Bàrbara

7 abril 2019 06:00h
Pixabay

Al centre de la ciutat de València hi havia una residència femenina regentada per religioses —catòliques, com aleshores no podia ser d’una altra manera— i que acollia principalment estudiantes. De tant en tant, les monges queien en el compte que havien d’observar la doctrina cristiana i oferien unes poques places, amb preus reduïts, per a joves pobres, que solien agrupar en la mateixa habitació. Aquest exercici de caritat  va permetre que s’hi pogueren hostatjar Roser i Bàrbara. 

Roser, en quedar-se òrfena, s’havia traslladat a la capital des del seu poble de llauradors. Es guanyava la vida netejant escales i atenent gent gran: els feia comandes, els acompanyava al metge, els ajudava a vestir-se o els feia companyia. Bàrbara arribà a la residència quan cursava l’últim curs d’Ajudant Tècnic Sanitari. No tenia família i mai no parlava d’amics o de gent coneguda; tan sols, de vegades, feia alguna referència a les companyes d’estudis. Es mantenia amb els poquets diners que guanyava en els treballs que Roser no podia agafar i li cedia. 

Un dia, Roser, que tornava de tallar les ungles dels peus al senyor Antoni, un dels vellets que ella atenia, va parlar a Bàrbara de la possibilitat d’anar a viure juntes pel seu compte i deixar la residència. Corrien temps d’ànsies d’independència i de llibertat als quals les dues xiques eren permeables. Roser va explicar a la seua amiga la  idea que li havia donat el senyor Antoni, un home molt pràctic i que era conscient de les conseqüències del despoblament que estava patint gran part del centre de la ciutat.  L’ancià havia esdevingut  l’únic veí de l’edifici on vivia. Amb la intenció d’assegurar-se companyia continuada i pensant en Roser i la companya de què parlava la jove durant les seues visites, va decidir oferir-los gratuïtament les dues habitacions buides del seu pis. Bàrbara li va demanar aguantar uns mesos fins que acabara el curs. A més a més devia tres mensualitats en la residència —el preu era reduït, però s’havia de pagar—  i s’ensumava que la caritat de les pietoses propietàries no tardaria a arribar al límit, perquè, les monges, ella les coneixia i,  de quina manera!

 Sa mare havia sigut una jove molt bella, que als vint anys cridà l’atenció d’un metge conegut, tant a València com als pobles de la rodalia, perquè pertanyia a una de les famílies amb més cognoms i diners de la ciutat. El famós llicenciat en Medicina s’encapritxà de la jove. Aquesta pensava que casar-se amb un metge, i d’aquella categoria, era assegurar-se la vida; era més del que mai no havia pogut imaginar. Potser algun dia la duria a l’altar. Es quedà embarassada. Ell li va prometre que ho arreglarien sense que ningú no en sabés mai res. La gestació anava endavant i la solució no arribava. La seducció a què ell la tenia sotmesa era major que els temors. Finalment, es presentà el part. Ell se l’endugué a un pis que havia acabat de comprar —amb l’única intenció  d’invertir-hi diners tot i que li havia fet creure que era per a ella— i que encara estava buit. Va parir atesa únicament pel seu amant, que li va engegar que la criatura havia nascut morta. Dugué la dona, completament sota els efectes d’una severa sedació,  a la casa de camp que tenia la seua família prop de la ciutat perquè l’atenguera la muller del guarda, avesada a traure dels conflictes més diversos i inimaginables els cadells de la poderosa i benestant estirp. Sabia que mai no en diria ni una paraula. La coartada era perfecta. Després, agafà el nadó —que havia nascut sa i amb un pes superior al normal— embolcallat en una tovallola i l’abandonà al costat d'una dona trastornada per l’alcohol que dormia cada nit a la porta d’un establiment d’articles de luxe. Tant li feia el que pogués passar, ell estava protegit per l’anonimat de la nit i, sobretot, per la seua posició social. 

Quan ho va tenir tot preparat va fer que tragueren la dona de la casa amb totes les precaucions perquè ella no poguera mai tornar-hi ni localitzar el pis on havia parit ni donar cap pista de cap mena. Amb certes drogues esborrar la memòria no és difícil i menys encara per a professionals de la medicina i la farmacologia. L’abandonaren enmig de la ciutat.

 Bàrbara anà a parar a un centre de religioses que acollien malalts, amb minusvàlues físiques i psíquiques, que havien sigut abandonats pels familiars o que no en tenien. No era el cas de la xiqueta, però s’hi quedà. La tractaren com a una malalta més, descuidaren la seua instrucció —als 10 anys no sabia llegir ni escriure— tot i que ni d’aspecte ni de fets donava indicis de cap problema d’anormalitat. Li feren fer totes les feines desagradables que tothom defugia. Rebé pallisses. Ningú no li explicava res del que hi havia més enllà de les reixes del jardí. No la deixaven ni acostar-se a la porta d’entrada perquè no poguera ni veure ni parlar amb les persones caritatives que hi acudien a donar roba, aliments, medicaments o almoines. 

En una ocasió pogué presenciar la visita que una metgessa —hi havia voluntaris, gent de bon cor, que desinteressadament atenien els malalts— cursava a una dona amb una severa síndrome de Down. Era el primer contacte que Bàrbara tenia amb una persona de fora. Era la primera vegada que la metgessa descobria una persona normal a dins. Van parlar. Al cap de pocs dies començà a rebre classes de lectura d’un voluntari enviat expressament per la metgessa i que les monges van haver d’acceptar interessades a no perdre els serveis d’atenció mèdica. Aleshores Bàrbara es manifestà una persona intel·ligent. Als catorze anys es presentà pel règim lliure a l’examen de revàlida del Batxillerat Elemental. Era la primera vegada que eixia al carrer. Aprovà. Les monges augmentaren el seu menyspreu però, gràcies a la metgessa, accediren a deixar-la anar a estudiar Ajudant Tècnic Sanitari, amb la venjança amagada al més pregó de les seues intencions: tindrien infermera gratis de per vida. Cursà els dos primers cursos a l’Escola Diocesana i, al tercer, decidí volar pel seu compte. Li posaren tots els entrebancs possibles, l’amenaçaren, li desitjaren el pitjor i la feren fora. Portava dues-centes pessetes i l’adreça  d’una residència femenina del centre de la ciutat. 

El mes de juny següent,  Bàrbara isqué d’aqueixa mateixa residència, camí del pis del senyor Antoni, amb les dues coses noves que tenia  a la vida: el títol universitari i la seua amiga Roser.

Dolors Jimeno

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next