Hui viatgem del Carib als Balcans i, deixant de banda el dissortat, violent procés de disgregació de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, ens detindrem en l’únic cas d’autodeterminació a la regió que reuneix les dues condicions desitjables, acordada i en pau, i que conduí a la creació de l’estat independent de Montenegro. El 1992, quan Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia-Hercegovina ja havien declarat llur independència sota la reacció de la república dominant, la centralista Sèrbia, les dos repúbliques restants, Sèrbia i Montenegro, funden la República Federal de Iugoslàvia, admesa per l’ONU com un nou estat.
Quan trencava el mil·lenni reapareix a Montenegro (amb la població dividida) la històrica rivalitat entre independentistes i unionistes amb Sèrbia. Els organismes europeus, preocupats, temien nous elements d’inestabilitat a la regió, poc després d’acabada la guerra de la veïna província sèrbia de Kosovo, que romania baix l’administració de l’ONU (encara avui ho està, a l’espera de fer efectiva la independència que declarà el 2008). El 2002, sota la mediació de l’aleshores Alt Representant per la Política Exterior i Seguretat Comuna de la Unió Europea (UE), Javier Solana, Sèrbia i Montenegro signen un acord de “reconstrucció de les relacions”. El document inclou una clàusula “de reconsideració” que habilita les parts a separar-se passats 3 anys, clàusula que Montenegro usà el 2006, també sota la supervisió dels organismes europeus i la mediació especial, en nom de la UE, de Miroslav Lajčák, diplomàtic eslovac nomenat per Javier Solana.
El 1949, deu països de l’occident europeu fundaren el Consell d’Europa per fomentar la pau, els drets humans i la cooperació, després dels desastres de les dues guerres mundials. Actualment té 47 països membres, inclosa la Federació de Rússia. Un de llurs organismes consultius és la Comissió Europea per la Democràcia a través del Dret, creada el 1990, i coneguda com a Comissió de Venècia. Un dels molts temes sobre els quals la Comissió assessora o emet opinió amb llurs estudis i informes té a veure amb els criteris d’organització i validació de referèndums. I així, el 2001 la Comissió de Venècia assessorà Montenegro en l’actualització de la seua Llei de Referèndum. L’article 37 d’eixa llei estableix que es deu superar el 50% de vots favorables sobre una participació també superior al 50% per a validar una decisió presa en referèndum.
La llei montenegrina del 2001 regula referèndums en general, i la Comissió de Venècia ja introdueix la participació mínima, absent en lleis comentades en anteriors peces, com la quebequesa sobre l’exercici de drets fonamentals, i la de Saint Kitts and Nevis respecte de la possible separació de Nevis. La Comissió de Venècia argumenta en diversos documents sobre la qüestió, i sembla proposar el 50% de participació mínima com a compromís entre dos arguments divergents: 1) amb una participació especialment baixà, i malgrat que fos aclaparadorament recolzada pels votants, el resultat favorable a una proposta pot ser raonablement discutit pels contraris, i 2) exigir una participació mínima pot derivar en situacions paradoxals degut a la inclinació del NO a fer seues la inhibició i la indiferència; i així, els contraris a la proposta consultada poden promoure l’abstenció, en lloc de participar-hi demanant el NO, com a estratègia per a enderrocar-la.
El desembre de 2005, la Comissió de Venècia emet un informe específic sobre la Llei de Referèndum montenegrina, en preparació del referèndum d’independència previst per a 2006. A l’informe, la Comissió considera que en un assumpte com la separació, les parts deuen acordar uns criteris quantitatius un poc més exigents que el 50/50 establert en la Llei del 2001. El mediador especial de la UE, Miroslav Lajčák, proposa el criteri 50/55 i aconsegueix un acord entre els governs serbi i montenegrí. La separació exigirà, doncs, superar el 50% de participació amb el 55% favorable dels vots emesos (entre la majoria absoluta quebequesa i els 2/3 de l’illa de Nevis).
El referèndum tingué lloc el maig de 2006 i, amb una gran participació del 86,49%, el SÍ assolí un justet 55,5%, suficient segons el criteri acordat. Hi havia hagut certa resistència del govern montenegrí a acceptar l’exigència dels 5 punts percentuals extra de vots favorables sobre la majoria absoluta, queixa comprensible dels defensors d’una proposta a la qual s’exigeix superar el 55%, mentre que a la contrària li basta el 45%. Tanmateix, també sembla raonable la recomanació de la Comissió de Venècia, dissenyada, al parer, per introduir certa garantia d’estabilitat en un canvi no menor com és l’alteració de l’estatus polític d’una nació.
El mecanisme d’estabilitat rau, cal explicar-ho, en el fet que es mantingués el mateix criteri (50/55) per a una possible reversió de la separació. És a dir, si hui es fes a Montenegro un referèndum per demanar a Sèrbia la reunificació, caldria exigir que aquest canvi d’estatus polític també superés el 55%, amb el 44,5% de vots unionistes de 2006 augmentant més de 10 punts percentuals. L’exigència d’eixe augment introdueix estabilitat. Tanmateix, aplicar l’estricta majoria absoluta de vots favorables per ambdós processos permet resultats tan inestables com que la separació podria guanyar tenint 1 vot més que la unió el dia del referèndum, i la unió guanyar el dia següent tenint 1 vot més que la separació. Vosté què opina?
