Butxaques

17 agost 2019 06:00h

Aquesta setmana s’ha produït la investidura d’Isabel Díaz Ayuso com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Deixant a part qualsevol altra mena de consideracions, m’ha cridat l’atenció que, al seu discurs, la candidata fera menció a un vell tòpic neoliberal que mereix un comentari. Ayuso hi va anunciar una fastuosa baixada d’impostos i ho va justificar dient que “els diners estan millor a les butxaques dels ciutadans” que als corresponents organismes governamentals.

Anem a pams. No conec ningú a qui li agrade pagar impostos. Dit això, tampoc conec ningú que, quan va per la carretera no vulga que estiga en òptimes condicions d’asfaltat o quan va a l’hospital no vulga que l’atenguen amb tots els mitjans possibles, o quan crida al telèfon d’emergències no implore que hi haja algú a l’altre costat. Per tot això, afirmar que els diners dels impostos estan millor “a les butxaques dels ciutadans” és un dels missatges més demagògics que s’hagen sentit en política en els últims quaranta anys (qui va inventar el mantra? Ronald Reagan? L’Escola de Xicago? Seria interessant esbrinar-ho).

La metàfora, no cal dir-ho, ha triomfat perquè és poderosa i plàstica. Imaginar algú que ens posa la mà a la butxaca i ens roba els diners –això és el que fa l’Estat, segons la tropa neoliberal– ens provoca uns calfreds instantanis. Però és un fake, ja ho podeu comprendre. I ho és perquè, per començar, als únics que beneficia prescindir dels impostos són a aquells que disposen d’un nivell de renda considerable. El qui no té res tampoc té res per a conservar. Quan parlen de butxaques, doncs, hem de pensar que s’està parlant de “butxaques riques”. Així s’entendrà millor la imatge. El que volen Ayuso i tots els de la seua corda és evitar que les rendes altes paguen més impostos. Però, això, en què beneficia la majoria de la població? Vostés mateixos.

És clar que els partidaris de la vida alegre sense Estat addueixen de seguida que si les empreses i els particulars conserven una gran part del que se’ls volia fer tributar això retornarà a l’economia i generarà més ocupació. L’experiència ha demostrat que tal cosa és incorrecta, i encara més: purament fantasiosa. Cada vegada que un governant ha baixat radicalment els impostos ha creat un horitzó fictici de prosperitat que ha acabat pagant la generació següent. Va passar amb Reagan i Thatcher i passarà amb Trump i Bolsonaro (i, si no em creieu, guardeu aquest article…).

 Deixar els diners a les butxaques particulars, doncs, vol dir simplement deixar que els rics es facen cada vegada més rics. I això, a qui beneficia? Als rics, naturalment. I als seus servidors públics, com la molt honorable (o potser no tant…) Díaz Ayuso. Quod erat demonstrandum.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next