Baixar els muscles

Joan Nave
29 desembre 2019 06:00h
Estació del Nord. Foto: Gabriel Villena

Puja al tren. Té la impressió que tot el món li mira la bossa d’esport gegant on porta tot el que encara li queda. No li poden cabre més forats. De fet, hi ha més forats que maleta. Es queda dret davant d’una filera de seients plens de persones. Li fan mal les cames. Ha arribat a l’estació després de dues hores i quart caminant i carrejant la maleta. Està mort a canyades. Al final del tren veu un seient buit. Ha de passar per davant de tots. El mata haver de fer-ho. Decideix quedar-se dempeus, però en posar-se en marxa el tren veu que ha de seure, sí o sí. Va cap al final de vagó, cap al seient buit. Hi veu una xica jove, la cara redona, cabell roig, curt i desigual, arracades de penjoll, eixancada al seient de la finestra. Mentre avança cap a ella, imagina que en seure al seu costat ella es llevarà els auriculars i s’alçarà per no estar amb ell. Col·loca la maleta a la safata de dalt, s’asseu tot ert, engolint panxa, quasi sense respirar, la mira tres vegades seguides de manera nerviosa i, a la tercera, ella li somriu, ell somriu amagant el queixal que li falta. Tanca els ulls. Amolla dos llagrimots com el puny, silenciosos. Nota la boca pastosa i seca. Obri el ulls i veu que ella li ofereix un galeta de xocolate que sap de bestreta que no podrà engolir. És llavors quan pren consciència del que li deia el seu company de cel·la: el dia que et concedeixen el tercer grau t’adones que feia molts anys que carregaves amb tot el pes del món als muscles, i llavors, els baixes.

Li diu gràcies, li la pren, li fa un mos i comprova amb alegria que se li desfà dins la boca de bona que està.

Fora, el paisatge que es deforma per la velocitat oscil·lant del tren, dibuixa carrers, persones, fàbriques de galetes i un cel blau per sostre. Vida i galetes. S'adorm abraçat a la maleta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next