VALÈNCIA. Durant les últimes setmanes, la campanya Banca Armada ha tornat als carrers de València. Es tracta d’una iniciativa del Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs que va aterrar-hi l’any passat. En aquella ocasió, l’objectiu era reflectir com la indústria armamentista, a causa de l’elevat endeutament amb què treballa, no podria continuar amb la producció sense el suport continu de la banca. Més del 70% de les armes que es fabriquen requereixen aquesta ajuda.
Ara el focus ha recaigut sobre els usuaris dels bancs, interpel·lant-los perquè es plantegen canviar els seus estalvis des de les grans entitats financeres a la banca ètica. La campanya ha assenyalat empreses com BBVA, Santander o Bankia, la qual cosa ha provocat la indignació de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), que va recriminar la Generalitat per finançar una campanya que carrega contra els bancs que li presten diners. L’administració pública va cedir i va enviar una comunicació als bancs desvinculant-se dels missatges de la campanya i aclarint que la responsabilitat era exclusivament de les associacions promotores.
En aquesta línia, el Centre Delàs, amb el suport de Novessendes, Setem i la Generalitat, ha publicat una mena de guia titulada De la banca armada a la banca ètica: Deu claus per a passar-se a les finances ètiques. Conversem amb el seu coautor, Eduardo Aragón, investigador del Centre Delàs i responsable de la publicació junt amb Jordi Calvo.
Què vos semblen les reaccions que va despertar l’última campanya? Sembla que va disgustar alguns sectors.
Per a nosaltres això també és un èxit. El fet que es parle i inclús hi haja molèsties és que estem fent bé la feina. També s’han escrit diversos articles atacant la Generalitat i la campanya, que no és més que una feina de sensibilització que ja fa anys que fem.
Què demaneu a la Generalitat respecte de la banca armada?
L’any passat publicàrem l’informe que analitzava la Generalitat i li aconsellàvem que introduïra clàusules socials als contractes públics partint de la llei de contractes del sector públic que es va aprovar a les Corts, que deixava una via oberta perquè es poguera fer. D’aquesta manera es pot fer créixer la participació en altres entitats financeres que no siguen la banca comercial tradicional, hi ha una porta per a deixar de treballar amb els bancs que financen la indústria d’armes. Evidentment som conscients que no serà d’un dia per a un altre, però les administracions han de donar exemple a la societat. I l’objectiu no és només denunciar, sinó també promoure les finances ètiques, que són una realitat que va creixent cada any.
No ha de ser fàcil que l’administració passe a treballar amb la banca ètica quan el 90% es fa amb els bancs tradicionals.
És cert que hi ha certes limitacions. L’administració és una cosa molt gran i també és costós que les persones que fan els plecs vagen avançant en aquesta línia… És complicat, l’administració ha de treballar i ser l’avantguarda, però les entitats ètiques també han de caminar per a donar respost a totes les necessitats de l’administració i començar a cobrir-les.
En què consisteix l’últim llibre que heu editat?
El llibre són deu claus o reflexions que fan que et planteges preguntes sobre avançar en les finances ètiques. Que la gent, quan acabe el llibre, veja que és una realitat i que cal avançar cap a elles. Per la meua part, per a escriure’l, vaig fer el procés a la inversa. Vaig començar per preguntar-me: què em porta a mi a avançar cap ací?
I què és?
Per a mi el punt clau és que és una eina de transformació social. Es tracta que els teus estalvis estiguen treballant perquè hi haja projectes que realment transformen la societat i la porten a models més democràtics i allunyats de l’especulació capitalista. Perquè avancen cap a una societat més feminista, antiracista, ecologista, sostenible i justa. Això són els valors que promouen les finances ètiques. Pots sortir deu o quinze cops a manifestar-te al carrer, però si tens els teus estalvis, encara que siguen petits, en un banc que els utilitza en la direcció contrària, potser no és el bon camí. Al final els diners, en una societat capitalista, tenen molt d’impacte. I els bancs tenen molt de poder per a moure l’economia a través de les seues inversions. Cal inversió, però que siga positiva per a tots. La banca ètica significa posar a treballar els teus diners a favor de l’economia solidària.
