean States(OECS). Tornant, però a Saint Kitts-Nevis-Anguilla, aquesta última (encara més menuda que Nevis) celebrà un referèndum al 1967 per a separar-se, amb la qual cosa tornà a dependre directament del Regne Unit, sent actualment un dels 17 territoris no autònoms, del llistat de l’ONU, pendents de descolonització. Saint Kitts and Nevis aconseguiren la independència al 1983, i les precaucions de Saint Kitts per a vèncer la resistència de Nevis a mantindre la unió retardaren un procés que començà a negociar-se al 1975 (tot i al 1977 hi hagué un referèndum en Nevis, no validat per Saint Kitts, en el que guanyà la secessió amb un 99,6%).
La solució vingué d’una Constitució que empara la singularitat de Nevis en forma d’una estructura estatal asimètrica. El govern i el parlament nacional (amb seu en Saint Kitts) tenen competències a les dues illes, és clar, però sols Nevis té, a més, govern i parlament propis, amb certes competències transferides. La Constitució de 1983 també reconeix que una possible independència de Nevis solament depèn d’ella mateixa amb tres condicions: 1) l’Assemblea legislativa de Nevis deu aprovar la proposta amb almenys 2/3 de diputats electes, 2) 2/3 de vots vàlids en un referèndum pels electors de l’illa deuen ser favorables i 3) la nova Constitució detallada de Nevis, com a estat independent (o associat a un altre estat), deu ser presentada i explicada als votants 90 dies abans del referèndum. Passats els anys, al 1998 hi hagué un referèndum a Nevis, i amb el 58% de participació, la independència obtingué el 61,7%, a prop del 2/3 exigit, però insuficient.
Saint Kitts and Nevis és un país molt petit, petitesa que no li treu, però, importància com a exemple de recerca de solucions polítiques a les modernes demandes d’autodeterminació en contextos polítics liberals. A la propera peça estudiarem la independència de Montenegro sota els criteris de la Comissió Europea per la Democràcia a través del Dret, coneguda com a Comissió de Venècia.