Entre les vies que tenen les entitats financeres per a finançar les empreses d’armes també apunteu l’accionariat. Açò vol dir que fins i tot arriben a ser-ne propietàries?
El tema de l’accionariat també està vinculat a aspectes especulatius, és variable. El BBVA pot tindre una participació en una empresa però pot canviar d’ací a sis mesos. La teoria és que si inverteixes en una acció d’una empresa, confies que aquesta vaja bé al llarg termini. Però ara per ara els mercats també són molt ràpids i l’accionariat es bastant mòbil; són més estables els crèdits. Indústries com Maxam han rebut gairebé 800 milions d’euros en crèdits de grans bancs espanyols. Tu signes un crèdit a tants anys i això sí que és una relació molt estable, perquè necessites atraure confiança perquè et tornen aquest crèdit.
Els bancs també reserven un espai important a la responsabilitat social corporativa. La vostra és una manera de contrarestar aquestes campanyes amb què llaven la seua imatge?
Contrarestar és difícil. Es gasten molts diners, hi ha un esforç molt important en accions que de vegades tenen un impacte positiu, sobretot d’entitats com el Santander. Però quan mires globalment, hi ha moltes inversions que van de manera totalment oposada als valors que se suposava que estaven promovent. Per molt que estigues finançant, per exemple, beques a estudiants, Santander també ha invertit 2.500 milions d’euros en els últims 5 anys en armament. No val que em vinguen a dir que tenen un programa de 120 milions d’euros per a fomentar ‘x’. Passa també amb els anomenats fons d’inversions responsables. S’hauria de veure una a una quines carteres els conformen i si es poden qualificar així.
Ja que parlem d’antimilitarisme, sovint quan es planteja el desarmament sorgeix el debat de què fer amb els treballadors d’aquesta indústria. Va passar recentment amb els armers de Navantia, a Cadis.
Es tracta de pensar en el global de l’economia. Aquests llocs de treball que tens ara mateix potser es poden reconvertir en un altre sector. A més, és una indústria molt tecnologitzada, no requereix grans quantitats de llocs de treball. Es podrien reconvertir perfectament cap a altres indústries que sí que necessiten aquesta mà d’obra. Per a una ogiva nuclear necessites uns quants enginyers; la resta és maquinària i capital. Per a un blindat, el mateix. No és la indústria que més llocs de treball genere.
Amb la DANA va tornar a tindre protagonisme la Unitat Militar d’Emergències (UME). Quin és el sentit d’aquest cost de l’exèrcit?
La UME està fent tasques que perfectament podria fer un cos civil. Perquè hem de tindre un cos militaritzat fent aquestes tasques? Potser cal una unitat especialitzada per a donar respostes a un tema com el de la DANA, però, ha d’estar militaritzat?
I per què ho està?
L’exercit també fa un poc de lobby, intenta capil·laritzar-se cap a totes les especialitzacions que puga arribar a fer. Al final es veu com que té un paper fonamental en la societat, ha de defensar els valors de la constitució i ha de participar en aquestes activitats d’emergència. Nosaltres no ho entenem així, ni de bon tros. És una lectura diferent de sobre amb quins valors o institucions volem construir les nostres societats. Podríem fer-ho tot a través dels cossos militars, però hem d’avançar cap a un altre model de seguretat i d’institucions i abandonar la militarització de certs cossos en favor de brigades i serveis civils.
Mirant a l’Estat, es justifica l’exportació d’armes amb les clàusules que diuen que no es poden utilitzar en conflictes armats. Per a què serveixen les armes, doncs?
El país té aquest acord, que és com una promesa que no s’utilitzarà. La pregunta seria, com fiscalitza aquest país exportador d’armes que no s’utilitzarà? Perquè s’han trobat armes venudes per Espanya en la guerra del Iemen i altres conflictes que finalment sí que s’han utilitzat. Ens creiem l’acord, però queda en paper mullat, perquè els estats no tenen una supervisió exhaustiva que ho controle. Existeixen nombrosos casos on en principi no s’haurien d’haver utilitzat i s’ha acabat fent.
